No em podia creure el que estava llegint, a penes podia subjectar la carta amb les mans del que em tremolaven. La lletra del meu fill no era la usual, semblava que l’havia escrita amb molta pressa i una gota de sang m’impedia veure la data en què es va escriure. Això em va fer pensar en quant de temps havia passat i si li hauria ocorregut alguna cosa. Vaig continuar llegint.

“Tinc moltes coses per a contar-te, mare, però pràcticament no tinc temps per a fer-ho. L’altre dia, mentre feia les meues tasques, vaig escoltar un crit de fúria que va fer tremolar els fonaments de la casa.

- Isabel! On són els meus diners?! Falten molts diners i sé que has estat ensumant entre les meues coses! Com t'atreveixes, rata bruta?

En aquest moment, vaig abocar el cap a l'habitació del Marquès i em vaig trobar amb una Isabel, terriblement espantada i paralitzada per la por que semblava un xai enfront d'un llop. La seva veu tremolosa em feia sentir molt culpable, i mentres ella responia, una veu al meu cap m'incitava a confessar. Aquest pensament es va esvair quan vaig escoltar-la:

-Senyor méu, mai agafaria més diners del que em pertanyen com a esposa teua. Crec que no t'has adonat encara que aquest criat teu de pacotilla, l'única cosa que fa és enganyar-te i aprofitar-se de tu.

Pensava que em moria, no em podia imaginar el que passaria si l’amo s’adonava del que estava fent i sobretot, no em podia creure el que va contestar el Marqués.

-Què estàs dient? Estàs insinuant que el meu Curial seria capaç de robar-me! Què, a mi? Amb el respecte que em té? Fal·làcies! Injúries! Et faré pagar per això, pelacanyes. Retira't ara mateix.

Abans que poguera veure'm, em vaig afanyar a amagar-me en els estables on solia treballar. Vaig suposar que no sospitarien de mi en cas que em trobaren allí. Encara que clarament el Marquès dubtava de tots nosaltres i que jo no anava a ser una excepció per molta estima que em tinguera, em sentia segur perquè la majoria de les sospites queien sobre la innocent Isabel. El meu senyor va decidir tancar-la en una de la seues estances fins que es celebrara el judici, per la qual cosa jo vaig haver d'ajornar el robatori d'aquest mes. Sent molt no haver pogut enviar-te res, mare.

Després d'aquest succés, la relació amb el Marquès va canviar dràsticament, semblava un altre. De llançar-me un miserable tros de formatge, va passar a compartir el seu menjar i el seu llit. Dels cops, van arribar les carícies i les manyagues. A vegades, en trobar-nos pels passadissos, en comptes d'apartar la mirada, s'acostava i afectuosament em preguntava com m'havia anat el dia. Estava comportant-se com un autèntic cavaller. Fins i tot vaig arribar a sentir-me malament per enganyar-lo i robar-li tants diners.

Mentrestant, la pobra Isabel esperava al judici que determinaria la seua destinació final. En ocasions, escoltava plorar des de l’habitació de l’amo fins que un dia no la vaig escoltar més. Preocupat, pensant que es podria haver suïcidat, vaig anar a la seua recerca i per a la meua sorpresa, no la vaig veure allí. Quan vaig entrar a l'habitació, l'últim que recorde és Isabel copejant-me a l'esquena i provocant que perdera el coneixement.

En despertar-me, el primer que vaig veure van ser els ulls clars del meu estimat senyor i la seua càlida veu tranquil·litzant-me.

-No et preocupes, petit, ja ha passat tot.- Deia acariciant suaument el meu cabell.- Isabel va pensar que eres el culpable d'aquesta situació i la mala gossa la va pagar amb tu. No li ho perdonaré mai! Però tranquil, ara ets fora de perill. Mentre estaves inconscient, jo mateix m'he encarregat d’avançar el judici i Isabel ha estat declarada culpable. Si és que ja sabia jo que no feia bé a casar-me amb una nena malcriada...

En aquest moment, em vaig preguntar què succeiria amb la petita Isabel i, com llegint-me el pensament el meu senyor va dir:

-La seua execució serà demà mateix. No et tornarà a molestar en la vida.

Aquella mateixa nit, ni l'abraçada del Marquès va servir per a calmar el meu sentiment de culpabilitat i em vaig passar la nit en blanc fins que es van fer les sis i mitja del matí, hora en la qual executarien la jove Isabel.

No podia creure les tendres paraules de l'amo quan em va dir:

-Curial del meu cor, continues despert? Ja pots estar tranquil, tot ha acabat per fi, pots dormir una mica més, hui jo mateix et portaré el desdejuni.

Les seues paraules es van quedar gravades a foc en la meua ment, no obstant això, sabia que no eren certes, la mort d'Isabel recauria per sempre sobre les meues espatlles i això no podria canviar-ho mai.

Al dia següent el botxí va portar alguna cosa per al Marquès, amb intriga vaig anar a atendre'l a la porta. Se'm van posar els pèls de punta i se'm van entelar els ulls en veure el cap d'Isabel dins d'aquella sagnant bossa, morta, sense vida. Volien que el Marqués la vera amb els seus mateixos ulls.

Ara m’era molt més difícil robar, des que no estava Isabel, no m'atrevia al fet que el senyor tornés a notar l'absència dels seus diners. A més a més, l'amo, temorós que la situació es repetís, va decidir canviar els diners del seu antic lloc, això ho vaig descobrir en un dels meus intents fallits de tornar a actuar. Així que no em va quedar una altra que seguir-la.Qui anava a imaginar que algú com el senyor anava a guardar les seves riqueses sota el matalàs?

I mare, ja t'imagines el que vaig haver de fer per a aconseguir aquests últims diners... Uns diners que no he estat capaç d'enviar-te. Abans de poder fer-ho, el senyor es va adonar de la seua absència i va donar l'ordre de tancar totes les portes de la seua casa. Pensen que he sigut jo, m’estan buscant. Ara mateix estic amagat, no tinc molt de temps.

Ja estan ací.”

Justament en acabar de llegir la carta, vaig llançar al foc el paper amb les altres que guardava, no podia quedar cap prova.

De sobte, la porta es va obrir amb força. Era la mateixa dona d’ulls color mel i cabells d’atzabeja que havia vist al mercat uns mesos enrere. Amb sorpresa vaig exclamar:

-Qui és vostè?! I què fa aquí a la meua casa?

I amb un fil de veu va dir:

-Sóc jo, Güelfa.