Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Al costat de la nena, la mare. Una dona ben madura d'uns 40, potser 50, anys, amb els cabells rossos i les típiques canes d'una dona major. Poc es semblava a la filla, excepte pels cabells i pel gran nas d'àguila. Tot l'aspecte físic l'hauria heretat del pare, el doctor Macquoid.

Tot això era el que deia una simple fotografia emmarcada en argent damunt la tauleta de nit. I seria l'única en aquella casa, que més semblava una habitació, encara que prou gran, on només hi havia dues portes: la principal, que donava pas directe al carrer, i una altra pel bany. No tenia ni televisió ni cap dispositiu electrònic, només una gelera i uns fogons. Ni tan sols rentadora o rentaplats! També hi havia un sofà i una butaca, una tauleta, lògicament un llit i una tauleta de nit tot en la mateixa habitació, un llum prou pobre que quasi no il·luminava i, penjat a la paret, el títol de psicologia. De nit, com que no hi havia finestres, sovint havia de prendre algunes espelmes per no ensopegar amb el parquet, tan deteriorat que s'escoltava a la perfecció fins a les trepitjades de les paneroles.

Patia el doctor d'agorafòbia, així que sempre havia de menester un secretari per planejar les seves cites, anar a fer la compra, dur la roba a la bugaderia... Sovint quan algú començava a treballar, deixava la feina en menys d'una setmana. Això durant anys fins que algú va respondre l'article que el doctor havia penjat en el diari. N'Aina era una jove, d'uns 23 anys, amb els cabells obscurs i arrissats, ulls grans i blaus i de nas i boca menuda. Només tenia l'ESO i la seva experiència era de cuidadora de nens, però tampoc exigia gens el doctor, per la qual cosa va començar a treballar en un no res.

Les obligacions de n’Aina eren molt simples, això no obstant, tenia també algunes prohibicions: hauria de romandre durant totes les sessions i mai participar-hi; anar-se'n sempre a les 10 de la nit i tornar a les 7 de la matinada; mai podria dormir allà i, de cap manera, hauria d'obrir la caixa vermella vellutada que hi havia damunt la taula. Li va dir que era el darrer regal de la seva filla abans que fos assassinada, i que el seu interior contenia un somni massa real per aquest món, i que si qualque individu l'obria, mai res tornaria a la normalitat.

Sorpresa, encara que també intrigada, va acceptar sens dubte. La primera sessió a la qual va assistir va ser la del senyor Bruguera, un home amb esquizofrènia des de feia uns mesos i que cada dilluns havia de venir per tractar-la.

-Avui sortirem de la rutina -va dir el doctor- Veus la senyoreta Aina allà darrere, oi?

-És clar -va respondre el senyor Bruguera amb molta seguretat.- Per què hi és?

-No ho sé, digues-m'ho tu. Jo no veig cap altra persona més que tu i en Jaume, al teu costat.

En aquell moment el senyor es va girar espantat per descobrir que no hi havia ningú. Mentrestant, n’Aina s'aguantava la rialla el millor que podia. Encara així, estava intrigada per aquesta estranya teràpia.

-Avui dia t'has de refiar tant dels altres com de la teva vista, és a dir, gens ni mica. -va dir el doctor amb intenció sarcàstica- Ara bé et podria dir que sí, que la senyoreta és real, però encara així t'hauries de plantejar si tan sols jo sóc real. I això és el que hem d'aconseguir per poder curar-te: reconèixer allò que és de veritat i allò que no. I com creus que s'aconsegueix això?

-Potser aplicant la resta de sentits. Si cap d'ells falla, lògicament vol dir que només són al·lucinacions, oi?

-Llavors vols donar una llepada a tothom que et trobis al carrer? Et recomano millor aplicar la lògica. Prova de plantejar-te: "fins a quin punt té sentit que això o allò altre es trobi aquí o allà?". En donar una resposta, podràs confirmar allò que és real. Amb aquest raonament, és la senyoreta real?

-A veure, amb la imatge que tens a la tauleta, potser sigui la teva filla que ve de vacances, o bé una pretendenta teva molt més jove que tu, o fins i tot una senyoreta normal que has segrestada. -va dir entre rialles- Capaç ho ets.

Sense donar una resposta, el doctor va continuar amb la teràpia com de costum. Mentrestant, n'Aina es va adonar que potser de la resta de secretaris que havia tingut, ella era l'única que hauria de romandre durant les teràpies. Durant totes les teràpies, indiferentment del problema del pacient, acostumava el doctor a mostrar als pacients un paper en blanc amb una mateixa taca de tinta negra. Tots els pacients donaven descripcions molt curioses i molt diferents, que després el doctor apuntava en un llibre. En cada sessió sempre els donava la mateixa imatge, i seria l'onzena vegada que el senyor Bruguera la descrivia. Al principi la descrivia com una papallona prou gran amb cercles a les ales, cosa que s'havia transformat en una ratapinyada i, darrerament, en una aranya o una taràntula. Per aquest motiu, segons les anotacions que feia el doctor, presentava cert grau d'inseguretat i timidesa a l'hora de conèixer gent nova. Això podria haver-lo fet desembocar en una persona introvertida, i fins i tot en un aïllament social que podria ser l'arreu de la seva malaltia. Per això recomanava sessions de teràpia amb molta gent, o bé iniciar-se en un campament per poder conèixer gent nova que podria allunyar les seves al·lucinacions oculars i auditives. Però encara necessitava més proves.

En anar-se'n el senyor Bruguera, va demanar el doctor a n'Aina com justificaria l'existència d'aquell senyor.

-Crec que ni faria l'esforç de provar la seva existència. -va dir n'Aina amb to narcisista- No hi ha cap seguretat que allò que ens envolta és real o no, principalment perquè el nostre concepte de realitat només engloba allò que el nostre cervell considera lògic. És per això que jo només estic segura d'una cosa: jo sóc real, i la meva ment, també.

El doctor Macquoid va començar a riure. Mai havia escoltat un raonament tan encertat i, al mateix temps, tan errat.

-Llavors, és l'interior d'aqueixa caixa real? -va dir

-Cap necessitat té de ser-ho. Però només sóc una secretària, doncs què sabré jo?

Eren per discussions com aquestes que sovint els altres empleats deixaven aquesta feina. Potser fins i tot el doctor hauria tornat qualque persona boja i tot. Encara així, quedaven encara sis dies per saber si n'Aina podria o no amb el lloc de treball.