Ruboritzat, vaig obrir els ulls lentament. El Ben em mirava, però vaig haver d’allunyar la vista. Vaig recordar que seguia estirat al seu damunt i, molt avergonyit, vaig apartar-me d’ell bruscament.

Cap dels dos no gosava trencar el silenci després del que acabava de succeir.

El Ben m’havia fet el meu primer petó.

El Ben, un noi, un britànic.

Però no sentia la fúria o l’angoixa que s’havien apoderat de mi moments abans, quan ens barallàvem. No m’envaïa aquella sensació de desconcert que portava clavada al meu estómac des del dia que li vaig veure els ulls. Tampoc tenia ganes de cridar com quan la veu del meu pare ressona al meu cap.

Per una vegada, després de tant soroll, tot restava en silenci.

Vaig somriure.

Un so molt feble va fer-me reaccionar. En Ben em mirava, somicant.

Els nostres ulls plorosos es van tornar a trobar, igual que les nostres pells en fondre’s en una abraçada.

Allà estàvem, plorant com dos nens, tremolant de fred, de por i d’esgotament. Dos nens plens de ferides mal guarides, que encara sagnaven però ja no feien el mateix mal.

Una veu aspra ens va fer emmudir:

—Qui hi ha aquí sota? Li Huan?

Els dos ens vam mirar, atemorits. Vaig decidir callar, esperant que el meu pare marxés.

—Li Huan, sé que ets aquí sota. No sé què fas, però sé que trames alguna cosa. Escolta’m bé, perquè en penso treure l’entrellat, de tot això —va anunciar amb rotunditat—. Puja ara mateix o seré jo el qui baixi.

Una suor freda em va recórrer les mans. Què havia de fer? Si no li deia res, baixaria. Però, si contestava, hauria de pujar, i llavors deixaria en Ben sol. A no ser que…

—Ben, escapa’t —vaig manar-li, xiuxiuejant.

—Ets boig? I deixar-te aquí, ara que t’he trobat? On vols que vagi?

Els brams del meu pare van fer trontollar les parets de nou:

—Tu ho has volgut, fill del dimoni! —va cridar ell, boig de còlera.

I, a continuació, les escales van començar a queixar-se del pes de l’home que, amb moltes dificultats, intentava moure’s per aquells esglaons de fusta vella.

Sentia que em faltava l’aire, que tot començava a donar voltes. La por m’entelava la vista, la desesperació feia anar el meu cor com un bot que navega a contracorrent i la terrible impotència que sentia feia que les llàgrimes no poguessin aturar-se. Estava perdent el sentit.

I el pare s’anava acostant i acostant. Ja era capaç de sentir fins i tot la seva respiració.

El Ben em va agafar de la mà i, molt convençut, em va dir:

—Vine amb mi.

Me’l vaig quedar mirant, descol·locat, incapaç de reaccionar a la seva proposta.

—Confia en mi. Tu m’has salvat, deixa que ara sigui jo qui et salvi.

Va córrer a arreplegar un bon tou de robes que tenia per terra, incloses les de la meva mare, i un ganivet que va trobar prou a l’abast.

En sentir les passes del meu pare pràcticament al meu costat vaig reaccionar i vaig córrer a agafar un feix de diners que tenia amagat al bagul. Vaig vessar l’última llàgrima d’aquell dia sobre les robes de la meva mare, acomiadant-me d’elles. Bé, i acomiadant-me també, d’alguna manera, d’ella.

La mare és amb tu, Li Huan, em vaig dir.

I vaig fugir amb en Ben per la porta del darrere.

Sentia com, des de la llunyania, el pare em deia mots que desitjo oblidar algun dia. Nosaltres ens anàvem allunyant, com si marxéssim a un univers ben lluny d’aquell infern o com si fóssim dins d’un somni.

Tot el que havia viscut fins aquell moment va passar a un segon pla.

La barraca on havia crescut, on m’havia criat. Els records dels acaronaments de la mare, les seves dolces paraules, els seus ulls tendres.

Però tot això ja no existia. Només eren records que m’emportava per no haver de tornar mai.

Per un segon, em sentia lliure.

Per un segon, només veia el cos en moviment del Ben, només sentia la seva mà que m’apressava perquè accelerés les meves passes i no mirés enrere.

I, per un segon, els dos vam córrer, despreocupats, sense saber on anàvem i sense que ens importés.

Vam córrer.

Els camps de cultiu semblaven minúsculs vistos des de la civilització del poble. Ens havíem endinsat per una xarxa de carrers vells de parets estretes, on la nostra única companyia era la música que brollava d’algun bordell proper.

—Hem de fer alguna cosa amb el teu cabell—vaig dir-li, girant-me de cop.

—Vols dir que tenim temps d’anar a la perruqueria, ara?—va contestar ell amb ulls juganers. El Ben estava de bon humor, això era innegable.

—No siguis ruc. Has vist gaires xinesos rossos?

Em vaig ajupir i em vaig embrutar les mans amb el polsim del terra fins que van quedar negres. El Ben em mirava sospitós.

—Es pot saber…

Va callar quan va veure el que feia. Li vaig ensutjar la cabellera amb uns quants moviments energètics, passant els meus dits entre els seus bris daurats.

No em vaig adonar del molt que m’havia apropat per fer-ho fins que vaig abaixar la mirada de la seva, ara marronosa, cabellera i el vaig mirar directament. Ell estudiava cada racó del meu rostre amb ulls impacients, com si busqués algun secret amagat. Després em va mirar els llavis.

No.

No deixaria que això tornés a passar. No ara que qualsevol persona ens podria veure.

No em podia acostumar a aquesta sensació de lleugeresa a l'estómac.

Aquesta sensació tan poc natural.

—Som-hi —vaig dir apartant-me de la seva escalfor—. Ja és tard i necessitem un lloc per dormir.

Ell es va mirar les sabates esparracades, decebut, amb les mans dins les butxaques del pantaló. Em va semblar que potser volia dir quelcom, però les paraules se li van quedar enxampades a la punta de llengua.

Vaig arrancar a caminar pels carrers que coneixia. Estava segur que podia trobar algun local on poder passar la nit.

El Ben em seguia de ben a prop com una ombra que em trepitjava els peus. Uns minuts més tard pul·lulant pel poble vaig parar en sec. Davant nostre s’alçava un hostal que amb prou feines s’aguantava. Aquest ens serviria.

—Posa’t darrere meu.

Vam entrar silenciosos al vestíbul en penombra del local. Un home d’uns cinquanta anys es mirava les ungles amb desinterès. Quan va sentir la porta que es tancava va alçar la vista i ens va mirar. Jo em vaig apropar al taulell de pressa i li vaig comunicar la necessitat de la nostra habitació.

El propietari remenava un calaix buscant les claus quan es va fixar en alguna cosa a la meva esquena. Jo vaig empal·lidir. El Ben va romandre quiet com una estàtua i vaig sentir com se li tallava la respiració. Aleshores, l’home va obrir la boca.

—Li passa alguna cosa, al teu amic?

—Estic bé —va replicar ell amb un xinès practicat, perfecte, sense rastre d’accent.

Vaig donar gràcies a la foscor de la sala perquè, si no, l’home hagués vist els seus ulls espantats, que no eren precisament ametllats ni obscurs. El vell va remugar alguna cosa sobre com els joves d’avui en dia no tenim respecte per res i ens va acompanyar a la nostra habitació.

Vam entrar a la petita cambra. La foscor de la nit ens va obligar a encendre l’espelma de sobre la tauleta de fusta de Man-Mu, d’un color groguenc i marronós. A terra hi havia un parell de mantes esponjoses, força apedaçades, on en Ben i jo vam desplomar-nos tan bon punt el propietari va retornar a la planta de sota.

El cansament ens havia deixat estabornits i no vam tenir esma de tornar-nos a aixecar fins l’endemà. Amb prou feines vaig poder verbalitzar algun mot abans de caure adormit:

—La trobo molt a faltar, Ben. No és just.

—Ja ho sé.

—Tot això, tot el que estem vivint —vaig seguir jo—. Cada vegada tinc menys forces per seguir caminant. Tu veuràs els teus pares i els teus germans, quan arribem a Londres, però jo què faré?

—Li Huan em tens a mi.

—I com creus que reaccionarien els teus pares en veure que arribes a casa de la mà d’un noi xinès? No pot passar de cap manera. He de trobar algun lloc on anar quan t’hagi acompanyat a casa teva, però no sé on, no sé què fer…

—Quan arribem a Londres veuràs les coses d’una altra manera —em va tallar en Ben—. Allà la gent és diferent. A més, els meus pares no tenen per què saber res d’això.

—De què, Ben? No sé ni què és això. Estic molt confús, és com si tot això no anés amb mi, com si fos un somni massa realista i, alhora, em sento més viu que mai.

Els dos vam encetar un llarg silenci. Les mantes estaven separades ben bé uns tres pams l’una de l’altra, però podia percebre l’escalfor del cos d’en Ben. Era cert que tot em marejava i tenia moments en els quals ho veia tot molt fosc.

Però ell era lluminós.

Ell era tot el que necessitava.

La mà del Ben em va acariciar el front. Mandrós, vaig començar a obrir els ulls i vaig trobar-me amb el seu dolç somriure.

—Bon dia. Sento trencar-te el son, però hauríem d’anar marxant si volem arribar a la frontera abans del migdia.

Per un moment vaig quedar-me embadalit observant-lo. El ros dels seus cabells començava a despuntar d’entre la pols i el sutge que li havia caigut sobre les espatlles mentre dormia.

Suaument, vaig enretirar una brossa que li reposava a la galta. Tenia un munt de pigues vergonyoses que li emmarcaven el rostre. Les vaig anar seguint, com si fossin camins que em van dur fins als seus llavis.

En Ben va acaronar-me els cabells i, en un gest farcit de tendresa, va unir els seus llavis esquerdats amb els meus.

Els seus besos eren suaus i càlids. No sabia massa com havia d’actuar, però els seus llavis humits m’anaven orientant, besant-me dolçament.

Notava com el cor em bategava, desbocat. El fet de saber que potser en Ben podia sentir-lo em va fer enrojolar. Ell va acostar-se a mi i em va rodejar amb el seu braç, fent que els nostres cossos s’unissin encara més.

Sentia la seva respiració, accelerada com la meva.

De tant en tant el meu nas maldestre xocava amb el seu. Cada vegada el sentia més a prop. M’agradava. Molt.

Vaig rodejar-lo de la cintura mentre ell m’acaronava els cabells, fent-me avançar cap a ell encara més, amb força, però amb tendresa.

Les orelles em bullien i no sabia com gestionar el torrent d’emocions que em recorria el cos.

Suaument ens vam anar separant. No ho volíem, realment, però teníem un llarg camí per recórrer.

—Espera, Li Huan —em va aturar en Ben quan em disposava a posar-me dempeus—. Bé, només volia donar-te les gràcies.

—Ben no m’importa acompanyar-te fins a Anglaterra. De fet, has estat tu qui m’ha salvat realment d’aquella casa i d’aquell monstre que solia considerar el meu pare. M’has obert els ulls.

—No em referia a això. Bé, també, però volia donar-te les gràcies per aparèixer i per donar-me l’oportunitat de posar-te la vida potes enlaire.

—Gràcies a tu.

—T’estimo, Li Huan.

Aquella paraula em va ressonar dins meu. Era un mot amb un significat molt fort. Fins i tot tenia por d’utilitzar-lo, però era l’únic moment on les paraules valdrien la pena:

—T’estimo, Ben.

Ens vam acostar de nou, però el meu sentit del seny em va fer reaccionar. Fèiem tard.

Vermell com un perdigot, vaig aixecar-me d’una revolada.

Havia pogut recuperar una mica el son perdut dels últims dies, vaig pensar, intentant apartar de la meva ment el que acabava de passar per raonar amb claredat. Tot i això, notava com els peus encara em pesaven.

Vam carregar-nos les nostres pertinences a l’esquena, i vam dirigir-nos a la frontera un cop vam enllestir els pagaments amb el propietari.

El camí va ser prou entretingut. En Ben m’explicava anècdotes de quan encara residia a Anglaterra i com era la vida allà. Jo que no havia vist més que els voltants de la propietat del meu pare, estava més que feliç escoltant aquestes històries.

Però el millor de tot això era alçar el cap i veure com al Ben li brillaven els ulls quan explicava les seves vivències amb un somriure pintat als llavis.

Caminàvem amb parsimònia, agafats de la mà, reconfortats pel fet que ningú no ens veuria a aquestes hores del matí. El sol, desidiós, encara no s’havia aixecat del tot i la ruta que seguíem estava tenyida de tons ataronjats.

M’agradava mirar, les nostres mans entrelligades i el contrast de la seva pell pàl·lida contra la meva torrada per hores de treball a l’hort.

M’agradava sentir com em premia la mà quan veia que em baixaven els ànims.

M’agradava la seva escalfor.

M’agradava ell.

M’agradava.

La frontera ja semblava cada vegada més propera als nostres ulls.

—Fa tants anys que espero això… No em puc creure que realment pugui tornar a casa—va dir ell, passant-me un braç per les espatlles a tall d’abraçada—. És tot gràcies a tu, Li Huan.

Em vaig adonar que estava somrient pel mal que em feien les galtes. No podia parar de somriure. No volia parar.

Li vaig tornar l’abraçada apropant-me a ell i mirant-lo als ulls. Aquesta vegada vaig ser jo qui va començar el petó. Quan finalment ens vam desenganxar, vam reposar els nostres fronts un amb l’altre, respirant el mateix aire fred.

Va ser en aquell precís moment que ho vam escoltar.

Un tret.

Dos.

Tres.

I en Ben va caure desplomat a terra.

Vaig quedar-me allà, dret, mirant com la gran taca vermellosa s’escampava lliure per la seva camisa.

Només veia això, la taca vermella. I el rostre sense vida del noi que estimava.

Després no vaig pensar res més. No vaig sentir res més. Solament vaig aixecar el cap.

Vaig veure la figura del meu pare, en una distància prudent, mirant l’escena amb ulls malaltissos.

I, a la mà, el seu revòlver fumejant.

Tot va ser massa ràpid per adonar-me del que estava fent.


Anglaterra, 4 d’abril del 1900

Per fi va decidir-se.

Aquella història havia de ser explicada en boca de qui ho havia viscut tot, de qui s’havia enamorat bojament del seu fill, el noi que l’havia fet lliure. En boca de qui tenia la culpa de tot.

Però, com s’ho faria?

Com pretenia entrar a casa d’aquells desconeguts, a explicar-los que el seu fill havia mort?

Que en Ben era mort.

Que no tornaria.

Que havia sigut culpa seva.

Com s’ho faria?

Les llàgrimes li rajaven, ara lliures i salvatges, crues, per les galtes, sanglotant com el dia que va perdre la seva estimada mare. Com un nen innocent que perd el seu únic company d’horrors.

Plorant, com quan la vida ja no té valor.

—Els assassins també ploren?— va preguntar-se en Li Huan, mentre un seguit de records espantosos passaven fugaços per la seva ment, com els ulls espantats del seu pare quan li havia aconseguit prendre l’arma.

Encara no podia comprendre com havia estat capaç de deixar-lo sense vida amb un sol tret.

Un tret obscurament perfecte, carregat de ràbia i de recança.

El barracó semblava burlar-se d’ell.

No podia més. No suportava aquest dolor que el consumia.

Es va aixecar amb les poques forces que li quedaven i va tornar a mirar l’edifici on era la família d’en Ben. Amb la delicadesa d’algú que deixa un nadó adormit al llit, va col·locar la carta segellada davant la porta.

Aquella carta que contenia la seva història junts.

Les seves paraules ferides.