Me’l vaig quedar mirant, descol·locat, amb els ulls ben oberts.

—Sé que ens acabem de conèixer, i sé que no hauria de confiar en tu, però ets l’únic fil de llum que em queda —va dir-me, somicant—. Ajuda’m, t’ho suplico.

—I per què t’hauria d’ajudar?—vaig replicar, contundent.

—Perquè m’ho deus. M’ho deveu. M’heu pres l’únic amic que tenia, l’única persona per qui sortia del llit cada matí. Ara ja no em queda res més que la meva pròpia vida.

Les seves paraules eren commovedores. Per uns instants em vaig quedar mirant els seus ulls farcits de llàgrimes, palplantat al seu davant, però un reguitzell de paraules ben assajades no van trigar a sortir escopetejades de la meva boca:

—Dius que et devem un favor perquè ara no tens cap motiu per llevar-te? No et facis la víctima, no amb mi —vaig aturar-me uns segons abans de reprendre el meu discurs—. Vosaltres ens ho esteu prenent tot: la terra, les tradicions, els valors, la llibertat… O és que saps, potser, el que significa viure en una contínua guerra de la qual mai en pots sortir vencedor? Una guerra provocada pels qui volen aprofitar-se d’un país que ni tan sols és el seu. I tot, com sempre, pels maleïts diners.

L’anglès va quedar-se mut mentre jo tornava a agafar aire. Però, aquesta vegada, no vaig tornar a parlar.

Vaig començar a donar-li voltes a la meva resposta.

M’envaïa una estranya sensació, com un Déjà-vu, i em vaig trobar emmirallat en els sermons que em dona el meu pare des que va començar el conflicte amb els britànics.

I vaig pensar en com em sentia jo cada cop que m’esbroncava, quan em mirava amb aquells ulls tacats de sang.

Per què havia parlat d’aquella manera?

Estava fent allò que m’havia promès mil vegades que mai faria: sucumbir als ideals del meu pare.

Em sentia utilitzat, dèbil. I la meva mirada de ben segur que ho va reflectir tot, perquè el jove no va trigar a respondre:

—Ets tu qui parles? Són teus els mots que recites, com si d’una oració es tractés? O és la teva família qui te’ls ha clavat al cervell? Per què tinc la sensació que dins teu hi ha un noi de bon cor, que no és capaç de vèncer les ombres de la societat que l’han anat embrutant?

—Jo no tinc família, però això no és de la teva incumbència. I, per cert, tu on has après a parlar així en xinès? Que potser ara em diràs que ets un poeta incomprès que ha vingut a predicar per la Xina, aprofitant l’enrenou?

—Res d’això. Però està clar que no li explicaré els meus secrets més amagats a algú que acabo de conèixer i es nega a raonar, tot des de la seva mirada baixa de profunda incomprensió. Ah, i no oblidem aquest to victimista que utilitza davant d’aquell a qui li acaben de matar a…

—Ja n’hi ha prou!—el vaig tallar, enfurismat—. Si aquest és el teu pla per aconseguir que t’amagui a casa meva, no vas per bon camí. T’explicaré el que vulgui i quan vulgui, si és que mai em ve de gust, perquè et recordo que soc jo qui t’està salvant la pell.

—Això vol dir que finalment m'ajudaràs?

Vaig aturar-me de cop en adonar-me del que li havia dit. Per un moment havia perdut el control i havia acceptat els precs d’un total desconegut que, per si això no fos prou, era anglès.

I és que no ho podia evitar. Hi havia alguna cosa en ell que m’atrapava i em repulsava a la vegada.

—Segueix-me. No parlis ni em miris. Només segueix-me.

—Espera. Com et dius?

—No em dirigeixis la paraula!

—Jo em dic Benjamin, però em pots dir Ben si ho prefereixes.

Vam arribar a l’entrada darrera del soterrani amagada entre la bardissa, la que permet accedir-hi des de fora. El pare feia temps que no baixava en aquella polsegosa estança degut al seu caminar feixuc, així que vaig trobar-la el millor amagatall.

El plat de zongzis em tremolava a les mans. La panxa em ressonava amb una fanfàrria de gemecs de gana i nervis. Amb això no hi havia comptat, ara havia d’alimentar a una altra persona.

Vaig tornar a fer una llambregada als pastissets d’arròs tebis que havia furtat del dinar. Tres haurien de ser la ració satisfactòria. Jo només n’havia tastat un. Els altres dos els portaria al Benjamin.

Les escales resquitllades del soterrani es queixaven sota els meus peus descalços.

Vaig parar un segon.

Un minut.

Deu.

Pensant en el que estava fent. En el que aquest gest suposaria.

L’hauria de deixar podrir-se allà, allà amb la pols, els estris trencats i les aranyes de companyia. Oi?

I deixar-lo morir.

I…

I què més, Li Huan?

En qui t’estàs convertint?

Qui ets tu per decidir res, per jugar amb la vida d’una persona?

Vaig tornar a posar-me en marxa. Seguia tenint el petit monstre de la por amagat als budells, però ara les meves passes eren fermes.

L’olor d’humitat es va instal·lar a les meves fosses nasals quan vaig obrir la porta. Vaig buscar la fosca figura entre els mobles polsegosos i el vaig trobar allí, estirat a sobre del que havia sigut el bagul de roba de la meva mare.

El noi jeia adormit, despreocupat, amb un posat tranquil. La seva roba bruna s’entollava al seu voltant com un bassal de tela esquinçada i regirada. Segurament l’havia portat massa vegades.

Vaig gosar mirar-lo més temps del necessari, encoratjat pels seus ulls tancats. Ara que els seus iris blaus no buscaven els meus, semblava més jove. Molt més jove que jo. Massa, per trobar-se en una situació com aquesta.

L’olor del menjar va fer que l'estómac li trontollés involuntàriament. Va obrir un ull mandrós i després l’altre, contemplant-me cautelós. No va trigar ni mig segon en adoptar una posició defensiva. De cop era de peu i es palpava els pantalons en cerca del que deuria ser la seva arma. L’arma que li havia pres abans de deixar-lo sol al soterrani.

Me’l vaig mirar de dalt a baix amb un somriure burlesc. Ell va semblar entendre la situació perquè es va tornar a desplomar al costat del cofre en comprendre que estava fora de perill. Vaig fer un conat de comentari reconfortant però l’únic que va sortir pels meus llavis va ser:

—No t’apropis a aquest bagul.

El Benjamin em va mirar amb ulls entremaliats.

—Per què? És on guardes els teus vestits?

Una calor em va pujar per les cames i es va instal·lar a les meves galtes. Com gosava prendre’m el pel d’aquesta manera? Que no veia que era jo qui tenia el ganivet pel punyal? El podia delatar en qualsevol moment sense suar ni una gota i a sobre tenia el coratge de deixar-me en ridícul. El cos em demanava que girés cua i el deixés morir de fam, però l’orgull em va fer replicar-li.

—Bon intent. Potser és on deso els estris de tortura del meu pare, o sigui que serà millor si tanques la boca i et comportes com Déu mana.

La ganyota divertida se li va esborrar de cop. Exacte, aquí era jo el que remenava les cireres. Un pas en fals i acabaria amb els intestins per terra.

—Quin humor de gossos, potser que et relaxis una mica. Tampoc passaria res si fossin teus, aquests vestits, que no series ni el primer ni l’últim home al món que en fa servir—va replicar ell.

—Però què t’empatolles?

—Va, no t’enfadis, només era una broma.

—Escolta’m, i fes-ho bé perquè no ho tornaré a repetir dues vegades. Això no és un hotel. Ets aquí perquè Déu ha volgut que topis amb una persona decent com jo que no t'ha clavat un tret en veure’t. I si no vols que això canviï t'aconsello que no donis gaires problemes.

El noi encara conservava una ombra de riure als llavis. Era foll si després d’haver viscut tantes desgràcies encara tenia la capacitat de fer broma.

Li vaig llençar el plat sense gaire cerimònia i va caure a terra amb un so sord.El vaig tornar a contemplar un instant, desafiant-lo amb la mirada.

Potser li hauria de donar alguna manta o un coixí perquè estigués més còmode al dormir. Al cap i a la fi era hivern, les nits aquí eren fredes, hauria de…

Aquest home no mereix res de mi.

Vaig marxar sense dir adéu i no vaig tornar a trepitjar l'habitació fins l’endemà.

El dia a dia al camp feia que els ulls em ploressin de l'esforç i la fusta reconfortant de la llaurada fos un pes a les meves mans calloses. Tot i que no era tant com el pes que sentia a la panxa.

Encara ho havia d’assimilar; tenia a un noi, anglès, amagat al soterrani de casa. I, per molt estrany que això sonés, no sentia cap culpa. Si més no, un bri d’adrenalina cada vegada que baixava a portar-li menjar o aigua, cada vegada que aprofitava que el pare dormia perquè el Benjamin pugés a rentar-se, cada vegada que parlava amb ell, cada vegada que em mirava.

—I no els trobes a faltar?

—Cada segon.

—Torna, doncs.

—Què et penses que feia el dia que em vas trobar?—va fer ell, asseient-se al meu costat.

Ara el podia veure millor. S’havia aprimat des que va venir aquí. La manca d’aliment era evident en el seu cos, però jo no podia portar-li tot el menjar que m'agradaria dur-li sense que el meu pare sospités. Feia ja un mes que anàvem amb peus de plom i encara no sabia com ens ho havíem fet per no ser descoberts.

—Em sap greu.

—Doncs que no te’n sàpiga. No vas ser tu qui va matar el meu millor amic.

—Va ser el meu pare.

—Pel que t’he pogut conèixer en aquests dies, diria que no t’hi assembles en res—va dir ell girant la cara cap a mi.

Me’l vaig quedar mirant. Fa unes quantes setmanes no m’hauria atrevit a fer-ho tant de prop, però ara...

No, ara no era el moment. Em vaig apartar lleugerament. Encara no estava acostumat a la seva calor i proximitat. Em sabia greu per ell, de veritat, però jo havia crescut pràcticament sol.

—Què creus que deu pensar el teu tiet, ara que has escapat?

—El mateix que pensaria el teu pare si tu t’escapessis.

Ens vam mirar, amb complicitat. Ja ens començàvem a conèixer, això era evident.

Vaig apartar la mirada, una mica incòmode, i em vaig quedar observant el terra. Els meus ulls es van posar sobre un objecte que va canviar-me la cara en tan sols un instant:

—Què hi fan les robes de la meva mare per terra? Miserable, com has gosat obrir el bagul?

—No ho he fet amb mala intenció! Tenia fred aquesta nit i…

La fúria em va fer bullir la sang i la meva mà, com si algú altre la dirigís, va precipitar-se amb la força que tant de temps havia contingut sobre el rostre d’en Ben. Del seu nas va brollar un fil de sang i en els seus ulls va néixer una taca de dolor. Dolor com el que vaig veure el primer cop que vaig mirar-lo als ulls, quan acabava de presenciar la mort del seu millor amic.

L’havia agafat del tot desprevingut, però de seguida va tornar-me el cop.

Llavors vaig pensar en tots els cops de puny que m’havia donat el meu pare, en com trobava a faltar la mare, en la neu que em gelava el cos cada dia d’hivern, en l’aniversari que no vaig celebrar, en les tenebres de dins meu...

Ell va caure i vaig començar a clavar-li puntades de peu indiscriminades, domat per la impotència i el batibull d’emocions que em robaven l’aire, fins que em va estibar del braç, fent que em precipités sobre seu.

I vaig tornar a veure els seus ulls, blaus com el mar, blaus com la tristesa que compartíem, plens de tendre patiment. I, amb aquesta imatge, els meus ulls es van aclucar i tota l’angoixa que m’ofegava per fi va callar quan vaig respirar els càlids llavis d’en Ben.