Dilluns, matí

- Tenia cap amic a Barcelona?

La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cerquessin.

El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és la primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mireu, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de la seva filla, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de casa seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.

- No patiu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.

Jo em vaig encongir d’espatlles, amb malestar: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som velletes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.

Em dic Jordi Calabós i Rovelló. Tinc quaranta-tres anys. Sóc alt, prim, potser una mica massa prim (això que menjo com una llima!). Tinc els cabells castanys, acabats de tallar, uns ulls marrons, molt macos segons la Jerònia, un nas una mica gros i una boca potent. M’agrada vestir amb roba esportiva, encara que a vegades em toca anar amb corbata, i calço vambes urbanes, un quaranta-cinc. Ja ho sé, faig una bona llesca, podria dormir dret. Sóc detectiu privat, una tasca que m’agrada, encara que sovint em trobo casos complicats de resoldre. I això de buscar persones m’atabala molt.

Sovint recordo un cas de fa cinc anys. Un home de Berga em va demanar que busqués la seva dona, que havia desaparegut misteriosament feia una setmana. Em va explicar moltes coses de la seva vida i molts detalls que creia importants. Vaig estar treballant-hi durant dos mesos i no hi va haver manera. Impossible. Jo estava desesperat i el meu client encara més. Al final se’n va cansar, em va engegar a fer punyetes i va contractar un altre investigador. Una setmana més tard, llegint el diari, em vaig assabentar que l’havia localitzada a Gósol, vivint amb un milionari rus. Aquest fet va destrossar la meva autoestima. Des d’aquell dia no vaig acceptar cap més cas semblant. Ja ha passat molt temps i encara no ho he pogut superar.

Però la feina és la feina.

- Voleu un cafè?

Ella no ho sé, però jo tenia moltes ganes de prendre el cafetó amb gotes, com cada matí. Igual que el meu pare, sense sucre, fort, negre. M’ho hauria d’haver imaginat. Vol un tallat. Un tallat curt de cafè, amb llet descremada.... i amb estèvia. No en tinc d’això! La Jerònia encara riu ara. Almenys en això tots dos hi estem d’acord: 25 ml de sabor, resultat de la infusió de 7 g de cafè molt, a una pressió de 9 bars i a una temperatura de l’aigua de 88°C, durant 25 segons (aquesta frase, la vaig treure de la Viquipèdia; el meu pare me la va fer aprendre de memòria i la veritat és que no sé què vol dir però sona molt bé). I en lloc d’aquesta meravella, un tallat!

La senyora Daniela mirava fixament el rellotge de pèndol que penjava d’una de les parets del despatx. Feia anys que estava espatllat. Ella no hi era. Ves a saber què li passava pel cap. Potser res. Anava despentinada. Tenia els cabells bruts i deixats. La seva pell era blanca com la neu, cosa estranya, venint de Mallorca. Portava un vestit gris fosc, arrugat, i duia unes sabates planes, brutes de fang. Aguantava entre les mans un mocador de paper humit i destrossat que li servia per eixugar-se les gotes que de tant en tant li sortien del nas. Tenia els ulls vermells i inflats, de plorar. De totes maneres, somreia. O això semblava. Tenia les dents superiors bastant sortides, no podia tancar del tot la boca. Jo li feia uns quaranta anys, però semblava molt més gran, almenys de cinquanta o seixanta.

Vaig deixar-li el tallat damunt la taula, davant seu. Em vaig asseure a l’altra banda. La veritat és que no sabia per on començar. La Jerònia em mirava impacient. Estava asseguda al costat de la senyora Daniela. Li acariciava el braç. Ella amb prou feines es movia.

- Ja ho veureu. Segur que el Jordi us ajudarà. Heu anat a parar al despatx del detectiu privat més bo de Barcelona. Ho ha fet moltes vegades, això de buscar persones que desapareixen de cop. Expliqueu-li tot el que pugueu, el que recordeu, el que us vingui al cap, perquè qualsevol detall pot ser important.

I de tant en tant em feia gestos com dient-me: “Què penses fer?”.

Coi de Jerònia! Una dona més aviat baixa, amb els cabells rinxolats, tenyits de feia poc, amb ulleres modernes, d’aquestes grosses i daurades, uns ulls gegants, el color dels quals encara no havia descobert, i una boca petita amb els llavis sense pintar. Vestia amb una jaqueta de pell, amb faldilles i sabates de taló, de molt, massa taló. Tenia un caràcter dolç, però de vegades era massa fort. Feia nou anys que treballava amb mi. Aviat en faria deu i estava pensant d’organitzar-li una festassa. Segur que li agradaria molt. Li agradaven aquestes “ruqueries”.

Però noi, quan volia alguna cosa era més pesada que el plom.



- Senyora Daniela, anem per feina!