Dijous, tarda.

Dos quarts i mig de tres. Encara tenia una bona estona abans d’embarcar. Vaig decidir d’anar a la cafeteria de l’aeroport a dinar una mica. Un entrepà de bacó amb formatge seria suficient. Com m’agrada el bacó ben torradet! Crec, crec! Ah! I una cervesa sense alcohol. Vaig demanar-ho a l’únic cambrer que vaig veure. Un xicot llarg, amb ulleres, ros, que em va parlar amb un accent de l’est; em sembla. Bé, no sé si de l’est o de l’oest, però amb accent.

Mentre m’esperava assegut en una d’aquelles taules tan altes i diminutes on tothom menja dret, vaig agafar de la meva motxilla un plec de papers ben ordenats dins d’una funda de plàstic. Eren les notes que havia pres després de moltes estones de conversa amb la senyora Daniela. Poca cosa, ja que va ser difícil treure-li la informació suficient per començar a buscar. Sort en vaig tenir de la Jerònia. Ella sap estirar la llengua a la gent com ningú. Aquella rialla fa meravelles. Quan començava a llegir, va aparèixer de nou el cambrer de les ulleres i va deixar sobre la taula el que li havia demanat. Ostres, quin tros de pa!

- Voldrà quètxup o maionesa?

Res. Bacó, bacó ... bacó torradet, amb el seu formatget. I prou! Ben cruixent! Quin gust! Boníssim. Ostres, ja he tacat el paper. No es poden fer dues coses a la vegada i fer-les ben fetes. Què hi deia aquí? Ah, si, Barceló, Roc Barceló Pérez. El pare de la nena.

El Roc i la Daniela es van casar fa uns vint anys. Estaven molt enamorats. Al cap de deu mesos van tenir l’Aina. Tot anava prou bé; ell treballava com a vigilant de seguretat en un grans magatzems de Palma i ella va trobar feina en una empresa de neteja. Vivien en un cinquè pis al carrer de Miramar, prop del Museu de Mallorca, al costat del Parc de la Mar, a la vora del port. L’Aina va fer-se gran al costat del seu pare. Eren com dos amics, s’ho explicaven tot. A la Daniela li va tocar anar molt sola, no semblava que tingués una filla. Per a l’Aina, sa mare era com transparent. No l’escoltava gairebé mai, ni consells ni renys ni res de res. Estava trista i desanimada. No deia mai ni piu, no es queixava. No era feliç.

- I de postres, què hi posarem?

Au, el pesat del cambrer. Un gelat de nata, si us plau! Ai, la nata. Blanca com la neu, com la llet, com la mantega... Per llepar-se’n els dits!

- Que voldrà cafè?

Un cafè sol, llarg. Ho he de dir: quin torracollons! Es fa el pesat, el tio. Tant mirar els apunts, encara veig la meitat de l’entrepà de bacó, vaja, encara no me l’he acabat. A veure, seguim.

Aleshores va arribar un fet inesperat i dur: un dia qualsevol d’estiu, al matí, mentre passejava per l’aparcament dels grans magatzems, el Roc Barceló va caure desplomat. Com que hi havia molta gent, van anar a avisar de seguida el servei d’emergències mèdiques. Van trigar pocs minuts a arribar, però ja era massa tard: va ser un atac de cor fulminant. Quan la seva família se’n va assabentar, el món els va caure a sobre. La Daniela va tenir una depressió brutal i l’Aina va plorar desesperadament: havia perdut el seu suport. Redeu, quin drama!

- Senyors passatgers del vol 342 amb destinació a l’Aeroport Internacional de Son Sant Joan de Palma, ja poden embarcar per la porta número 14. Gràcies!

Au, ja em criden! Cap a Palma de Mallorca falta gent!.

2A, 3A, 4A... 7B! Aquest és el meu! Ostres! Com faig aixecar aquest gegant de 400 quilos per poder passar? Si us plau, gràcies! Buf! Em poso el cinturó de seguretat i a esperar!

Ja estem volant! Estic una mica acollonit, massa! Vull tornar a mirar les fotos de l’Aina que em va passar la senyora Daniela. Això de tenir un Iphone 10 és una passada! Mira-te-la! És ben bonica: rossa, amb els cabells rinxolats, els ulls blaus, el nas punxegut, els llavis rosats, amb un petit clotet a la barbeta; té un coll llarg i prim d’on penja una medalla d’or que li va regalar el seu pare. És alta la tia! I té un cos ben fet, de model. On ets, maca? Aina, et vull trobar, et trobaré.

Ja hem arribat a Palma. Ha estat molt ràpid, em sembla que ni vint minuts! Ara agafaré un taxi perquè em porti al carrer de Miramar. No em ve gaire de gust caminar vuit quilòmetres.