La jove nina seguia amb les seues pràctiques de màgia. La vida es mantenia tan monòtona com sempre. S'alçava quan el sol començava a acaronar els seus cabells en entrar per la finestra com travessant triomfant un arc de la victòria. Els seus flocs de llum van acaronar les seues parpelles com les mans d'una dolça mare. Ella obria els ulls lentament i passava les seues petites i delicades mans per allunyar la son dels mars en calma de la seua mirada. L'anciana bruixa deixava de mirar la taula plena de rosegons de pa i la mirava amb un somriure ple d'una tendresa indescriptible, infinita i inamovible. La nena s'alçava amb la velocitat d'un cérvol i l'envoltava amb l'amor d'una filla cap a sa mare. Després, menjava un poc de pa malgrat saber que rebria un petit colp de la granera que ballava per la cabana netejant amb cura cada racó. Totes dues reien i es miraven una vegada més mentre començaven a treballar novament com un equip perfecte. Una eixia a collir alguns vegetals de les rebels plantes del jardí mentre l'altra organitzava la casa per una nova lliçó. L'anciana seia al graó de la porta o a una cadira mentre repassaven les lliçons anteriors i, com a un joc d'encadenar termes, n'afegien una nova baula abans d'agafar una gran peça de tosca tela per guardar uns escassos aliments per tornar al rierol.

El camí es feia de pressa, cada dia semblava més curt. La nineta ballava i botava mirant les papallones amb innocència, com si mai no hagués vist cap d'aquelles bestioles alades. L'encantadora sols reia passant les mans pels arbres tan rugosos que podrien ser una prolongació dels seus dits plens d'arrugues. No eren elles part de la mateixa natura al cap i a la fi? En arribar a aquell rierol mig perdut repetien el seu ritu quotidià. Ambdues seien a les roques i miraven al cel mentre deixaven la seua càrrega prop. A continuació, la deixebla entrava a l'aigua i jugava una estona subjectant el seu vestit per acostumar-se a la fredor i el corrent. Al començament, sols practicaven un parell d'hores, ja que el jove que van trobar allà temps enrere apareixia cap al migdia. Al final, ja no els importava que ell les mirara mentre feien aquelles pràctiques. El xic pensava que eren obres del diable des del primer dia però, com que al cap del temps fins i tot ell va trobar-ho com una cosa normal, va deixar de preocupar-se massa per l'assumpte i va intentar fer-ho també un parell de vegades sense sort. Es va frustrar però la bruixa li assegurava mentre acaronava la pell del llop que sols necessitava més pràctica, que anava pel bon camí i allò el calmava un poc.

Les hores se succeïen i el sol començava a baixar tornat el color del cel rogenc, com de foc. La nina sols aconseguia fer petites ones amb les mans però a poc a poc va aconseguir fer levitar petites masses d'aigua transparent. Ella somreia a cada passa que donava i s'asseia cansada a les pedres tot col·locant el cap a la falda de l'anciana. El xic la felicitava i ella li somreia dient-li que la bruixa podria ensenyar-li si volia, que era una bona mestra. Ell negava i es disculpava dient que havia de tornar a casa, que es preocuparien si no arribava a hora. Ella sols feia carasses per tal de fer que es decidira a quedar-se una mica més però ell se n'anava de totes maneres però sempre assegurava que tornaria l'endemà. Quan s'allunyava amb el seu llop, totes dues tornaven a casa i el jove explicava mentides al seu amo. No diria res d'aquella capacitat especial que tenien sols afirmava que havia d'haver sigut sols sort. Ell no el creia.

La nina va alçar-se aquell matí com sempre, quan un floc de llum il·luminava els seus ulls peresosos entre els núvols que cobrien el cel com si la mirada del món es tornara vidriosa com havia estat abans quan la seua bessona de carn morta surava inerta per aquell aiguamoll pantanós i desolat. L'anciana ho havia notat i no continuava amb el ritu matinal de cuinar. Es mirava el cel, tensa i preocupada. Va mirar la jove i va començar a guardar tot el que podria necessitar. L'escàs menjar que tenien, els saquets plens de plantes i el llibre de màgia van acabar dins d'un gruixut llençol. Els moviments de la bruixa semblaven erràtics, la nina de terracota la mirava dubtosa, maldestra a l'hora de decidir. No sabia que succeïa, sols la deixava fer el que estava fent sense qüestionar res, la seua confiança era completa. Quan va veure l'anciana carregar el pes, va apropar-se per llevar-li'l i carregar-lo ella mateixa disposada a seguir-la allà on anara. Sense aclarir res, van començar a caminar cap al rierol novament. El camí va fer-se més feixuc, més complex. Els arbres eren ombres obscures que semblaven estrangular-les, apropant-se com una gàbia vegetal. Les papallones havien estat substituïdes per vespes que semblaven voler picar la seua pell i les flors s'havien transmutat en hedra verda que ascendia pels troncs rugosos. Finalment, van arribar al rierol que semblava una font d'aigua encabritada i perillosa. Van seure a les pedres negres novament i la bruixa va demanar-li que intentara seguir la pràctica amb l'aigua que era urgent, havia de saber controlar-la també.

Va començar a intentar complir les demandes de la seua mestra fent elevar-se una petita bola d'aigua. Va mirar-la i, aquesta vegada, la seua mirada era greu, severa, preocupada. Van escoltar un udol i va aparéixer allà el llop del jove com cada migdia però el noi no va sortir d'aquella muralla d'arbres. L'anciana va acaronar el pelatge mentre el mirava als ulls amb preocupació. Alçà la vista i va veure una sagita volar cap a la nena. Els ulls de totes dues es van obrir i la més anciana va fer que un mur d'aigua s'alçara davant de la jove per tal de protegir-la. Una figura obscura com la mort mateixa va eixir de la mateixa obscuritat, perfilant-se per la poca llum. Duia el jove desmaiat ben prop, subjectant-lo amb feresa pel braç com una bèstia a una presa. El va llançar als peus del llop i la vella victoriós. Les havia trobades. Havia seguit el jove aquell dia i l'havia capturat emprant el llop, que sols pretenia protegir les dues innocents, com a guia mentre el nen sols es removia en un intent d'alliberar-se.

L'amo i la bruixa van mirar-se als ulls i, amb un moviment subtil, la muralla d'aigua va esvair-se format una llança d'aigua que va colpejar aquell home amb la virulència d'una tempesta. L'anciana mirà el llop i, aprofitant aquella distracció, van fugir tan ràpidament com podien. El llop carregava el jove i la nena corria l'última mirant l'anciana caminar amb dificultat. No podien quedar-se allà, això estava ben clar i la distracció no duraria per sempre. Va girar-se i va veure els arbres tancar el camí com si intentaren garantir la seua seguretat. Aleshores, va mirar l'anciana, estava movent les mans suaument i cada moviment semblava coordinar-se amb la defensa vegetal. Quan va voler adonar-se'n, estaven a un pont perdut i ruïnós. Un parell de fletxes poc encertades xiulaven prop d'ella fent-la cridar el seu cor de por. Van arribar al final del pont, l'anciana i el llop estaven cansats, el jove començava a despertar i la figura de l'amo s'apropava com una pròxima sentència de mort.

Ella era conscient del que havia de passar a continuació. Estava menys cansada que la resta, no podia deixar l'encantadora detenir-lo tal com estava. Amb passos curts, intranquils i sense experiència, va entrar novament al pont tancant els ulls sentint les seues mans vibrant sense saber ben bé per què. Va obrir-los novament en sentir una sensació càlida a la seua pell. Flocs brillants de foc ballaven entre els seus dits, va sentir la seguretat de poder realment aconseguir-ho i, amb un parell de moviments, una xarxa de flames va cobrir-la tornant cendra unes sagites més certeres. Va somriure i les flames van formar un genet igni que va córrer cap a aquell ésser malintencionat que va actuar com a déu jutge per a ella. Mentre ell intentava protegir-se d'aquell guerrer, la nina va apropar-se sense preocupar-se per la tremolosa pedra davall dels seus peus. Les flames van esvair-se i van quedar cara a cara, tots dos en un silenci que ensordia les seues ànimes. Es reconegueren, pare i filla en aquella vida. Els dits de la negra figura van acaronar i enredrar-se en els cabells de la figura de llum que tenia al davant. Aquells ulls, iguals es van fondre per un moment abans que un crit els fera sortir d'aquell estat de trànsit de perdó. La mirada de la nina va trobar-se un moment amb la del xic.

Aquell crit esfereïdor del jove en veure el pont trencar-se i engolir-se totes dues figures. El company de tardes de màgia va córrer cap a l'escletxa per veure un cos penjant i un altre precipitant-se a l'abisme. Va intentar subjectar momentàniament la mà de la seua amiga però ella va negar sentint com a poc a poc tornava a la seua rigidesa original. Tornava a ser pols, terra. La seua pell perdia el color blanc i els seus cabells tornaven a ser una massa compacta. Ell sols la mirava acaronant la pell cada vegada més terrosa, una pell de terracota, mentre ells sols mostrava un somriure abans de caure inerta a l'aigua acompanyant el seu progenitor. El llop udolava acompanyant el plany dolorós i silenciós dels humans.

A poc a poc, les peces de la nina, inertes, es deixaven endur per l'aigua d'aquella bassa fins a arribar a una zona amb menys profunditat. Allà, els fragments, sense vida, plens de brutícia i fang van enganxar-se als joncs, creant una mena de llit vegetal per a les deixalles d'aquell cos artificial. Semblava que encara no volgueren que anaren més lluny, quasi com si sentiren la necessitat de plorar per la jove vida que havien arrancat sense consideració, amb crueltat, sense deixar-la arribar fins a la maduresa, sense deixar que obrira les seues ales novament. Va semblar que el cel s'il·luminava momentàniament. Els núvols van deixar cobrir el sol, com si realment tots aquells que l'havien vista i sentiren profundament aquella mort prematura saberen que tindria un final feliç. L'ànima de la xiqueta va elevar-se cap al cel blau com si la mirada del món l'observara una última vegada per esperar-la després molts anys més. Semblava una llum pura i innocent ascendint com un àngel pur fins al descans etern. No obstant això, va haver-hi una mà que va detenir el seu camí cap al cel.

Aquella mà, plena d'arrugues, de vellesa i saviesa, va subjectar-la novament amb suavitat i tendresa mentre mirava el cos que ella mateixa havia fabricat una vegada. Va guardar-la a la butxaca i va tornar a casa per repetir el procés que ja recordava a la perfecció ajudada per un altre parell de mans. Van sentir hores després un lleuger moviment i van apropar-se veient com la nina perdia el color terrós i mutava lentament en un color rosenc novament. Els seus cabells marrons van tornar-se clars amb un toc rogenc i, en obrir els seus ulls lentament, aquests van acolorir-se d'un to blau verdós. D'aquesta manera, semblava una còpia perfecta de la xiqueta morta i de les peces destrossades damunt la taula. Eres com tres bessones, una de carn morta, l'altra de fragments inerts i la tercera de terracota viva.

Maldestra, va incorporar-se per mirar-los. No podia parlar bé, no li responia la veu però uns braços van envoltar-la i va sentir les llàgrimes del jove al seu muscle. Va mirar l'anciana que somreia amb tendresa i va imitar-la mentre acaronava els cabells del jove. Per fi, havia tornat i no se'n tornaria a anar.