Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

"Toc Toc"

Vinga home! Ja és la tercera vegada que he de parar de fer comptes: primer sona el telèfon; després toca la dona vermella a la porta i no és que sigui vermella, sinó que té una obsessió amb aquest color; la veritat és que no m'estranya, a “Meatpacking District” t’hi trobes de tot...

I ara, qui collons serà?

M'aixeco amb parsimònia de la cadira i sento un soroll estrany, potser les rajoles no són l'únic que hauria de canviar. La Waldi ja m’ha avisat vàries vegades que el local necessita un canvi. En un barri com aquest és necessita molt més que un simple espai en bon estat per cridar l’atenció. Tot i que la porta no és gaire lluny de la tauleta mostrador, el camí se'm fa etern i tinc temps per maleir tothom que m’ha interromput. Fa mitja hora que intento comptar les poques monedes dins la capsa registradora sense èxit i ja tinc gana. No em ve de gust suportar les ximpleries d'un altre client.

Quan obro la porta, em sorprenc. Trobo el carter, un noi jove, amb cara d'estar fins als nassos de la seva jornada. Deu ser per això que mira el mòbil mentre espera i m‘atén sense esma. La conversa no dura gaire, l’estrictament necessari per entregar-me una capsa i signar els papers reglamentaris. Tanco la porta, aquesta vegada amb clau. No tornaré a obrir-la fins que no siguin les cinc i vingui la primera clienta.

Encuriosida pel contingut del paquet, oblido les monedes sobre el mostrador. La capsa és verda, o almenys ho era, ara només queden restes de com va ser. Continuo inspeccionant-la i llegeixo un cognom: Connors.

La capsa està una mica oxidada, com les rodes de la cadira que hauria de canviar, i és per això que trigo més del que previa a obrir-la. El primer que veig són uns galons, per la qual cosa em queda clar que es tracta de la capsa d'un militar. Després trobo una Bíblia desgastada, com si l'haguessin llegit milions de vegades. De dins, en sobresurt la tija d'una rosa blanca amagada entre les pàgines, just entre l’Antic i el Nou Testament. Per últim, em fixo en les cartes escampades al fons de la capsa, són tres, i cadascuna té un destinatari diferent. Miro les dates, agafo la més antiga i començo a llegir.

Estimada Kathy,

....

-Ei, Eddie! Què fas?

-Escriure a...

- La Kathy, sí, ja ho sabem. Et tires tot el dia escrivint versions de la mateixa carta i després res. Vols enviar la carta ja! -va dir en Joseph rient.

- És clar, com que tu no tens cap noia a qui escriure...-va contestar burlant-se’n l'Eddie.

- Seràs fill de...

- Espavileu! D’aquí mitja hora hem de ser marxar! -va cridar un altre soldat.

- Deixeu-me en pau i podré acabar la carta, pesats!

- Què li escrius aquesta vegada? T’has tornat a posar cursi, oi?- va dir amb un somriure burleta.

- N-no…

- Vinga home! Ja portem molt de temps junts, som amics, et conec millor del que penses. Tots estem aquí per una bona causa. Cada dia, fem el necessari per tornar a casa. Perquè això és el que tots volem, també tu i jo.

- La trobo a faltar- confesa l’Eddie amb els ulls vidriosos.

- Doncs, explica-li-ho.

...

He perdut el compte de les nits que porto sense tu, sé que en són moltes, d'això, n'estic segur.

La fragància, tan viva, del teu perfum i les nostres roses blanques són el primer que em ve al cap quan em desperto, però després m'adono que no ets a l'altra banda del llit... Quan t'escric i em poso a pensar, recordo els teus ulls cafè i aquella piga de la teva esquena que tantes vegades he acariciat.

Les teves paraules van ser les que em van encoratjar i ja gairebé ni recordo la teva veu, la veritat és que he perdut les forces per seguir lluitant. Però si me'n vaig, si ho llenço tot per la borda, que serà del meu país? Que serà de la meva pàtria?

Tot i que qualsevol dia pot ser l'últim, jo segueixo lluitant.

T'estima, el teu soldat Eddie.

Pd: Sempre teu.

...

Una llàgrima rellisca per la galta de la Kathy, i més la segueixen mentre s'acaricia la piga de l'esquena. Aviat, un plor se sent a l'habitació i les emocions de la noia envaeixen l'ambient. Plora de tristesa, d'emoció i de felicitat, perquè encara que l’Eddie sigui lluny encara és viu. Això és tot el que li hauria d’importar, però a vegades no és suficient. Plora també de pena, perquè fins ara no s'havia adonat que l'Eddie la trobava a faltar de la mateixa manera que ella. Faria qualsevol cosa per tenir-lo al seu costat.

...

De sobte, "Empire State Of Mind" per Alicia Keys, va trencar el silenci de la perruqueria. És llavors quan m’adono de l'hora que és. Mentre torno a guardar les coses dins la capsa amb cura i delicadesa, com si es tractessin d’un tresor, faig un llistat mental de tots els artistes que, com Sinatra, han cantat Nova York i una part del meu subconscient repassa la carta a la Kathy. M’havia submergit tant en les paraules de l’Eddie que havia oblidat la fam que tenia. També que havia, i encara he, de tancar caixa. Per a després, encara tinc una llarga llista de tasques.

Sabia que no em corresponia a mi obrir aquesta capsa, però ara ja no m’ho podré treure del cap. No hi ha marxa enrere. Si d'una cosa estic completament segura, és que vull arribar al final d'aquesta història.