Quan encara estava tractant de despertar-me, vaig sentir els crits de Damián, el servent de la casa. Bé és sabut que no sóc del seu grat i que, des que la meua relació amb l'Amo ha millorat, atorgant-me més privilegis, haver de servir-me diàriament no era una de les seues tasques favorites.

-Curial! Curial! Tens una carta de la teua mare, per fi algú t'escriu.

No sé què em sorprenia més, el to sarcàstic amb el qual tenia la gosadia de parlar-me o el fet que la meua mare m'haguera escrit. Era la primera vegada que m'escrivia en quatre mesos, estava segur que no seria gens agradable. Estava esperant per a poder llegir la meua carta tot sol però semblava que Damián no tenia cap intenció de marxar-se.

-Tens pensant anar-te’n? No tens tasques per fer?

-Sí, les mateixes obligacions que tenies tu abans de ficar-te en el llit de l'Amo, amic meu. A veure si hauré d'anar fent-li una visita jo també al Senyor...

Li hauria matat en aqueix mateix moment però, el desig de conéixer el que la meua mare volia transmetre'm era molt més fort, així que vaig haver de frenar la meua fúria i ignorar-li. Quan es va adonar que no li anava a contestar se’n va anar resignat.

"Estimat Curial, t'escriu la teua estimada mare.

Segurament t'estaràs preguntant el motiu d'aquesta carta, no és la meua intenció preocupar-te, però fa unes setmanes vaig caure malalta i encara no he aconseguit recuperar-me. Comence a témer que mai podré eixir d'aquesta i segons el metge pot tractar-se d'un cas de pesta, al poble cada vegada n’hi ha més.

I per a la meua desgràcia, tinc la sensació que els meus dies estan comptats i com a última voluntat et volia demanar alguna cosa. Bé saps que res en aquest món podria entristir-me tant com la idea de no poder acomiadar-me del fill que tant he volgut abans de la meua mort. Així que et demane això, volgut, torna, torna amb mi Curial. Tinc clar que no serà fàcil per a tu, però sé que amb el teu amor cap a mi, bastarà perquè intentes complir el meu desig i em faces aquesta tan esperada visita. Sent dir-te això tan sobtadament però no em podia imaginar que això fora tan greu. Estic tan feble que no em queden forces per a continuar escrivint, espere que les nostres pròximes paraules siguen en persona.

Això és tot Curial, esperaré impacient la teua arribada.

Una forta abraçada, el meu benvolgut fill.”

Estava clar que havia d'anar a la casa de la meua mare, però no perquè estava malalta sinó perquè era evident que aquella carta no l'havia escrita ella. Fa anys, quan podíem arribar a passar setmanes amb el menjar just per a sobreviure, vaig tindre la mala idea de robar en la carnisseria del poble per a no morir de fam, amb la mala sort que em van descobrir en ple acte. Els càstigs per robatori eren molt greus sobretot per a un xiquet com ho era jo i la meua mare era conscient d'això. Per a salvar-me, va assumir totes les culpes i va donar la cara per la meua, la sanció que li van imposar va ser perdre les seues mans. Era obvi, que ella no podia ser l'autora d'aquesta carta. Alguna cosa estava passant, la meua mare podria estar en perill i havia d'ajudar-la.

L'endemà ja ho tenia tot planejat per al meu viatge, havia guardat el meu equipatge, havia donat menjar als cavalls i el meu Amo ja estava avisat que m'absentaria uns dies. Al principi no s'ho va prendre massa bé, tenia por que poguera ocórrer-me alguna cosa i arribara a perdre'm per sempre. La veritat és que començava a sentir que el seu afecte cap a la meua persona era autèntic. A més, no estava acostumat a la soledat que passaria aquests dies, primer Güelfa, que havia marxat feia uns dies i ara jo, qui li donaria calor a les nits? En fi, seria poc temps si tot eixia com el que havia planejat.

Havia d'eixir de matinada si volia arribar el més prompte possible, el meu Amo havia posat a la meua disposició un dels seus millors carruatges per al trajecte. El camí se'm va fer etern, semblava que mai arribaria al poble on havia crescut i on havia viscut tant. Però finalment, el carruatge es va detindre, per fi sabria el que li estava passant a la meua mare. Sense pensar-ho ni un segon, vaig eixir precipitat del vehicle en direcció a la meua casa. Vaig tocar la porta no una, ni dues, ni tres vegades, sinó centenars d'elles sense obtindre cap mena de resposta. Així que no em va quedar una altra opció que buscar un altre lloc pel qual entrar. Per a la meua fortuna, vaig trobar la finestra de la cuina entreoberta, i em faig ficar dins sense cap mena de problema.

Amb peus lleugers i sense fer soroll vaig registrar tota la planta baixa, evitant les taules que, per experiència pròpia, sabia que cruixien. El silenci que en un passat m'havia resultat tan relaxant, era ara fred i esgarrifós. Em vaig fregar els braços una mica tractant de donar-me calor, i vaig pensar que, una vegada que tornara a casa, no m'apartaria dels càlids braços del meu estimat amo. Prompte havia acabat de registrar també la planta de dalt i seguia sense haver trobat ni rastre de la meua mare. Llavors ho vaig recordar: el xicotet magatzem que el meu pare va construir per a guardar les provisions de l'hivern i la llenya per a la ximenera. Es clar que sense provisions que guardar, ès trobava més que en desús.

Em vaig dirigir al jardí posterior i amb passos ferms i directes a la xicoteta cabanya de rajoles roges. Havia plogut feia poc i el fang se'm pegava a les soles de les cares botes fetes a mesura. De la porta provenia una desagradable olor a putrefacció i em vaig tapar el nas amb fàstic.Finalment, la vaig obrir.

La visió va fer que obrira els ulls com a plats. Mare es trobaba amb braços i cames fortament atapeïdes amb gruixudes cordes. Una tela li impedia fer qualsevol tipus de so. Vaig treure el ganivet que havia robat durant el desdejuni i em vaig acatxar al costat d'ella per a desfer-me de les cordes. Primer li vaig llevar la de la boca.

-- Curial, que fas ací?! Has d’anarte´n, fill, i de presa. Abans de que torni.-- Aquell comentari va cridar la meua atenció.

--Tornar? Qui va a tornar mare?-- Ella va deixar eixir un so d'indignació.

--Quins poques llums arribes a tindre a vegades, amor, menys mal que Déu va tindre almenys la bondat de fer-te bell. La meua segrestadora, Curial, o creus que m'he lligat ací jo sola?

--Qui ès mare? Que vol? No tenim diners ni menjar que donar-li.-- La meua mare va negar amb el cap.

--No busca res d'això amor, et vol a tu. La teua mort.

El ganivet se'm va caure de les mans. La meua mort?

--Per això has d'anar-te’n Curial. És una manipuladora de molta de cura, no li farà res a una vella com jo, ja que no aconseguiria res amb això. A més, amb el feble que estic et retardaria massa en la teua fugida, has de deixar-me ací.

--Estàs segura?-- Una llàgrima se'm va escapar per la cantonada de l'ull.-- No vull deixar-te de nou.

La meua mare em va regalar un somriure tranquil·litzador i em va assecar la llàgrima amb un dels seus monyons, tal com quan jo no era més que un xiquet i em raspava els genolls. Després em va regirar el pèl tan sols com una mare sabia fer-ho.

--Totalment.-- Va assenyalar la porta darrere meu amb un assentiment de cap.-- Ara corre.

Però no vaig poder fer-ho. Una cosa afilada i punxeguda m'havia traspassat el pit, tant que fins i tot podia veure la punta de l'obridor de cartes sobreeixir si baixava la mirada. El dolor va explotar al meu pit, i les meues articulacions es van tornar gelatina, fent-me caure a terra. El crit de la meua mare va ser l'últim que vaig escoltar, i el somriure cruel en el rostre de Güelfa va ser l'última cosa que vaig veure, abans de tancar els ulls per sempre.

….…………………………………………………………………..

El meu Curial es va desplomar a terra i em vaig precipitar cap avant per a tapar-li la ferida. Vaig mirar cap amunt, cap a l'assassina que s'havia atrevit a tocar el meu fill. I amb la mirada més afilada que vaig poder adreçar-li li vaig dir:

--Pagaràs per això.

Amb una cara de completa indiferència, va netejar calmadament l'obridor amb un mocador blanc. Com si no acabara d'assassinar una persona.

--Curial s'havia ficat massa en la meua relació amb l'amo.--Va explicar ella-- Estava destinat a morir des del primer moment que l'amo li va posar les mans damunt. A més, pel que tinc entés, Curial devia la seua presència en la mansió a tu. Per mantenir-te.-- Va acusar-- Per la qual cosa tot això no és res més que culpa teua.

Una vegada el ganivet va estar net, va llançar el tros de tela roig als meus peus.

--Estic desitjant veure de què eres capaç.-- Va dir sarcàsticament--Eres tan sols una vella manxola.

I llavors va eixir del magatzem.

No sè quant de temps vaig estar allí, agenollada al costat del cos inert de Curial. Però una vegada vaig sentir la ira envaint-me la venes, sabia que no podia seguir allí, sense fer res. Em vaig alçar i em vaig dirigir a la porta, clavant la mirada en la direcció per la qual havia desaparegut Güelfa.

--No subestimes mai la ira d'una mare, xiqueta.--Vaig murmurar al vent.

……………………………………………………………………...

Tres anys més tard, una senyora vestida de negre contemplava les flames que consumien la mansió Vellparde, propietat del senyor Maura, o com a ell li agradava que els seus servents ho cridaren, amo. La venjança refulgía als seus ulls negres, l'únic sentiment supervivent de tants anys de sacrificis i sofriment. Tenia els braços a l'interior del seu llarg abric de cabells negres, però si hagueren estat a la vista, hauríem vist que la senyora mancava de mans. L'estructura de la mansió tremolava i cruixia, afeblint-se per moments, i els veïns s'agrupaven al voltant del recinte, commocionats per la visió. Els guàrdies reials i l'ajuda encara no havia arribat, però ja era massa tard, tots dins ja estaven morts.

--Degueres haver-me matat quan vas poder, rata.--Va murmurar la dona de negre a les flames-- Ara cremaràs a l'infern amb la resta de la teua plaga.

I dit això, la dona es va endinsar entre les flames.