La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Els records li van colpejar la panxa amb la força de mil tempestes i la vista se li va ennuvolar com el dia. No era moment de plorar, va dir-se el Li Huan. Però això no va impedir que dues llàgrimes solitàries li rellisquessin per la galta.

No era moment de plorar, però això no va impedir que caigués al terra, mullant-se els pantalons.

No era el moment.

En aquella tarda freda, el petit barracó va veure com un jove s’agenollava amb la mirada perduda en la neu i alliberava tot allò que no havia plorat fins ara.

Llàgrimes d’amor.

De por.

I d’impotència.

Xina, 26 de febrer del 1900

Com cada dia en obrir els ulls, el primer que vaig fer va ser treure el cap per la finestra de sobre el meu llit, esperant que hagués sortit el sol. Però, encara que fos el dia del meu aniversari, el cel seguia igual de tapat.

Em vaig quedar encantat, ajagut a l’ampit de la finestra, veient com els flocs de neu queien suaument i reposaven sobre la terra humida. M’hi hagués passat tot el dia, admirant aquell paisatge. Cada cop que ho feia em sentia com a casa. Tot i així, en aquests últims mesos, les muntanyes despertaven un melancoliós sentiment en els meus ulls.

Vaig dirigir-me cap al camp sense vacil·lar. Era important enllestir la feina com abans millor, ara que era temps de preparar la terra per al següent cultiu de l’arròs.

El vent fred de l’hivern em fregava les galtes. Caminava mig endormiscat, amb peus pesats. Des que era una criatura, la meva mare em renyava cada vegada que em veia fer-ho. Sembla mentida com havien canviat les coses.

El pare es desplaçava amb dificultat arrossegant la cama dreta mentre removia la terra humida. Remugava quelcom, però ja feia temps que havia après a no fer cas dels seus deliris. M’hi vaig apropar cautelós.

—No és massa d’hora per estar aquí? —va fer ell abans que pogués obrir jo la boca.

—Tenim feina —vaig respondre, concís.

Va haver-hi un moment de silenci on només s’escoltava l’aixada enfonsant-se al prat mullat. La calma, però, va ser interrompuda per un esclat de crits que venia del caminet de l’entrada. El meu pare va aixecar el cap i va mirar la llunyania amb ulls malalts.

—Tu també escoltes aquests crits? —vaig preguntar, sobtat.

—Sí —va respondre el pare sense donar cap senyal de sorpresa.

—I de què penses que poden ser? —vaig dir amb veu tremolosa.

Se li va il·luminar la cara de cop. Vaig saber en aquell moment que res bo no podia passar.

—Deuen ser el meus companys. Per fi han atrapat aquells malparits que rondaven les nostres terres! —va exclamar mentre deixava les eines—. Ara sabran qui mana aquí!

Em vaig quedar arrelat al terra veient com el vell home es movia amb tota la velocitat que les seves cames mal ferides li permetien, oblidant per un moment el dolor, amb el cap ple de malícia.

Ara, sol al camp, no sabia què fer ni què pensar. El pare s’havia oblidat del meu aniversari o potser li havia donat més importància a la baralla però, fos el que fos, no em sorprenia.

Com la majoria de la població, feia un parell d’anys que el meu pare estava involucrat en una brigada anti-britànics, lluitant en un aixecament que ni tan sols hauria de ser el seu. Una guerra que mai semblava acabar.

En veure que no tornava, vaig decidir acostar-me a veure el que passava.

Potser m'hauria d’haver quedat a l’hort. Potser no hauria d’haver anat a tafanejar.

Potser, potser, potser… Però si no ho hagués fet, no hauria presenciat aquella escena que em va deixar sense respiració.

A menys de tres metres, un noi era sacsejat amb cops de puny i puntades de peu per cinc homes sense pietat. Els meus ulls es van fixar en el jove, que no deuria tenir més anys que jo mateix. Els seus ulls, tan blaus com el cel, jeien sobre unes bosses negres d'esgotament. Tenia la cara descolorida i uns llavis prims oberts en pregària.

Em va caure l’ànima als peus.

L’adolescent demanava clemència. Què més podria haver fet, si no? Un sol marrec contra cinc bèsties que s’alçaven perverses sobre d’ell. La lluita estava perduda.

Perduda com la vida del jove, que deixava un cos buit després de l’última estocada.

Es va desplomar al terra.

Els homes no van trigar en marxar. Abans, van quedar-se una estona mirant com la vida del jove s’anava apagant sobre el bassal de sang que es barrejava amb la bruta neu. Quina obscenitat. L’havien deixat, estès, com si en comptes d’un humà fos un simple insecte empipador.

De fet, aquesta era la visió que teníem la majoria, inclosa la meva família, respecte els immigrants.

Encara estava impactat per les imatges que acabava de veure quan un noi esprimatxat aparegut del no res va córrer cap al cos. Cridava, desesperat, com si intentés donar-li la seva pròpia energia. Però va resultar inútil: el noi ja era mort quan va arribar als seus braços.

Li van començar a rajar llàgrimes que intentava eixugar-se amb les mans tacades de sang. Era el plor més silenciós i, al mateix temps, més desolador que havia vist mai. Era tan gran el dolor que expressaven els ulls dels quals brollaven les llàgrimes, que em va semblar que se m’encongia el cor i se’m regirava l’estómac.

I, en aquell precís instant, em va mirar.

Mai oblidaré aquella mirada, agredolça, on es reflectia el mar.

Em vaig quedar embadalit, observant-lo, oblidant el perill al qual m’estava exposant. Tenia els cabells rossos, llargs, i la pell clara però bruta de greix i de pols. La seva mirada, una mirada esquerpa, estava plena d’odi i de tristesa continguts dins d’un iris que havia vist massa coses, que havia presenciat massa terrors per l’edat que tenia. Els seus ulls vells no concordaven amb les faccions juvenils del noi anglès, vaig pensar.

El meu cap em deia que marxés, però el seu rostre m’havia atrapat.

I tant, si em va atrapar.

Es va aixecar i em va parlar. I, per impossible que semblés, em va parlar en un xinès prou comprensible:

—Ets cruel. Sou cruels. L’odi us fa embogir.

No podia entendre ni respondre en aquella situació, em sentia atrapat. Acabava de veure el meu pare assassinant un altre home a sang freda i havia acabat amb la seva vida com si no fos la primera vegada que posava en pràctica aquella acció.

Certament, em vaig dir, de ben segur no havia estat la primera vegada.

Ell va estossegar per cridar-me l'atenció. I alguna força de dins meu em va fer sortir les paraules dels llavis:

—És cert. Tu ens odies?

Se’m va quedar mirant. Ara era ell qui estava encara més perdut que jo.

Ens vam anar apropant, sense adonar-nos-en, i ens vam quedar mirant de ben a prop. Vaig veure com separava lleugerament els seus llavis, com si estiguès a punt de dir-me alguna cosa, però restava en silenci.

Mai m’havien agradat els silencis llargs i incòmodes. Tot i així, mirant-lo, em sentia com en un somni on sobraven les paraules. No, un somni no, un malson d’ulls blaus.

—Per què no em mates? —va preguntar-me ell aleshores. En les seves paraules no hi havia por, ni tampoc cap mena d’emoció. Parlava més aviat amb certa indiferència, com si realment ja no es preocupés per la seva pròpia vida o com si ja s’hagués acostumat a parlar de la mort. Com si aquesta fos una vella amiga seva.

—No t’odio. No soc com ells.

No sabia d’on havien sortit aquelles paraules. Havien brollat dels meus llavis, però no de la meva raó. És clar que l’odio, l’he d’odiar, perquè és un immigrant i ells només ens porten problemes. L’he d’odiar com odio tota la resta, per tot el que ens han fet. L'he d'odiar perquè és tot el que m'han ensenyat a fer.

Però el veig diferent.

No, no ho és, jo l’odio com ell m’odia.

Sí, ell m’odia.

I, mentre intentava comprendre la meva pròpia resposta, les imatges del meu pare prenent-li la vida al jove mort que tenia a poques passes es repetien dins el meu cap, acompanyades d’un reguitzell de punxades a l’estómac i a la meva consciència. Era sang de la meva sang qui havia acabat amb la brillantor d’ulls d’una altra persona. I no d’una, no només d’una...

De sobte, el noi se’m va apropar lleugerament amb una crua mirada de desesperació pintada a la cara.

—Jo tampoc t’odio.

Abans que el meu cap comencés a donar-li mil i una voltes a aquella resposta, que era encara o més desconcertant que la meva, vam aixecar la vista i, per primer cop en tota la conversa, ens vam mirar realment.

Un calfred em va recórrer tots els racons del cos i, com per art de màgia, dels nostres ulls en van caure, acompassades, dues llàgrimes. En aquell precís instant, en aquella petita experiència tan íntima i fins i tot gosaria a descriure-la de tendra i dolça, vaig sentir que les nostres ànimes s’havien entrellaçat.

Potser només era la commoció sentimental, però mai m’havia sentit així.

Em trobava perdut, desubicat i en total desacord amb les meves creences. Estava traint el meu pare, la meva família, el meu país i fins i tot a mi mateix.

Per què ho feia?

Per ell.

—Necessito la teva ajuda —em va dir amb els ulls entelats.