"Riiiinggg, Riiiiingggg"



Merda!

El soroll del despertador m'espanta i em llevo del llit sobtada. Avui, per un dia que puc dormir més, se m'oblida apagar l'alarma! Aghhh! Miro l'hora al mòbil, són les set del matí. D'aquí a unes dues hores m'hauria llevat per netejar el pis, suposo que avui començaré abans.



Em desfaig dels llençols cap al costat de la finestra i m'aixeco ràpidament. Vaig caminant malhumorada fins al lavabo per rentar-me la cara i treure’m les lleganyes.

Quan estic una mica més desperta vaig cap a la cuina i em preparo un cafè. Me'l prenc en tres glops, deixo la tassa a l’aigüera i començo a netejar al ritme de Can't stop the feeling. Després en venen d’altres com Natural, New Rules... i mentre passo el drap pel mirall del rebedor m'adono que ballo més que netejo: Salto, moc el cap de costat a costat i faig puntades a l'aire. Mentre sona una cançó especialment rockera, una de les meves puntades impacta contra aquella capsa verda que, només hores abans, havia deixat tirada de qualsevol manera sobre la catifa del menjador en companyia d’una capsa de galetes i una tassa de te.



Amb el cop tot el que hi ha a dins s'escampa per terra. Llavors recordo que encara em queda una carta per llegir, la més recent. Debato amb mi mateixa si reprendre la lectura o seguir netejant.

La temptació guanya i apago la música. Deixo l'escombra a un costat i ràpidament endreço els papers escampats pel terra del menjador. La tercera carta, però, la vaig obrint mentre sec a la catifa.

Mentre deixo el sobre a un costat, em fixo en què no hi ha segells. La carta mai va enviar-se i això no fa més que augmentar la meva curiositat. També em fixo en la data, va ser escrita gairebé al final de la segona guerra mundial. Ràpidament i consumida per l'expectació, desdoblego la carta.







Estimada família,



Us escrivim per dir-vos que estem bé, i que som feliços. Sabem que no ha passat gaire temps des de l'última carta, però ens hem vist en la necessitat de tornar a escriure.



D'aquí a unes hores partim cap a l'illa de Saipán, no esperem cap problema, però pressentim que el final de la guerra està a prop i que pot passar qualsevol cosa.



Si us plau, visiteu la tomba de la mare de l'Eddie i porteu-li un pom de roses blanques de la nostra part. També, recordeu a en Frank que quan tornem anirem al circ, tal com li vam prometre, i que encara que no siguem amb ell ha de llegir un conte cada nit.



Fins a la pròxima carta,

Kathy y Eddie.



Pd: Sempre vostres.



En tot aquest temps, no se m'havia acudit que la parella pogués tenir algú esperant a casa. Però en llegir aquesta carta... m'he adonat que havia comès un error en obrir la capsa. Segur que l'estan esperant en algun lloc.

Penso en les opcions que tinc: puc quedar-me-la, llençar-la o qualsevol altra cosa i oblidar la història; o intentar descobrir a qui pertany i tornar-la. Només em calen uns segons per prendre una decisió.



Passo fins que és l'hora de menjar buscant informació a internet. Provo a googlejar el cognom que hi ha escrit a la capsa, Connors, i el combino amb el nom que esmenta la tercera carta, Frank. No surt res. Intento de nou, aquesta vegada afegint Eddie. Obtinc un resultat: Batalla de Saipan.



Hi clico. És la web oficial de l’exèrcit. Explica tot el que se sap sobre aquesta batalla: com comença, com acaba i, també hi ha un llistat amb el nom dels soldats caiguts. Em llegeixo aquesta secció amb atenció i, amb tristesa, descobreixo els noms de Kathy i Eddie Connors.

Baixo la pantalla de l'ordinador decebuda. No pot acabar així.



Rumio una estona més sobre el tema i torno a entrar a la pàgina. La llegeixo de dalt a baix i al final trobo una entrada que em sorprén. Diu que la majoria dels objectes personals dels soldats que van morir durant la guerra no van ser tornats a les famílies. També, esmenta que fa una setmana es va posar en marxa el procés de retorn. Primer es van enviar cartes als familiars vius i després van procedir a enviar-los les capses dels seus familiars, unes capses verdes.



A la pàgina hi ha un telèfon de contacte, hi truco.

M'informen que el meu local pertanyia abans a la família dels soldats. Tota la família de l'Eddie havia mort, la Kathy, en canvi, tenia una germana. Demano l'adreça a la qual hauria d'anar la caixa, me la donen, és a Chicago.



Em plantejo seriosament anar-hi. Però decideixo que no. Són massa diners. A més a més, perdria uns dies de treball valuosos, tampoc m'ho puc permetre. La història no val tant la pena.



Tot el dia mantinc aquesta idea al meu cap. A cada estona he de recordar-me els meus motius. Són importants, més importants que la història, em repeteixo.

No serveix de res quan, a mitjanit, no puc tancar els ulls per la culpa que sento. Farta de canviar de postura buscant la son engego el llum de la tauleta i m'assec a la vora del llit.

Repasso tot el que he viscut aquests dies i no puc evitar preguntar-me com em sentiria jo si fos un familiar i la capsa no m'arribés mai. Potser sí que pot haver-hi un final feliç, encara que no és el que esperava.



No m'ho penso dues vegades i començo a fer una maleta bàsica: un parell de mudes, el necesser i poca cosa més. Em poso l'abric, agafo les claus, el mòbil i la capsa verda i surto corrent del meu pis.

Afortunadament, en pocs minuts ja sóc a dintre d'un taxi camí a l'aeroport. Semblo posseïda, feia unes hores em negava a anar-hi i ara només podia pensar a arribar a Chicago, el més ràpid possible. Sé que si espero, tornaré al punt de partida.



El viatge en taxi dura una mitja hora, hi ha poc trànsit. En arribar a l'aeroport, camino ràpidament fins a la taquilla de venda. Demano un bitllet a Chicago en l'avió que s'enlairi abans. I com sempre, hi ha un imprevist. Només queden bitllets en primera classe. Tinc dues opcions: comprar-ne un o, esperar i arriscar-me a què el pròxim avió no pugui enlairar-se per culpa dels temporals.

Decideixo no deixar res a l'atzar, sembla que avui he de prendre moltes decisions precipitades.



Amb el preu del bitllet m'acomiado de les rajoles. Adéu siau! O almenys durant un temps...

M’acomodo a l'avió i aprofito les hores que dura el viatge per dormir, ho necessito tant… i abans que me n’adoni, l'avió ja ha aterrat.

Torno a demanar un taxi i, com a l'anterior, em deixo un dineral. Demano que em porti a l'hostal més proper i més barat.



Només tocar els llençols del llit de l'habitació em quedo adormida.



Em llevo desorientada: Quina hora és? On sóc? Palpo la tauleta de nit i trobo el mòbil. El miro i veig que són les nou i mitja, també tinc un munt de trucades perdudes. Llavors recordo tot el que ha passat en les últimes hores.

Truco ràpidament a tots els clients que s'han queixat de la meva absència. Em disculpo. La veritat és que havia oblidat que marxava un dilluns i que he de treballar. Ara de totes maneres, fa igual.



No trigo molt a arreglar-me i mentre ho faig, miro els itineraris dels autobusos. La nit anterior havia vist una parada en front de l’hostal. Just baixar, n’arriba un. Pujo ràpidament i tothom es mira estranyat la capsa que porto a les meves mans. Tres quarts d'hora més tard baixo a la meva parada.

És un barri antic, amb cases fetes de maons l'una al costat de l'altra. Miro el paper on tinc apuntada l'adreça, he de buscar el número 2356.

Trigo una estona a trobar la casa, durant uns minuts arribo a pensar que estic perduda. Finalment, soc capaç de trobar el número.



Pico el timbre i després només s'escolta silenci. Segons més tard, s'escolten passes lentes i, finalment, la porta s'obre.

-Hola -em saluda una nena petita.

Me la miro estranyada, però aviat arriba una dona més gran. La seva mare, penso.

-Bon dia -diu amb un somriure amable. I la seva mirada es torna confusa quan mira la capsa que porto a sobre.

-Hola, em dic Brooke. -em presento nerviosa.

-En què puc ajudar-te?

-Tinc entès que aquí viu en Frank -contesto temerosa a equivocar-me. No m'agrada gens fer el ridícul.

-Sí. És el meu pare. Per a què el necessita?

-Aquesta capsa li pertany. Em va arribar per equivocació i no em vaig poder resistir a conèixer la història. Ara, però, me’n penedeixo. Sé que és molt personal i m'agradaria donar-la personalment. A més de parlar amb ton pare, si és possible.

-D'acord, pot passar. Però no prometo que treguis res en clar, fa dos mesos que comença a perdre la memòria.

-Sí sí, tranquil·la, tractaré de no causar-li gaires molèsties.



La dona em condueix per la casa fins a una saleta amb dos sofàs i unes quantes butaques. En una hi ha assegut un home vell, d'expressió absent.

Només entrar el vell es gira i fa un somriure trencat mentre els ulls es claven en la capsa verda

M'assec en el sofà i deixo la capsa al meu costat. Immediatament em pregunta:

-Ve de part de l'exèrcit?

-No senyor, no. Aquesta capsa em va arribar per accident, tinc entès que pertanyia als seus tiets. Després d'haver vist tot el que hi havia dins em vaig adonar que l'havia de tornar. A més a més, si no l'importa m'agradaria conèixer tota la història.

-Sí, la història dels meus tiets és molt interessant. Molt apassionada també.

-Me l'explicaria?

-No estic segur de si ho recordaré tot, faré el que pugui. Ja sap jove, la memòria comença a fallar amb l'edat.

-Em pot dir Brooke.

-Bé Brooke, la història comença quan els meus tiets es coneixen en un bar.



...

És divendres a la nit i tothom balla dins del local. Hi ha joves movent-se per tot arreu, rient, ballant, conversant. La música encisa tothom. En un moment especial, les mirades de dos joves es creuen i tots dos s'apropen.

-Hola, el meu nom és Eddie. T'agradaria ballar amb mi?

-Kathy- contesta ella mentre li agafa la mà.

...



-Des de llavors,- continua en Frank- van sortir vàries vegades junts. Finalment, tots dos es van declarar i van fer la seva relació oficial. Dos anys més tard, es van prometre i es van casar.



...

-Sí que vull.-contesta l'Eddie a la pregunta del capellà.

-Sí que vull- contesta la Kathy també.

-Llavors -pronuncia el capellà- jo us declaro marit i muller. Pots besar a la núvia.

És el principi d'una nova aventura per als dos, una de moltes.

...



-I fills? En van tenir?- pregunto encuriosida.

-No, encara que en volien. Tots els seus plans van acabar per terra quan la guerra va començar. Tots dos estaven convençuts que la guerra era un deute amb el món i van prendre la decisió que havien de fer tot el que podien per ajudar. L'Eddie va marxar al front i la Kathy va quedar-se, ella col·laborava en hospitals i albergs per als més pobres.

-No eren feliços, oi?

-No, no ho eren. Tots dos sabien que feien el correcte, però estar separats els estava destrossant.

-Però, que va passar?

-La Kathy va acceptar la primera oportunitat de retornar al seu costat.

-Com a infermera?

-No, no, és clar que no, encara que amb la seva formació hagués estat possible. No, va decidir unir-se a la Brigada femenina aliada de la Segona Guerra Mundial. És l'orgull de la família. Llàstima que tot va acabar d'una manera tan terrible.

-He llegit que van morir. Quants anys tenies?

-Doncs, tres o quatre. La veritat és que no me'n recordo molt bé d'ells. La meva mare, la germana de la Kathy, va ser qui em va parlar d'ells. Trobava a faltar molt a la meva tieta.

-Degué ser dur...

-Oh! Sí, ho va ser. La meva mare va decidir vendre el bar i venir a Chicago, on, a més a més hi havia un gran centre de rehabilitació.

-Rehabilitació?

-Sí sí. Al meu pare el van ferir al front, just abans que la Kathy marxes.

-Vaja... No puc imaginar-me com degué ser aquella època per a la teva família...

-Ja.- contesta ell amb un somriure trist.



-Pare! Ja és hora de menjar!- crida la seva filla des del menjador.

-Hauria de marxar- li dic afligida.

-Està bé- contesta el vell amb expressió buida.



Agafo totes les meves coses i m'aixeco. Quan estic a punt de sortir, al marc de la porta, sento en Frank.

-Qui ets?



Al passadís, tot just davant meu,hi ha una fotografia antiga. Al marc hi ha gravat el nom dels dos soldats.

Kathy & Eddie



L'Eddie és un home alt. El seu cabell està tallat amb estil militar i els seus ulls són clars. La Kathy, penjada del seu braç, és més baixeta però suficientment alta. Els seus ulls són més foscos i llueix una mitja cabellera ondulada. Tots dos van vestits d'uniforme. Semblen feliços, potser perquè tornaven a estar junts.



Observant la fotografia havia oblidat que en Frank m'havia fet una pregunta. Així que responc.

-Només una amiga. Vinc a entregar-li això.

Porto la capsa a les mans. Anava a donar-li a la seva filla, pensant que a ell no li faria falta. Potser m'equivoco.

M'apropo a la butaca on seu i m'ajupo. Li passo la caixa i ell l'obre encuriosit. Mentre l'obre m'aixeco i, lentament, camino fins al marc de la porta. Quan estic a punt de creuar-lo escolto com em crida.

-Ei! Gràcies!

Veig que té la Bíblia oberta a les mans i acarona la rosa blanca seca. Se la mira amb tristesa i em comenta:

-Eren les seves preferides.

-De qui?

-De la Kathy i de l'Eddie.

Llavors sé que ha tornat a recordar la nostra conversa.

-Adéu, i gràcies a vosté.- dic mentre li ofereixo un somriure sincer.



L'endemà, torno a Nova York. Passa una setmana i tot torna a la normalitat, ni cap paquet misteriós ni cap història enrevessada.

El diumenge, però, decideixo fer un petit viatge. Decideixo invertir tots els estalvis que tenia guardats per a les rajoles en anar a Virginia. De totes maneres, he pensat a deixar-les tal qual. Darrere el seu color hi ha escrita una història.

És l'hora de menjar quan arribo al Cementiri Nacional d'Arlington. La filla d'en Frank m'havia comentat que els dos soldats estaven enterrats aquí.

Trobo les tombes ràpidament, l'una al costat de l'altra. La inscripció de les tombes és preciosa, però no hi estic gaire, només deixo una rosa blanca i fresca a sobre de cadascuna.



...

Trets ressonen al seu voltant, l'Eddie es manté en alerta màxima. Tot i això, quan sent un crit d'una veu coneguda, no pot evitar girar-se, descuidant la seva posició.

-Oh! No! No! No! Kathy!

L'Eddie corre fins a la seva esposa i, per culpa de l'adrenalina, no sent la seva pròpia ferida.

-Estàs sagnant molt!- plora desesperat l'Eddie.

-Tu també.-riu llastimosament la Kathy.

Sentint el dolor per primera vegada, l'Eddie es desploma al seu costat.

Tots dos es miren als ulls i comprenen que és el final de la seva història.

...