Com no passa any sense tardor, no hi havia nit en què el doctor pogués reposar en pau. Els malsons el torturaven, fins i tot quan no hi estava dormint. No podia esborrar aquelles imatges tan esgarrifoses dels seus ulls. Estava condemnat a viure una vegada i una altra l'assassinat de la seva filla. No hi havia nit en què no cridés com un animal, per no poder oblidar aquella escena. Despertava sovint amb una paràlisi del somni, i fins i tot despert, podia visualitzar la seva filla estesa al sòl. "Si tan sols hagués pogut protegir-la en aquell moment..." era un pensament molt recurrent quan això ocorria, seguit d'una sèrie de plors i lamentacions que són millor oblidar. Potser era ell qui havia de menester un psicòleg, però un de veritat.
Ben arribat el dijous, no hi havia rastre del cicló. Semblava un altre dia normal: com de costum cap transeünt ni cap cotxe s'acostava cap a l'edifici del vell mentre que els ocells no es dignaven a cantar en presència del doctor. Només hi havia un silenci absolut. Silenci únicament interromput per les gotes de pluja o l'entrada de n'Aina en escena. Com si el dia anterior res hagués passat, va començar amb el seu treball en l'acte, amb un somriure prou fingit però versemblant.
Va arribar el migdia, i cap pacient havia arribat encara. Aina, ja amb una mica de curiositat, preguntà al doctor:
-Què toca avui? Una síndrome de Capgras? Paramnèsia reduplicativa? Licantropia clínica?
El doctor va començar a riure, i poc després va respondre:
-Saps més de malalties psicològiques que el que sembles. Curiosament, no. Avui és una malaltia molt més coneguda, però molt més perillosa que qualsevol altra. El doctor Euler fou un important i brillant físic que, ja arribada una elevada edat, va ser-li diagnosticat Alzheimer. Oblida tot el que li passa poques hores després i no pot fer ja quasi res per si mateix. Molt probablement ha oblidat que havia de venir avui. Tal vegada hagi estat ingressat d'una vegada. En veritat, no m'importa res. Duia prop de dos anys amb aquesta malaltia i fins fa uns mesos cap infermer li havia recomanat anar a un psicòleg per intentar tractar aquesta malaltia. Poc es pot fer ja. Una llàstima perquè va fer importants aportacions al camp de la física, i pot ser també al camp de les matemàtiques. Tenia especial admiració pel científic aquell que va parlar alguna vegada sobre llamps i trens. Crec que fins i tot va ser guardonat amb alguna medalla. Coneixes el doctor Euler?
-No. Hi estic molt segura que no sóc l'única. Sembla que la humanitat només recorda els dolents, les guerres i els esports. Els herois són enterrats com a vàndals. Els cavallers, com els seus escuders. Però els reis, que més gana i set provoquen; entre sudaris d'or i plata i són recordats com déus. Qui recorda la mare del cadell amb el qual tantes bones estones hem estat?
Les descripcions que proposava el doctor Euler a les taques eren molt creatives i originals, malgrat la seva malaltia. Amb un llenguatge molt retòric, era capaç d'imaginar sempre animals molt complexos, i descrivia a la perfecció cada tret seu. Se li podia mostrar la mateixa taca dues vegades seguides, i encara així donaria dues descripcions completament diferents.
Res important va succeir aquella horabaixa. Era com si n'Aina i el doctor haguessin estat companys per anys, encara que només havien passat quatre dies. El temps és relatiu. Però la rutina no ho és, sembla com una sèrie de cadenes que t'empresonen, i com més lluites per alliberar-te, més n’apareixen i més arrelat t’hi trobes.
Divendres era el dia preferit pel doctor. Sempre acabava amb rialles quan el seu pacient se n'havia anat. Per qualque motiu, la seva malaltia li semblava ximpleria tal, que no podia evitar deixar anar alguna riallada durant la intervenció.
Quan va arribar n'Aina, li va contar el que succeïa amb aquest.
-Avui tinc cita amb el senyor Rivera. Aquest pacient pateix la síndrome de Cotard.
-No he escoltat mai aquesta síndrome. Un segon. És aquell en què l'individu diu moltes paraulotes quan està nerviós?
-No, aqueix és el de Tourette. El meu pacient, per altra banda, està completament convençut que està mort. Fins i tot al·lega sovint que jo sóc l'únic capaç de salvar-lo, com si fos el doctor Frankenstein.
Poques hores després va arribar el senyor Rivera, arrossegant una cama i amb el braç dret envoltat quasi per complet per paper higiènic. Mentre entrava, amb les vestidures molt esquinçades, feia uns sorolls molt cridaners, com si es cregués un zombi, o potser un espectre que intenta passar inadvertit.
-Doctor - va dir duent-se la mà a l'abdomen- la situació només empitjora. Sent els cucs al meu interior, menjant-se cada múscul, cada tendó, cada cartílag. Els sent darrere la meva retina! Puc notar com els meus òrgans comencen a degradar-se. M'arriba una olor putrefacte cada vegada que hi penso. Tinc fred, ja que la meva sang ja no corr com abans. Ja no dormo quasi. A més, he perdut completament la mobilitat en aquest braç. Ja no hi ha res a fer. Hauré d'acceptar el meu destí. Haig d'anar a l'infern pels meus pecats. Mai hauria d'haver robat aquell parell de mitjons. Sóc un monstre!
Quan va acabar el seu discurs, el doctor es va aixecar i va començar a fer-li pessigolles amb l'ajuda de n'Aina, per demostrar que sí que podia moure el braç. El senyor Rivera no se'n sabia avenir.
-Pel que veig, la síndrome t'ha afectat tant que fins i tot has desenvolupat un trastorn obsessivocompulsiu. Cap detrívor menja matèria d'organismes vius, pel que només són imaginacions teves. I el que sents als "òrgans" no és putrefacció, és fam! El fred també està justificat, no portes més que una camisa de màniga curta tot esquinçada en aquestes èpoques. Podria afegir, a més, que totes aquestes paranoies podrien ser causades i causant al mateix temps pel teu insomni, en un cercle viciós. Te'n puc recomanar uns sedants especialment bons que et permetran recobrar la teva rutina nocturna habitual.
Posteriorment, van seguir amb els procediments habituals en les seves cites. Quan se'n va anar, n'Aina va demanar:
-Fa mesos que ve i encara no ha solucionat aquest problema?
-El problema està més que solucionat. De fet, no crec que hagi existit en un principi. El senyor Rivera és una persona egocèntrica i arrogant. Les descripcions que feia de les taques ho demostraven innegablement: sempre es descrivia a si mateix d'una manera o una altra, fent una cosa o fent altra, morint d'una cosa o d'una altra. Sembla que l'únic que vol és cridar l'atenció. Els pacients autèntics de la síndrome de Cotard són centenars de vegades més realistes que el cas del senyor Rivera. A més, duem tenint aquesta mateixa conversa cada setmana, i encara no ha demanat els sedants que el vaig recomanar. Ho sé perquè me'ls vaig inventar.
Per com ho deia, hauria de ser una actitud molt comuna en els pacients del doctor, o això era el que pensava n'Aina. El doctor, per altra banda, estava interessat en l'actitud de n'Aina. Cap altre empleat va mostrar mai el mateix interès per les cites que tenia el doctor amb els seus pacients. N'Aina sempre volia saber què és el que succeïa als caps dels malalts, i les diferents solucions que intentava donar el doctor al problema, així com l'opinió que donava posteriorment o els diagnòstics que era capaç de realitzar amb només meres descripcions de taques de tinta a un paper blanc. De fet, encara que només feia cinc dies que estava amb ella, a ell li semblava que duien una eternitat, pel que no era capaç de recordar cap altre treballador que vingués abans d'ella.
L'alba prenia forma per advertir que ja era dissabte, i que poc faltava per acabar la setmana. Però qui recorda el que passa els dissabtes? Un dia més en què hi havia gent que treballava i altra que no, cosa que donava pas a l'enveja, peresa i a l'avorriment. És com un dia per completar, que hi és sense tenir cap necessitat de ser-hi.
En veritat, no record gaire del que va succeir dissabte, però no hauria de ser res especialment important, perquè els documents tampoc tenen molt a dir. Si la meva memòria no falla, i no sol passar, el pacient que venia rebia el nom d'Isidre, pot ser Isaac, o tal vegada era una dona i tot! Crec, a més, que el doctor trobava les cites amb aquest pacient molt incòmodes i imprudents. El que sí que record amb certesa és que el pacient patia d'una addicció a tenir relacions sexuals, sense importar quan, on o amb qui. Va gastar pràcticament tots els seus estalvis en això, va perdre el seu treball... La mateixa història que sempre. No era un tema d'especial importància pel doctor, però alguna cosa havia de fer els dissabtes. Tampoc li feia gaire cas. El pacient era molt xerrador, i el doctor només assentia. Tan avorrides i insignificants les trobava, que no apuntava absolutament res quan li mostrava les taques.
Potser l'única cosa important que va passar aquell incessant dissabte van ser algunes paraules que va dedicar n'Aina al professor, que el varen donar molt què pensar:
-Aquesta darrera sessió, doctor, m'ha fet vergonya. Com pot ser que tractis d'aquesta manera a un dels teus pacients? Sembla que a les universitats ja regalen els títols perquè això no és propi de cap doctor, i menys d'un que es suposa que té fama mundial. Aquest pacient era potser l'únic que patia un problema seriós, i també l'únic que veritablement havia de venir aquí. Fixa't:
El senyor Bruguera, un esquizofrènic;
la senyoreta Oliver, víctima d'un segrest;
el matrimoni Gelcem, amb problemes conjugals;
el doctor Euler, un pobre ancià que no és capaç de fer res per si mateix;
i el senyor Rivera, amb una síndrome de Cotard.
I aquest tal... Isidre? Com sigui. No s'ho mereixia.
Potser no sé gaire sobre aquest món, però com m'anomèn Aina, puc dir que cap persona mereix ser oblidada.
Durant la nit, el doctor va reflexionar molt. Però possiblement li va donar un enfocament diferent del que desitjava Aina. Començava a pensar més en la seva filla. Així que va prendre una espelma, va agafar la caixa vellutada i vermella i la va obrir. Pensava que d'alguna manera podria dur a la seva filla a prop si obria el seu darrer regal. I dins d'aquesta, com havia predit en un principi, romania un somni massa real per aquest món. O tal vegada per sorpresa del doctor era a l'inrevés. Una cosa que canviaria la seva existència en aquells moments.
Dins de la caixa, encaixat en coixinets de cotó i plomes, i hi havia un petit penjant bastant curiós. Era principalment de bronze, amb una petita esmaragda a l'esfera que es trobava al final, i que lògicament es podia obrir. S'ho va plantejar una bona estona, però finalment ho va obrir. A una meitat de l'esfera hi havia una foto, la mateixa que tenia a la tauleta de nit, i la mateixa que li va fer esclatar una llagrimeta o dues. A l'altra banda hi havia un mirall trencat per la meitat i molt embrutat, però encara així tenia reflexe. El doctor va notar alguna cosa estranya en aquell mirall.
Quan va voler mirar l'habitació, tot havia canviat. De cop i volta, ja era de dia. Una sensació inusual va recórrer el cos del doctor quan va veure que l'habitació en què es trobava, encara que era aparentment la mateixa, havia canviat. El poc mobiliari que tenia havia desaparegut, duia una camisa de força i la porta, en lloc de ser de fusta era de coure oxidat, tancada hermèticament per fora Ni tan sols duia una espelma a la mà, i, per quan es va voler adonar, tampoc la caixa ni el penjant.
Uns minuts després, va entrar a l'habitació una dona amb els cabells obscurs i arrissats, ulls grans i blaus i boca i nas menuts; pel que el doctor va sospitar que era n'Aina. Però duia ulleres, una bata de laboratori, una pistola i un micròfon diminut aferrat al maluc.
-A-Aina... On som? Què ha passat? Per què vens així?-va demanar el doctor desorientat i confós.
-A totes les unitats, el subjecte 4802-c ha "despertat"!- va cridar pel micròfon, i de seguida es va referir al doctor- De veritat no recordes res? No arribes a imaginar on ets? Sí que ets un subjecte digne d'estudi. Permet-me situar-te. Et trobes probablement al centre psiquiàtric més important del món, on només hi van els individus amb problemes psicològics poc freqüents.
-Què? I per què se suposa que som aquí?
- Quina llàstima que la teva amnèsia no et pugui salvar del teu destí. Fa ja uns set anys, estaves dinant amb la teva família. La teva muller acostumava a cridar, castigar i, posteriorment, apallissar la teva filla dia sí dia també. Tu, per altra banda, eres un pare tranquil i atent, que ja estava fart del maltracte de la teva muller. I com sabies que la justícia només ho empitjoraria, vas decidir solucionar-ho per tu mateix. Vas enverinar abans la beguda de la teva filla perquè no patís, la vas dur al llit el més aviat possible i vas assassinar a sang freda la teva muller lentament i dolorosament. Finalment, vas escriure una nota explicant-ho tot, la vares ficar dins la butxaca i vas anar corrent fins a la comissaria de policia per desmaiar-te en arribar. El dia del judici, no eres capaç de fer res, ni de moure’t, xerrar... Però igualment et van condemnar a mort pel doble homicidi en tercer grau. Però vam poder acordar amb el jutge no eliminar-te fins que haguessis recobrat la memòria, i així poder estudiar el teu cas.
Prest vas començar a actuar amb una actitud estranya, boja, creient-te psicòleg agorafòbic, quan simplement l'habitació estava tancada hermèticament. Cada any que passava, atenies a un nou pacient imaginari amb ximpleries inimaginables per a qualsevol doctor. Jo, com a directora del projecte, m'he vaig oferir com a cuidadora, secretària segons tu, encara que tampoc vaig xerrar mai. Potser et vas imaginar qualque conversa amb mi i tot.
-I ara què?
En dir això, van aparèixer quatre guàrdies armats, que van immobilitzar al doctor. Però abans que se l’enduguessis cap al seu destí final, n'Aina va interrompre, va agafar unes taques de tinta com les del somni del doctor i va dir:
-Abans d'anar-te'n, digues-me, què veus?
-Papallones, Aina. Papallones volant cap a un cel lliure. Papallones que en el seu moment foren erugues aferrades a la terra, i ara no s'han de preocupar més pels perills que allò suposa. Papallones a les quals no els importa el que pensin la resta d'animals, perquè saben que són belles. Només papallones.
