Capítol 1



El pensament de la tardança d’una nova carta del meu fill no m’havia deixat dormir en tota la nit. Ja era la segona vegada que el propietari em demanava els diners d’aquest mes i alguna cosa em deia que la tercera no seria tan educat. Mentre em portava a la boca l’últim tros del florit i dur pa, em vaig consolar pensant en el banquet que tindria una vegada que el carter portara l'escrit del meu estimat Curial.

-Elvira, Elvira! Baixa, afanya’t! Que el xiquet t’ha tornat a escriure!

Em vaig alçar tan de pressa amb el crit de la meua veïna que la cadira va caure abruptament. Sense molestar-me a posar-la altra vegada al seu lloc, vaig baixar les escales quasi sense poder coordinar els meus peus.

-Ai, ai! Quina sort tens filla! Tens al teu fill escrivint-te cada mes, mentre que el meu, des que es va casar, a penes se’n recorda de la meva existència. Que desgraciada sóc!

-Què vols que et diga? Si és que el meu nen és un àngel.

Com sempre, em vaig trobar la meua veïna ficant el nas a l’ interior del paper. Veure el sobre als seus dits va fer que cresquera una repentina fúria dins meu. Vaig tornar a la meua casa i per fi vaig bolcar el contingut sobre la taula. Ara ja podia respirar tranquil·la, Curial m’havia enviat més diners dels esperats i em sobraria per a tres mesos de lloguer. Com sempre, la seua carta començava amb la rutinària disculpa.



"Huit d’abril.

Estimada mare,

Espere que els diners que estic fent arribar a casa siguen suficients perquè pugues perdonar-me per la meua fugida fa més de quatre mesos. No hi ha dia que no em recorde de tu i pense en les penúries que de segur estàs passant.

Per ací, les coses van avançant favorablement i el Marqués es mostra molt menys reaci a la meua presència que quan vam començar la nostra estratègia. Ja quasi no em costa gens fer-ho, forma part de la meua rutina. Com sempre, a les huit del matí, agafe el desdejuni del meu senyor i el puge fins al seu llit on m’està esperant impacient. De vegades, em llança un tros de formatge que em sembla or pur, altres dies tan sols menge pa. Els meus matins consisteixen a cuidar dels animals als estables fins que l’amo em fa anar a la seua habitació.”

En aquest moment pensava que no podria continuar llegint, la vergonya i la pena em consumien per dins, però sabia que era l'única manera de seguir endavant, vaig fer un esforç i vaig continuar.



“Depenent del seu estat d’ànim, puc passar de quinze minuts a una hora dins i quan terminem, arriba la meua hora preferida del dia, la visita de Güelfa. És la meua única esperança, ja t'he parlat d’ella en altres ocasions, la noia de cabells negres. Tan negres com aquell carbó que el pare portava tots els dies a la roba després de treballar. Mentre em cura les ferides, en l'única cosa en el que em puc fixar és en els seus ulls color mel, oh beneïts ulls! Aquesta profunda mirada m’alleuja més que la pròpia potinga que aplica sobre la meua pell. Més tard, mentre el senyor descansa en la seua alcova, comença tot.

Els primers dies em va resultar difícil, quasi imposible, trobar els diners, però, per a la nostra fortuna, vaig tenir un dia de sort. Mentre netejava els bruts llençols, Isabel, la jove dona del senyor va entrar a l'habitació. Pel que sembla, i com pràcticament sempre, no es va adonar de la meua presència. Es va acostar a la prestatgeria on el meu amo tenia la seua preuada col·lecció de llibres. Em va estranyar veure-la buscar amb tant èmfasi, mai m'hagués imaginat que una xiqueta que no arribaria als catorze anys sapiguera llegir. La curiositat m'impedia llevar-li els ulls de damunt, rarament entrava a l'habitació del meu senyor, no es suportaven. I per a què mentir, jo a ella tampoc.

Finalment tot va cobrar sentit quan vaig veure com agarrava el tom vell i ple de pols de La Ilíada. Del seu interior va extreure el que semblava un petit sac de monedes d'or, mai havia vist tant d’or en una brossa tan diminuta. A partir d'aquest moment tot va ser més fàcil, sense saber-ho m'havia obert les portes per a complir el nostre objectiu. Quan el meu amo dorm, l'única cosa que haig de fer és acostar-me sigilosament i amagar una part dels diners al costat de la roba bruta del Marquès. És tan senzill com recollir la roba bruta l'endemà i fer-te-la arribar. Normalment és la servicial Güelfa qui envia les cartes, és una noia esplèndida que sempre fa les seves tasques a la perfecció.

Cada vegada que t'escric, la sensació que algú més puga llegir aquesta carta em tortura. Sé que ni encara que tinguérem els diners suficients podria tornar a casa. El simple fet de pensar que podrien arribar a culpar-te pels meus actes m'obliga a mantenir-me allunyat de la persona que més vull, és a dir, de tu.



El teu fill que et troba a faltar moltíssim, Curial."



Tant de bo haguera pogut creure aquestes paraules, però la sensació d'abandó que tenia en el meu interior no m'ho permetia. Primer el meu marit i ara el meu nen.

Sense prestar més atenció al que em deia el meu fill, em vaig empolainar i vaig decidir anar a pagar el lloguer. Després, mentre comprava de la millor carn del mercat com si d'una marquesa em tractés, notava la gelosa mirada de la gent que estranyada no entenia com podia permetre'm tots aquests luxes. El meu era un poble petit on els habitants no estaven gens acostumats a aquest tipus de situacions.

Va haver-hi una mirada que vaig sentir amb molta més intensitat. Es tractava d'una noia d’uns disset anys, d'ulls clars que a penes s'albiraven entre els brins del seu fosc cabell. Era com si ja l'hagués vist abans, tan familiar…

Intentava desfer-me de la noia però seguia amb la sensació que encara m'observava, fins que em mesclí entre la multitud.

Els dies passaven i el meu pèssim control sobre els diners feia que la fam tornés a la meua llar. El despertar cada matí sense els crits de la meua veïna avisant-me perquè baixara per la carta del meu fill augmentava la meua ànsia cada dia. Necessitava aquests diners amb mi.

I a la fi va arribar. Desesperadament vaig trencar el sobre esperant que les monedes caiguessin sobre la taula, però quan només vaig veure un miserable tros de paper, vaig sentir el meu cor parant-se.



"Benvolguda mare,

Estem en perill…