- «Pare?

- Fill meu...

- Pare, segur que ets tu?»

En Ume Huan s'apropà d'ell. I amb la seva mà li tocà les galtes. Llavors, recordà la seva dona, el naixement del seu fill, de quan corria a prop del riu i finalment quan reia, que era un plaer... Mirà els seus ulls, eren exactament com els recordava: blaus com els de l'oceà de matinada.

Tan emocionat de descobrir que era el seu fill, en Ume Huan el prengué en els seus braços. Ofegà el seu fill d'un amor tan sincer que en Li Huan s'emocionà ell també. Les seves llàgrimes no paraven de rodolar. Quan un intentava calmar l'altre, es tornaven a emocionar perquè els plors de l'altre eren punyents.

No sabien quanta estona els homes que els envoltaven es quedaren mirant-los i sense dir res. No havien entès res. Llavors, una persona impacient preguntà:

- «Puc saber què dimoni està passant aquí?

- He... He trobat el meu... El meu fill, respongué en Ume plorant.

- Com? I on és?

- Aquí mateix, digué tot tímid en Li Huan.

- I com? Què hi fas aquí tu?»

En Li Huan, començà el seu relat i tots l'escoltaren atentament.

- «Amb la meva mare ens vam exiliar però la van matar. Vaig fugir, em van perseguir i em van arrestar. Em van fer pujar en un tren, per força. Durant tres dies, no vaig menjar i no vaig beure res. L'olor era insuportable. No hi havia lloc i em vaig quedar dret. Aquest viatge és el més terrible que he conegut. He arribat avui per fi. Uns homes armats m'han portat fins aquesta barraca en la qual som. Llavors, m'han deixat sol i he entrat. He vist algú plorar i m'he adormit. M'heu despertat i he vist el meu pare...

- Noi, totes les persones que trobaràs en aquest camp, han viscut gairebé les mateixes coses que tu. Prepara't perquè aquí estàs en un camp de concentració. Ens fan treballar com bèsties. No tenim gaire cosa per menjar i la neu és la nostra aigua. Dormim en aquests llits, estrenyits els uns amb els altres. Si no fas el que et diuen o que no ho fas prou bé, segons ells, et castiguen. Ho repeteixo: prepara't. El que vivim nosaltres, és més que un sofriment. La deshumanització aquí sí que existeix. La nostra esperança, saps què és? Doncs és morir al més aviat possible. Ningú ha aconseguit escapar. És una veritable presó. No m'agrada dir això però preferim avisar. L'única cosa en què pensem és en la nostra família per no oblidar-la. La nostra família és l'única raó que ens permet sobreviure. Esperem un dia que tot s'acabi i que puguem abraçar les nostres dones, les nostres filles i els nostres fills. La mort és present a cada moment.»

En Ume mirà el seu fill i malgrat aquestes paraules tan dures, li somrigué. Ara, en Li Huan sabia el que li esperava. Tots els homes s'estiraren en els llits mentre que ell es demanava com era possible que es pugui ser tan cruel. Com és que tots duien pijames? Tenia tantes preguntes però que restaren sense respostes. A fora havia vist una xemeneia, pensava que es podria escalfar però de fet, s'havia equivocat. On era aquesta xemeneia? Tenia fred i gana però no gosava demanar res vist com eren cansats. S'estirà al costat del seu pare i digué:

- «Pare...

- Sí, diga'm fill meu...

- He trobat una paraula que reflecteix el que he viscut.

- I quina és?

- Retrobament

- I jo, he trobat una paraula que reflecteix el que vivim.

- Ho puc saber?

- Descobriment

- I per què has escollit aquesta paraula i no una altra?

- Au, vinga! És l'hora de dormir.

- Bona nit.»