El moviment de l’autobús fa trontollar el meu cap contra el vidre i un dels auriculars rellisca de la meva orella. Me’l torno a col·locar i l’autobús para una altra vegada. Encara no he de baixar, així que em torno a recolzar al vidre. Em miro una parella de joves que hi puja.

Altra vegada, em deixo portar per la cançó que escoltava. La lletra de Birds, el tema d’Imagine Dragons, em torna a enganxar i no puc evitar fixar-me en la parella, que s’asseu davant meu. Per alguna raó, em recorden a la Kathy i a l’Eddie. Una parella tan jove i tan enamorada…

Els últims acords de la cançó sonen mentre arribo a la meva parada. Només he de caminar uns quants minuts per arribar al meu bloc. Quan obro la porta em fixo en el reflex del vidre del portal. Les llums del Rock’s atrauen la meva atenció i recordo que encara he de menjar alguna cosa. Ha semblat que el restaurant em cridés. Hi vaig.

Quan entro, se m’acosta el maître i em condueix a una taula. Rock’s és un restaurant que va obrir fa temps. Des de llavors, l’han remodelat alguna vegada. Ara el local és molt més ampli i lluminós. La decoració, però, no ha canviat tant. El terra és cobert de rajoles blanques i negres; els seients són encoixinats i de color vermell, em recorden al sofà que l’àvia tenia al menjador; a la barra hi ha una filera de tamborets amb el mateix disseny color passió; en un raconet del local hi ha la gramola que trenca el silenci amb cançons de les clàssiques: Frank Sinatra, Dean Martin, Elvis Presley i altres grans artistes. A l’altra banda del local, de cara a la gramola, hi ha un model clàssic de la Harley Davison; a les parets hi ha diverses fotografies i emblemes dels 80. La paret que dona al carrer, però, és plena de finestres amb el marc recobert de llums de neó, igual que les lletres vermelles a la façana del local que minuts abans havien atret la meva atenció. Per tot això, el Rocks és un restaurant molt especial. Et canvia d'època, quan entres sembla que hagis viatjat quaranta anys enrere.

Quan deixo d’observar la fotografia del gran Elvis, em miro altra vegada la caixa verda, damunt la taula. Abans que pugui tornar a obrir-la, el cambrer ve i em pren nota. Quan marxa, decideixo esperar fins arribar a casa per tornar-me a submergir en la història d’aquells joves enamorats.

Al cap d’una estona, em porten el menjar. Entre la fam que tenia i l’anhel de reconnectar amb la història a través de la següent carta, endrapo el dinar.

Entro a casa i deixo les claus a sobre el moble a l’entrada. Em trec les sabates. Ufff! Quin gust poder descansar! Camino descalça fins a la cuina i començo a preparar-me un cafè.

Una vegada fet, agafo la tassa i me l’emporto cap al menjador. Em preparo els coixins per seure a la catifa, que desde fa temps és el lloc on més cómoda em trobo. Torno a l’entrada, on havia oblidat la caixa. La deixo al terra, al costat de la tassa.

M’assec a sobre la catifa amb l’esquena contra el sofà. Amb cura de no vessar el cafè i tacar-ho tot, obro la caixa i escampo el contingut pel terra. Em fixo només en les cartes i agafo la que toca ara, aquesta vegada és la Kathy qui escriu.

Estimat Eddie,

No se què dir-te. He llegit tantes vegades les teves cartes, i he plorat tant mentre ho feia, que la tinta se’n ressenteix.

Et trobo a faltar, tant, que a les nits desitjo que tot sigui un malson i que en despertar tot torni a ser com abans.

El teu somriure, els teus ulls, els teus cabells, la teva manera de dir-me que tot anirà bé… Tots aquests records fan que tingui força i coratge tots els dies.

Recorda que malgrat la distància, sempre estaré amb tu, i que jo també desitjo tornar al teu costat. No pots abandonar, però facis el que facis t’estimaré sempre. No estàs sol, ni ara ni mai.

Has de tornar, per formar la família amb la que tant somiem i veure als petits córrer pel jardí, com tantes vegades hem imaginat.

Per tu, per mi, per nosaltres, torna. Tenim massa coses pendents.

T’estima, molt,

Kathy

PD: sempre teva.

…

La Kathy doblega la carta amb cura i la fica dins del sobre. El tanca i escriu la direcció al paper. Mentre ho fa, sent unes passes petites i ràpides que s’apropen. Es gira i forma un gran somriure.

-Ei nano! Com estàs? Has dormit bé la migdiada?

-Si!- contesta en Frank amb una rialla entremaliada poc dissimulada.

-No em diguis… T’has quedat una altra vegada jugant, oi?- diu ara la Kathy aclucant els ulls.

-Si!-torna a respondre el petit.

-Ja veuràs, ja... Algun dia et treuré totes les joguines!- crida una veu nova.

-No! No, mama, si us plau!- demana mig aterrorit mig divertit .

-Au! Torna a la teva habitació, he de parlar amb la tieta.

El noi s’apropa ràpidament a la seva tieta i li fa un petit però sonor petó a la galta. La Kathy el veu marxar amb un somriure pintat a la cara. El nen ja ha desaparegut pel passadís però ella segueix mirant en la mateixa direcció, amb anhel. La mirada se li desfà a la cara.

-T’agradaria…?

-Sí.- respon la Kathy sabent la pregunta.

- No t’amoïnis, germaneta. Algun dia, després de la guerra, quan l’Eddie hagi tornat, tindràs una casa plena de petits corrent. Només espero que surtin més tranquils que el meu.

La Kathy riu però, després d’uns segons, la seva mirada canvia, les seves celles s’ajunten i les seves espatlles s’enfonsen.

-El trobo tant a faltar, i la seva última carta m’ha destrossat. Desitjo tant tornar a veure’l…

-I ho faràs, aviat.

-ES QUE NO PUC MÉS! ESTIC FARTA! TOTA AQUESTA SITUACIÓ M’ESTÀ MATANT!

La seva germana la deixa cridar i quan s’ha calmat, l’abraça i la Kathy comença a plorar.

-Ei! No oblidis que el meu marit també és lluny.

- Sí, però tu tens a en Frank, Grace. Tens una cosa per la qual lluitar i tirar endavant cada dia. Jo, en canvi,...

-Kathy…

-Si tan sols…-diu pensativa

-Què?- fa la seva germana estranyada.

-Res, no em facis cas.

(Aquella mateixa nit)

-Frank! A parar taula!- crida la Grace.

-Ja vinc mama!- respon el petit mentre corre cap a la cuina.

-Vinga que t’ajudo- l’anima la Kathy amb un somriure forçat.

La seva germana ho nota i, immediatament, la qüestiona. Ha estat una temporada dura per a la Kathy. La Grace està preocupada.

-No em passa res, tranquil·la. És que no tinc gaire gana.

-Ja, i en Frank és un sant!

-Bé, va haver-hi una temporada, quan encara tenia un any, que li donaves el seu osset i el posaves a dormir i no causava cap problema - recorda la Kathy rient.

-Ja ja, no ho crec, segurament ja intentava enganyar-me i continuava jugant. Però no intentis canviar de tema, me n’he adonat.- li diu amb una mirada severa.

-És que… He tingut una idea, però segurament és massa boja.- confessa mirant cap a un altre costat.

La Grace la mira inquistiva, amb una cella alçada i els braços encreuats. La Kathy agafa aire i contesta tan ràpid com pot, gairabé sense vocalitzar. Per sort, o no, la seva germana l’entén perfectament.

-Què??? Sí que és boja, sí! No pots anar-te’n, i menys al front. No senyor, no. No ho permetré, ja tinc massa gent estimada al front. A mi també em mata cada dia una mica més que el meu marit sigui lluny.

-No, el meu lloc és al costat de l’Eddie, sempre ho ha estat. No et preocupis, sé que no m’entens i que probablement no ho faràs mai. És la meva vida i em correspon a mi dirigir-la. Si m'estimes, entendràs que no és moment per ser egoista. Tots plegats estem patint massa. No cal que m'entenguis, però respecta'm.

-No ho facis, aquí ets igual d’útil. No te’n vagis, t’ho prego. Ens faràs patir, igual que tu pateixes ara.- demana la Grace amb els ulls vidriosos.

La Kathy la mira, però no diu res més. Només agafa les seves coses i marxa.

Les setmanes passen i, aparentment, la família recobra la normalitat. El tema no es torna a tocar però segueix latent al fons del cap de les dues germanes, ambdues esperen que l’altra faci algun comentari.

Un matí, però, la Grace rep un missatge oficial, el seu marit ha estat ferit. En el misstage no s’explica la gravetat de la situació.

Transcorren dos dies plens d’angoixa. La desesperació i la incertesa omplen l’ambient. Per sort, el dia arriba, i la Grace i el seu marit tornen a veure’s. Només té una ferida a la cama, però aquesta és bastant greu. No podrà tornar al front i haurà de fer molta rehabilitació. L’exèrcit li fa entrega d’una llicència amb honors pels seus serveis, però tot i això, el que el fa més feliç és tornar a casa amb la seva família.

La Kathy es mira la reunió amb nostalgia. Cada dia que passa, desperta preguntant-se si ella també rebrà un missatge semblant i, en cas que el rebés, si tindria sort i només seria una ferida així.

(Dues setmanes més tard)

La Grace pica repetidament al timbre, ningú obre. S’ajup i agafa les claus que sap que hi ha sota l’alfombreta de l’entrada. Quan entra no se sent cap soroll. Mira per tota la casa per intentar trobar la seva germana però no té èxit. El que es troba, és que a l’armari falta roba i ha desaparegut una maleta.

Torna a l’entrada i es fixa en un retrat de l’Eddie i la Kathy. Estan abraçats i es miren als ulls amb intensitat: són feliços, perquè estan junts.

-Tant de bo tinguis sort germaneta-pensa en veu alta la Grace, acceptant que la seva germana havia pres una decisió, li agradés o no.

...