La neu era blanca

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

L’aire, particularment glacial i inquietant esdevingué gairebé irrespirable. A en Li Huan li semblà ofegar-se. Pertant, la curiositat era incontrolable. Obrir aquesta porta, era més que una obsessió.

Només quedaven unes quantes passes.

En Li no gosava moure’s. Els seus peus eren com enganxats al terra. S’enfonsaven poc a poc en la neu.

Un remolí de pensaments envaí el seu esperit. L’angoixa i la por eren insuportables. En Li Huan pensava en tot el que havia viscut. L’exili, l’arrestació, l’arribada en aquest camp,… Tot això era massa. Cansat d’aquest viatge terrible, sense menjar ni beure i amb tota la brutesa del món, ja no tenia ni força ni consciència del que era, del que feia o del que pensava.

Mirà la porta altre cop, la maneta, el fum i finalment, la neu.

Cada floc de neu que es fonia sobre la seva pell, era una llàgrima de desolació. Cada pas que feia, era com si caminés cap enrere. Però, finalment, arribà just davant la porta. Llavors, girà la maneta instintivament.

La porta grinyolà com un crit de venjança.

Aparegué una silueta veritablement aprimada.

Una mirada pàl.lida com la neu immaculada.

Dos ulls omplerts de dolor.

I sentí una paraula: «alliberament».

Aquest indret era miserable. Hi havia un munt de llits estrets de fusta espatllada. Aquest barracó s’assemblava al del tren que l’havia portat fins aquí. Aquest viatge havia estat el pitjor de la seva vida i el més inoblidable que hagués fet. En Li Huan, es demanà com era possible que existís tanta deshumanització.

Es fixà en una silueta misteriosa que plorava. No eren plors de nen. Eren plors d’una tristesa molt profunda. Una tristesa incurable i desbordant de sentiments simples però indescriptibles de tan forts, punyents i emotius que eren.

No sabia què fer. No sabia què dir. En aquesta persona tan desesperada, res no podia calmar-la. En Li mai no havia vist plorar algú així. Aquesta tristor única, la d’un ésser rosegat pel sofriment i el dolor. Com si hagués perdut algo de més important que els batecs dels seu cor.

Segurament, l’esperança.

Es quedà allà, quiet, cansat, sol i escoltant únicament aquells sanglots incessants d’eternitat que eren per a ell un bressol. S’endormiscà lentament.

El soroll d’una multitud de petjades de sabates arrossegant-se pel terra, el despertaren. En Li tenia la impressió que el seu cos era un tambor de tan que resonava aquell soroll, el feia vibrar. Obrí els ulls i es trobà ràpidament ofegat per una olor molt desagradable de terra mullada, de transpiració, de brutícia,… Era tan forta que començà a marejar-se.

Hi ha havia un munt d’homes que s’assemblaven, gairebé tots. Eren tan prims, tan blancs, tan esgotats que semblaven soldats fantasmes tornant d’una llarga i dura batalla.

Llavors, en Li Huan creuà la mirada pura i dolça d’un home afeblit.

Una estranya sensació.

Com si aquell home fos el seu pare.

Sense saber per què ni com, li sortí d’una glopada el mot: retrobament.

Es miraren. S’evitaren. Fins que els ulls de l’home anaren més enllà dels de en Li Huan. Era com una descoberta, un viatge…

A en Li Huan, li agafà un calfred de tendresa que feia temps que no havia sentit en el seu cos. Aquest sentiment, aquest benestar que havia desaparegut des que se separà de la mare i el germà.

Malgrat un gran esforç, només un fil de veu discret, gairebé sord, xiuxiuejà lentament: Li Hu…