“Ja no ho puc contenir més! Ho sento, doctor; però aquest patiment és insofrible. Ja ha arribat la meva hora. Totes les persones neixen lliures, però no poden triar lliurement el seu destí. Jo ho faré. En uns minuts, tot per a mi serà un breu acudit, el qual afortunadament no hauré de recordar, ni sentir, ni pensar. El seu és un treball formidable, doctor. Encara així, prefereixo desaparèixer al meu estil, i no per aquesta aberració amb potes que creix al meu ventre. Ell tampoc es mereix una tortura de magnitud tal com suposa aquesta cruel i mesquina vida. Visqui el millor possible, que en un no res hi serem plegats”.

Aquesta nota la treia n’Aina en arribar a casa del doctor. Estava espantada pel seu contingut, i no va tardar gaire a dir-li:

- Pensà que eres el millor psicòleg de la ciutat. No obstant això, no ha pogut fer res davant la mort d’aquesta al·lota i el seu infant.

-Basta- va interrompre- El meu treball consisteix a tractar problemes psicològics greus, i facilitar la intrusió dels meus pacients dins la societat. I el cas de la senyora Oliver no era gens diferent. Un plujós dia de setembre, va tenir una forta discussió amb la seva parella perquè havia arribat borratxo a casa. Ell, fora de seny, li va propinar una pallissa, la va violar i la va mantenir captiva durant mesos fins que el seu pare va cridar a la policia perquè feia temps que no sabia res de la seva filla. Poc va tardar la parella a adonar-se, i va anar corrent a la casa dels pares d’ella (que vivien a uns dos carrers de distància). Va irrompre a ca seva i els va assassinar a sang freda. Després ell es va enfrontar a la policia, i es van veure obligats a disparar. Ella va perdre el treball; els pares; la parella; va quedar embarassada i va tenir un trauma fins al final de la seva vida, fa ja unes hores. Li van recomanar sessions de teràpia amb mi tots els dimarts. No podia afrontar la idea de tenir un fill amb només devuit anys, i tampoc podria tenir cura d’ell ni d’ella mateixa. Ha pres una sàvia decisió, crec jo. Segons m’han dit, va prendre una quantitat de cianur capaç de tombar tres elefants en pocs segons.

- Com saps com ha mort?

-M’ho va dir un oficial de policia per telèfon. Ja no tenia família ni amics, així que jo era el seu conegut més proper.

-I no podia abortar?

-Duia ja dos mesos d’embaràs. A més, de fer-ho, hagués tingut al cap la mort de l’infant per sempre i no tendria ja cap raó per viure.

Després d’aquestes paraules, va ensenyar a n’Aina les diferents descripcions que havia fet la senyoreta Oliver sobre les pintures. Sovint associava les taques de tinta a diferents famosos, com ara actors o cantants moderns. Això podria ser perquè durant el seu captiveri, només podia veure la televisió. No donava descripcions gaire detallades, només esmentava el nom de la persona, i tal vegada deia quin ofici tenia o per què és conegut.

MacQuoid, a més, li va explicar que no era la primera vegada que li passava una situació semblant amb els seus pacients, així que ja estava avesat. Posteriorment, va demanar a n’Aina que li cerqués un altre pacient per ocupar aquell dia de la setmana. Pel doctor, era fonamental no tenir dies lliures més que els diumenges, però no era únicament per la falta de diners (ell era capaç de viure amb el mínim). N’Aina va penjar l’anunci, i el doctor li va atorgar el dia lliure.

Seria dimecres pel matí, quan n’Aina, en entrar a casa del doctor, se’l va trobar amb una parella. La seva jornada laboral començava a les 7, per tant era una mica estrany que algú hagués demanat cita per tan prest.

Aquesta parella eren, sens dubte, Natàlia i Joan Gelcem, un conegut matrimoni de models que recentment havien tingut alguns “problemes” en la seva relació. Van sorgir alguns rumors d’infidelitat en els programes de xafarderia, i, por si fos poc, acusen a Joan de planejar fugir-se amb una actriu, el nom de la qual ni tan sols record.

-Em parles a mi de bellesa? Tu, que sembles un mico caputxí amb bótox? He vist orangutans molt més guapos que el que tu seràs mai- va dir Natàlia.

-Mira qui parla! Aquella que mesura més de cintura que no pas d’alçada. I si hem de parlar d’operacions, van introduir tot el quiròfan al teu pit, perquè semblen més pilotes de platja.

-Si et deixés ara mateix, tendria una gran cua de pretendents a la porta. I tu, que no has trepitjat un gimnàs en la teva vida, creus que n’aconseguiries alguna com jo?

-Et record que si haguéssim de viure amb el diners que portes a casa, viuríem davall un pont amb més deutes que sabates tens en el teu armari.

Davant aquesta situació, el doctor es va veure obligat a aturar-los. Semblaven sempre nins petits amb disputes sobre fama, bellesa i diners, hipòcrites fins la medul·la, que només saben treure els defectes dels altres i mirar-los per damunt de l’espatlla. Encara així, tenien molts més seguidors que cap altre model enllà. Sembla que tots aquests fans només cerquen una figura a la qual poder imitar i afalagar. Aquell matrimoni, com molts altres, es va forjar més per la necessitat que per l’amor. La part més increïble era que duien prop de tres anys casats! Aquestes discussions les van tenir fins el dia de la boda, i sembla que és el que els manté junts.

També havia provat el doctor que fessin descripcions dels papers amb taques, però ràpidament es va adonar que no va ser una bona idea, encara que donaven respostes molt semblants. No obstant això, només descrivien imatges eròtiques, demostrant a més els seus pocs coneixements sobre anatomia humana.

Quan n’Aina va entrar, era prop el final de la sessió ja que havien d’estar prest a un programa de cercar l’amor (com si fossin els millors consellers).

-Per finalitzar la sessió d’avui, farem un petit exercici de confiança- va suggerir el doctor- Vull que cadascun agafi un objecte delicat, car i important seu, viatgi a un extrem de l’habitació i el llenci cap al’altre, que l’hauria d’agafar.

Ella, per la seva banda, va agafar el seu telèfon mòbil. Era un dispositiu d’última generació que encara no havia sortit al mercat, i ella ho tenia per fer propaganda. Era tan fi com un full de paper i tan fràgil com una ola davant una ferma pedra. Ell, contràriament i després de molta meditació, va agafar la seva aliança. Era una peça del més pur diamant, amb alguns matisos d’or i argent formant figures abstractes, i un gran safir del més blau que hi ha.

Abans del llançament, es van mirar fixament als ulls. Eren mirades angoixades. Mirades preocupades. Mirades desconfiades. Passaven els segons, després els minuts, i cap d’ells cedia. Ja fart, en Joan va llançar l’anell al parquet, el va trepitjar i se’n va anar. Ella, entre llàgrimes de cocodril, el seguí.

-I altres dos “clients” que fugen- va dir n’Aina amb un to sarcàstic i burlesc.

-No hi havia res a fer. El materialisme humà supera amb escreix la unió del matrimoni. Tard o d’hora, s’haurien separat. Hi ha poques coses eternes, i te’n puc assegurar per experiència que, dissortadament, l’amor no és una d’elles. Has estat mai enamorada?

-Per la meva sort, no. Ni vull estar-ho. Allò que nosaltres deim “amor” no és més que una determinada segregació d’hormones, que generen una sensació similar a la que provoquen algunes drogues, però que acaba desapareixent amb el pas del temps, deixant així un buit que l’altre persona mai podrà omplir.

Deixava pas el Sol a la lluna, i encara que no ho podien veure, podien escoltar com esclataven les gotes d’aigua en els buits carrers, mentre vents huracanats tombaven arbres i palmeres. Qualque tro, a més, es podia distingir entre tot aquell soroll. Passava el temps, i la situació només anava a pitjor.

-Puc romandre aquí encara que només sigui avui? Ja no passen més autobusos i amb aquesta tormenta no puc anar a peu a casa.

-No, no pots. Poques condicions hi ha en el teu ofici, i saps o hauries de saber que mai et podràs quedar aquí després de la teva jornada laboral, i menys encara a dormir.

-Puc dormir en el sòl sense cap problema, però no puc tornar a ca meva amb aquestes circumstàncies.

-Crec que no és tan difícil d’entendre. No vull que ningú torni a dormir a la meva llar mai!- va dir cridant amb una actitud prou intimidant- Mira...Si vols et puc pagar un taxi per tornar a ca teva, oi?

-D’acord- va respondre una mica espantada.

Mentre era al taxi, n’Aina no podia deixar de qüestionar-se coses sobre el doctor: per què havia de romandre allà ella durant les sessions? Què els va succeir a seva la filla i a la seva muller? Què hi havia dins la caixa vermella i vellutada? Per què ella no podia dormir la seva llar? I, probablement la més curiosa, per què un psicòleg de tant renom viu en un piset tan humil, i, fins i tot, desagradable? Havia estat cercant resposta en aquestes preguntes des del mateix dilluns que va començar a treballar. O això suposava el doctor.