TERCER CAPÍTOL



Divendres, migdia

Mentre pujava les escales, estava pensant com seria per dins el pis de l’Aina. Estaria net? Ben ordenat? Brut? Destrossat? Em preocupava aquesta situació. Vaig trucar a la porta per si de cas. No se sentia ni una mosca. No sabia si tornar a trucar o passar directament. La mare de l’Aina m’havia deixat les claus! Que burro: si era un pis on no vivia ningú des de feia dies!

Ara sí, havia arribat el moment de passar a l’acció! Només vaig empènyer la porta i em vaig trobar una forta olor de tancat, d’humitat. Vaig pujar les persianes del menjador i vaig fer córrer les cortines. També vaig obrir algunes finestres. Es veia ben clar que la dona de la neteja no havia passat per allí. Em vaig dedicar a passejar pel pis. Tot estava al seu lloc. No vaig veure res d’estrany. Vaig entrar al que semblava l’habitació de l’Aina. Realment era l’habitació d’una noia jove: un pòster d’Andrea Motis i un altre del Duke Ellington en blanc i negre, un equip de música petit, una foto de l’Aina amb un xicot... Vaig obrir l’armari i em va cridar l’atenció que hi hagués tres vestits llargs, elegants, més aviat foscos i amb molts lluentons. No em quadrava gaire. A més a més, damunt de la taula hi havia vàries partitures de Jazz: “Dream A Little Dream Of Me”, “In The Mood” o “My Heart Will Go On”. Totes tenien un segell del Conservatori Municipal de Palma. Hi havia també uns fulletons del Blue Jazz Club.

Vaig adonar-me, també, que al darrere de la porta principal hi havia una bústia. Estava ben plena. Hi havia molta propaganda: del Mercadona, de l’Ikea, del Caprabo, del Beep..., i un munt de cartes diferents. A més a més de la factura del gas, de la llum, de l’aigua, i havia dos sobres interessants. El primer venia precisament del Conservatori Municipal de Palma, i el segon del Cafè - Bar Napoli. Vaig dubtar, però al final vaig obrir els dos sobres. En el primer hi havia un informe del primer trimestre del curs en què es podia llegir que tenia bones notes de cant i en el segon li deien a l’Aina que passés pel bar a cobrar el que li devien.

- Daniela! Daniela! Que ja has arribat?

- Bon dia, senyora! Com veurà no sóc la Daniela. Sóc un tècnic de la companyia elèctrica. Em dic Jordi Endesa. La senyora Daniela m’ha dit que vingués a fer un cop d’ull a la instal·lació.

- Si que van mudats els tècnics moderns! Abans anaven amb roba de feina.

- És que avui encara no m’he canviat.

- Molt bé, molt bé! Adéu!

Quin espant em va fer aquella dona! Em va agafar despistat. En aquell moment tenia molts, massa pensaments i massa preguntes sense resposta que no em podia treure del cap: com lligar el Conservatori amb el Cafè – Bar Napoli i potser amb el Blue Jazz Club. Vaig tenir una idea! La relació era possible!



Dissabte, matí

Em vaig llevar més aviat tard i vaig anar a esmorzar al Cafè - Bar Napoli, al carrer del Torrent, prop de ca la Daniela. Mentre em menjava el meu croissant de xocolata amb un cafè negre dels meus, vaig aprofitar per parlar amb el Lluís, el propietari de l’establiment, que estava a l’altre costat de la barra. Tenia un bigoti espès, calb i gros, molt gros, massa gros, pel meu gust. Respirava amb moltes dificultats, cosa que em feia patir, però tot i així vam xerrar una estona.

- Iep, com va? Vostè no és d’aquí.

- No! Vinc de Barcelona! Em deixa que li faci una pregunta?.

- I tant!.

- Escolti: vostè coneix una noia que es diu Aina Barceló?

- Sí, i tant! De tota la vida! A part de ser amics, treballava aquí.

- Treballava?

- Exacte. Fa algunes setmanes que no ve a la feina. No n’he sabut res més. Vaig trucar a casa seva i la Daniela em va dir que havia marxat de casa. És un cas molt estrany. Com és que demana per ella?

Després de convidar-me a un altre cafè, vaig explicar-li que era detectiu privat i que investigava la desaparició de l’Aina. Ell, assegut en una cadira perquè ja no podia més, em va dir vida i miracles de la família, una gran part de les quals ja coneixia. Em va comentar un fet que em va cridar l’atenció: que anava a classes de cant. Jo vaig recordar l’informe que vaig trobar a casa seva, del Conservatori Municipal de Palma. Ja tenia clar on havia d’anar.



Dissabte, tarda

Per molt que ho intentava, ningú no responia al porter automàtic del carrer Blanquers, número 2. Normal: era dissabte. M’havia passat el temps volant. Ara tindria temps per voltar una mica per Palma i conèixer millor la ciutat.



Dilluns, matí

Tenia una mica de son i molta mandra, però gràcies a la curiositat que tenia, em vaig animar a tornar al Conservatori. El cap d’estudis, el senyor Gabriel, em va rebre molt amablement. Li vaig explicar la situació de nou. Volia saber tot el que fos possible sobre l’Aina. Em va explicar molt detalladament que estudiava cant i cursava el grau professional, que era una gran cantant, amb un futur prometedor. Això ja em va sorprendre perquè ni la seva mare ni jo no en sabíem res. Devia ser el seu secret. Segurament es devia pagar les classes amb el que guanyava treballant. Però, què faria després d’acabar els estudis musicals? Era una afició? O s’hi volia dedicar professionalment? Aquests dubtes es van evaporar quan el senyor Gabriel em va comentar, molt content, que durant un temps va cantar al Blue Jazz Club. També em va dir que feia temps que no venia a classe, que havia desaparegut. Ja tenia una altra pista. Havia d’esperar a la nit per poder esbrinar alguna altra cosa.



Dilluns, nit

- És vostè qui ve a substituir el bateria?

- Mmm, em sembla que no. L’únic que toco és alguna cassola a cops de cullera quan hi ha protesta al barri. I encara desafino. Que podria parlar amb l’encarregat?

Em van portar davant de l’Oriol, un home fort, llarguerut, que amagava la cara darrere el fum del cigarret. Quan li vaig parlar de l’Aina, em va dir que no sabia si enfadar-se o alegrar-se per ella. Durant moltes nits, va estar cantant al club acompanyada per una petita orquestra que dirigia el Jacob, el clarinetista del grup. I ves per on, la parella es va enamorar. De cop i volta, em van dir que marxaven, que deixaven el grup i el club. Penso que se’n van anar a Barcelona i estic convençut que es van endur un regalet.

- Un regalet?.

I així em vaig quedar, amb un pam de nas.

Vaig veure que ja no podia assabentar-me de res més. Havia de seguir la pista de l’Oriol: trobar el Jacob Bellpuig. A l’hotel, vaig consultar el senyor Google. Després de navegar una mica, vaig descobrir que aquest bon home treballava des de feia tres setmanes a l’Escola Superior de Música de Catalunya, l’ESMUC. Au va! Cap a Barcelona!



Dimarts, migdia

Eren les sis del matí tocades, sortia de l’hotel després de pagar la factura de l’estada i amb moltes ganes de tornar a la meva ciutat. Vaig demanar un taxi perquè em portés a l’aeroport. Estava de nou a Son Sant Joan. Em vaig comprar un diari per al viatge. La veritat és que vaig llegir tota l’estona mentre va durar el vol però el meu cap era en un altre lloc. Quan vaig arribar, vaig anar directament a l’edifici de l’Auditori. Havia de trobar el Jacob, fos com fos.

Vaig tenir sort, aquella tarda el xicot treballava. A secretaria em van dir que acabava a les vuit, que sortiria per la porta principal i que el reconeixeria de seguida: una mena de secallona amb potes que sempre duia barret, bufanda fins a la cintura i una gavardina de color gris fosc bastant atrotinada; a més a més, portaria un clarinet penjat a l’esquena, una carpeta de color blau amb adhesius de tots colors i un bastó per ajudar-se a caminar, ja que era coix de la cama dreta.

La veritat és que no em va costar gens d’identificar-lo. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar si era el senyor Jacob Bellpuig. No vaig saber com, però de seguida em va dir si estava buscant l’Aina. La veritat és que em vaig quedar bocabadat. Li vaig anar explicant tota la meva aventura mentre passejàvem a poc a poc pel carrer de Padilla en direcció a l’aparcament municipal de la Plaça de les Arts, on tenia aparcat un Peugeot vermell nou.

Al cap de mitja hora, entràvem a l’ascensor de casa seva. Vam pujar fins al quart pis. En Jacob va obrir la porta i ens va sortir a rebre l’Aina.

- Aina, et presento el Jordi Calabós, detectiu privat. La teva mare li ha encomanat la missió de trobar-te. Està molt amoïnada per tu.

- Senyor Calabós, molt de gust! Passeu cap dins, seieu. En poc temps han passat moltes coses. Em va afectar molt la mort del pare, la vaig patir molt. La mare no em va entendre mai. Tot el que el meu pare entenia, la meva mare no en volia saber res. Ella em volia sempre al seu costat. Jo no tenia vida. Al final vaig aconseguir pagar-me unes classes de cant amb els diners que guanyava al Napoli. A més, assaboria cada moment mentre cantava al Blue Jazz Club. A més, vaig conèixer el Jacob. Me’n vaig enamorar i junts vam decidir fugir. Final de la història.

- Aina, parlant la gent s’entén. Crec que la teva mare hagués pogut entendre la teva història. Les coses haurien pogut anar millor. O anar diferent. Creu-me. Ves a veure la teva mare. S’està en un modest hotel d’aquí, de Barcelona. Us anirà molt bé a totes dues.

En aquell moment es va sentir el plor d’una criatura.

- No em diguis que...

- Doncs sí. És el petit Roc, el nostre fill.

- Quan ho sàpiga la Daniela...

Vam acabant plorant tots quatre.



EPÍLEG

Igual que a les pel·lícules antigues, tot va acabar bé. La Daniela i l’Aina van tornar a abraçar-se. El petit Roc va convertir la Daniela en una dona feliç.

Em vaig prendre una setmana de vacances. Em van anar molt bé. Quan vaig tornar al despatx, em vaig trobar la Jerònia ben esverada.

- Jordi! T’estan esperant!

- Senyor Jordi Calabós?.

- Per servir-la.

- Em dic Imma, Imma Casserres. Venia perquè tinc un germà i des de fa dies no en sabem res. Ens podria ajudar a trobar-lo?

- Collons... No fotis! Una altra vegada no!