Un soroll eixordador va despertar en Li Huan. Eren crits de soldats. No havia dormit gaire. Mirà el seu pare sorprès, que li deia d'afanyar-se. Llavors, es posà una mena de parrac, vell, foradat i seguí els altres presoners. Malgrat el fred glacial, ningú no pensava a queixar-se.



En Li Huan mirà al voltant i se li desencaixà la mirada de tanta tristor. Hi havia barraques a tot arreu i un munt d'homes sortien, cansats, sotmesos i uniformats, i uniformes. El pare li digué de callar sempre i de no protestar.



Els cinc soldats que vigilaven els van fer alinear amb empentes brutals i cops de fusell i en el fred es quedaren drets, mentre que passaven llista. En aquest moment, entengué que l'aspecte i l'estat dels seus companys era la conseqüència dels patiments que vivien. «Com es podia maltractar així?», es preguntà en Li Huan, fins que sentí el seu nom.



Un calfred li gelà la sang. Quan va voler parlar no li sortí cap so. Estava completament paralitzat. Es repetí el seu nom però no sentia res. Era com si ja hagués desaparegut d'aquest món. El vigilant començà a posar-se nerviós. Cridà tan fort que tots els presoners tremolaren. Hi va haver tant d'odi en el seu xiscle que la por que havia estat incontrolable, es transformà, en una força que permeté a en Li Huan de respondre de la mateixa manera i d'evacuar tota la ràbia que tenia en el cor. Aquesta resposta tan directa no la lamentà gens ni mica.



Ningú s'ho hagués esperat. Es quedaren tots parats. Com era possible que un noi tan jove i innocent respongués a un ésser brutal, capaç de matar en qualsevol moment? Llavors, el soldat se li acostà parsimoniosament. El soroll de les botes sobre la neu ressonava en les orelles dels presoners. Els passos eren més i més angoixants.



S'aturà al davant i li infligí una sonora bufetada barrejada de violència i d'acarnissament. Una bufetada que, malgrat que fos feridora, quedaria gravada en l'ànima d'en Li Huan com el seu primer gest heroic. Se sentia tant orgullós del que havia fet. Ell que sempre havia estat tímid i que no deia res quan els altres es burlaven d'ell a l'escola. Ell que sempre volia ser com el seu pare, tan valent i fort.



Intentà buscar-lo però el soldat no li deixà temps. L'aixecà pel braç, l'arrossegà fins a una caseta prop del barracó 007, el llançà pel terra i li donà cops de peu al ventre. En Li Huan tancà els ulls i es deixà torturar. Pensà en la seva mare que havien matat davant seu, en el seu germà que no sabia on era i per fi, en el seu pare. El soldat parà de cop i amb un company, el portaren al despatx del Comandant. Entrà un home impressionant, de tan alt que era. Llavors en Li provà de llevar-se ja que no li quedaven forces i sense adonar-se'n li caigué un paper de la butxaca.



Mirà al voltant i s'adonà que a més de ser un despatx, era també una biblioteca. Hi havien centenars de llibres i feia tant de temps que no n'havia vist que s'apropà dels armaris i els tocà. N'agafà un, l'obrí i es posà a llegir en veu alta. No podia parar, les paraules cantaven en el seu cap. Les frases semblaven notes de música. El que llegia era com una cançó per a ell. De cop, es recordà de l'home que havia entrat i es girà.



Ell també estava llegint. De fet, l'home havia recollit el tros de paper que havia perdut en Li Huan i per curiositat el llegia. No era un paper com els altres. Era la seva escriptura, la seva imaginació, la seva poesia. En Li Huan sempre tenia aquest paperet amb ell perquè era un poema que havia escrit amb el seu germà per si un día el pare tornés.



Quedaren tots dos silenciosos i mirant-se un moment fins que l'home li digué:

- «Escolta'm noi, què hi fas tu aquí?

- És que... És que... Intentà respondre en Li Huan.

- Que no saps parlar ?

- Sí...

- Què hi fas aquí exactament? En el meu despatx?

- M'ha... M'ha portat un soldat.

- I per què t'ha portat aquí?

- Perquè... No he sentit el meu nom quan passava llista.

- Ets sord o què? Escolta'm, aquest poema l'has escrit tu?

- Sí... És per al meu pare.

- I on és exactament?

- En aquest camp.

- Ets comunista?

- Sí...

- Et proposo una cosa. Però no en parlis a ningú. Per cert, quans anys tens?

- 19 anys...

- Un escriptor com tu no hi té res a fer en un camp de treball.

- Un escriptor ho és en qualssevol lloc.

- Si no vols entendre'm, vés-te'n amb els altres! No m'agrada perdre el temps.

- Però...

- Vull que escriguis per a la nostra pàtria. Per això, hauràs de marxar d'aquest camp. Almenys, serviràs per a alguna cosa. Què en penses?

- Pot venir el meu pare?

- Escolta, et penses que sóc el teu amic?

- Doncs, no vull anar-me'n d'aquí.

- Aquí, mano jo i decideixo el que vull. Vés-te'n! Qui et penses que ets? Eh? No ets res i tots vosaltres sou un perill per a la nostra pàtria! Marxa ara, i no tornis més!»



En Li Huan s'escapà i es posà a córrer. Li semblà haver passat la meitat d'un día en aquesta habitació. Però de fet, només feia mitja hora. Estava perdut. No sabia què fer. Mirà el cel gris i la neu sempre bruta per les petjades i veié una xemeneia gegant amb fum que sortia i que feia molta pudor. «Què hi cremen? La fusta no fa tanta pudor», es preguntà en Li Huan.



Un soldat li ordenà de seguir-lo ràpidament. Caminaren un poc i retrobaren els altres presoners, a l'entrada del camp. Es posà a treballar. Havia de portar pedres. Un company del seu pare li demanà de vigilar amb l'esquena i que la pedra no havia de caure sinó el torturarien. Li digué també que havien de construir una escala.



Treballaren tot el día, i en Li Huan tornà esgotat al barracó 501. Ja no tenia cames i els braços li queien. Quan en Ume Huan veié el seu fill, s'emocionà. Havia tingut tanta por de no veure'l altre cop i de perdre'l per sempre, que les llàgrimes no les va poder controlar. La seva cara semblava tan alegre, per contra la d'en Li Huan era inquietant, però somrigué, recordant el que li havia dit el Comandant.



Els díes passaren, i tots s'assemblaven. Sempre havia de fer el mateix treball i acabava mig mort. Les pedres pesaven molt i costava d'aixecar les cames per avançar. Quan un presoner feia caure una pedra a causa del cansament o de l'edat, un soldat el matava i deixava el cos pel terra. I mentre es portaven les pedres, es miraven el cos tan menut, aquest home que havia patit tant i que deixaven podrir en el fred. Quan un soldat tenia ganes de riure, empenyia un presoner cap al fil elèctric i s'electrocutava. Tot això, era quotidià i era un veritable sofriment. Era impossible escapar-se'n.



Una setmana després de l'arribada d'en Li Huan al camp, ja havia perdut molt de pes. Li costava reconèixer el pare, de tan prim que era i de tan pàl.lida que era la seva cara.



Llavors, un vespre i un cop els presoners estirats parlà a l'Ume:

- «Pare...

- Sí diga'm fill...

- T'haig de dir una cosa...

- Diga'm, què passa ?

- Quan vaig arribar al camp, el soldat em va portar al despatx del Comandant. Mentre parlavem, em va caure un poema de la butxaca i el Comandant em va dir que un escriptor com jo no hi tenia res a fer en aquest camp. També digué que havia de servir la pàtria marxant a Wang Zu i li vaig demanar si tu podies marxar amb mi. Va refusar. No sé què fer, de veritat. No et puc deixar en aquest infern. He pensat que em podria escapar i us podria alliberar a tots més tard. He trigat tant a trobar-te...T'estimo tant, pare. No tinc dret de dir-te això, m'ho han prohibit però no ho podia aguantar més. No et puc mentir.

- Per què no m'ho has dit abans, fill meu? Són monstres aquests homes, i no és culpa teva el que passa però ho has d'acceptar. Fes-ho per mi i per tots els que estan en aquests camps de misèria humana.

- És que no et vull deixar... Ho entens? Van matar la mare davant meu!

- Com? Per què no m'ho has dit?

- No et volia fer pena, sobretot amb el que pateixes.

- Promet de dir-me tota la veritat!

- T'ho prometo!

- Has... Has de marxar d'aquí, no tens futur i vull que t'escapis i que puguis viure amb el teu germà! Ho has d'acceptar... No hi ha cap altra solució.

- No pare, moriràs...

- No et preocupis, jo tornaré, t'ho prometo!

- Pare, no puc fer això...

- Sí, ho faras ! Ho faras per la mare, pel teu germà i tots nosaltres, has de testimoniar quan arribarà el moment.

- No puc...

- Sí i l'aniràs a veure demà i punt. No en parlem més. Estic cansat.»



En Li Huan no li respongué, sabia que no podia fer res i sentí plorar el pare per primera vegada. Aquell pare que tant admirava i tant valent que ja no en podia més. Aquesta va ser l'última conversa que van tenir junts. Aquella mateixa nit, en Li Huan no va dormir.



L'endemà, després de passar llista, va demanar a parlar al Comandant però els soldats no van voler. Insistí, res a fer. Se'n reien. N'Ume, s'apropà per intentar ajudàr-lo, però un soldat va treure la pistola i va disparar de sobte.



El so de la bala d'una pistola, no s'oblida mai. En Li quedà parat. Mirà el terra. Els presoners continuaren caminant. Només se sentien rialles. El seu pare estava estirat i la sang fluia lentament d'una banda del llavi. S'estirà, a prop d'ell, estava punt de morir:

-«Fill, promet-me que... Que continuaràs la nostra història...

- Sí, pare i saps, què és l'última paraula de la nostra història? Alliberament. Digué en Li Huan, plorant.

- T'estimo...

- Jo també...»



Es quedà allà estirat, prop del seu pare uns quants segons perquè els soldats li demanaren de marxar... No sabien el que és perdre el pare, és més que terrible. Res no el pot remplaçar. S'aixecà, s'assecà les llàgrimes i creuà la mirada dura del Comandant que li feia signes perquè s'hi acostés.



Caminà fins a ell i li digué: «Els veritables escriptors només s'alimenten de passat. Com pots tenir imaginació i escriure en un camp? Vinga va, marxem!»

Es girà cap al seu pare. Mirà la neu, no pas immaculada com el primer día, sinó tacada de sang, bruta per les petjades de botes. Ien aquest silenci dramàtic, xiuxiuejà:



« I saps què, pare? Et prometo que la pròxima serà: reconstrucció».







Fi