Des del moment que els seus ulls van obrir-se novament, la jove nina va començar a ser conscient que alguna cosa no era com hauria de ser. No recordava com havia arribat a aquella cabana fosca i humida. Va mirar el seu voltant sense dir res, no podia, no sabia. Va incorporar-se amb dificultat, amb moviments toscos. El seu cos no responia com acostumava a fer-ho. La seua mirada va passar pels murs quasi nus, decorats per uns pocs prestatges plens de pots de vidre i ceràmica i per petits buits que feien la funció de finestra. D'alguns d'aquests prestatges penjaven llargues cadenes d'alls o saquets de plantes aromàtiques com llorer o romer separats curosament. A continuació, va mirar el foc de la xemeneia que il·luminava l'estança amb una tènue llum. Aleshores, va veure una figura obscura que la mirava. Era una persona petita i encorbada asseguda entre la taula i el llit. En un primer moment, va esglaiar-se però alguna cosa als seus ulls la va tranquil·litzar al moment.

La nena va fixar-se en el rostre de l'encantadora que la mirava amb un tendre somriure. El seu rostre i les seues mans estaven cobertes per arrugues profundes però la seua aura reflectia una bondat infinita i la saviesa de cent savis. La nena va intentar moure el seu petit cos, maldestra. Semblava que les seues articulacions responien tan malament com la seua veu. La dona va alçar-se, va ajudar-la agafant-li les mans amb suavitat. Va girar-se lentament quedant cara a cara totes dues. Després, van fer un esforç per quedar dretes, la nena gronxant-se cap endavant i la bruixa estirant. La nena va somriure acaronant les seues mans amb els polzes. A poc a poc, van avançar fins a seure totes dues juntes a taula . La més jove va començar a palpar el pa, famolenca, mentre buscava l'aprovació de la seua amfitriona. Amb un somriure, va assentir mentre la veia menjar el rosegó de pa ràpidament.

La memòria de la bruixa va començar a passar les pàgines de records. Feia molt que no veia alguna persona menjar d'aquella manera. Feia anys que vivia allunyada de la ciutat sense companyia, ningú no la visitava. Tots els que la coneixien l'havien abandonat o havien acabat cremats o exiliats per fer coses que tothom podia fer però que ningú no s'atrevia a intentar. La màgia estava en tots, però la seua utilització s'havia monopolitzat o convertit en una heretgia que costava la mort i l'oblit. Malgrat tot, no podria oblidar mai una nena que va cuidar quan sols tenia uns vint anys. Era un bebé però va notar l'energia córrer pel seu petit cos. Creixia i era impossible no recordar les ànsies per menjar que tenia en acabar de jugar a la plaça de la xicoteta ciutat. Però va créixer i va conéixer un noi. Ella va deixar-se endur per ell, un caçador de bruixes, que, en descobrir el seu poder, no va dubtar ni un minut a entregar-la. Pocs dies després, els habitants de la ciutat envoltaven una plataforma de fusta a la plaça que a poc a poc es cremava. La jove cridava demanant ajuda, demanant clemència. Buscava la mirada del seu enamorat que no gosava mirar-la als ulls. Va buscar la dona que l'havia cuidat. La va trobar coberta per una capa, intentant apagar el foc des d'un racó amagat, però no va poder. Van ser esforços vans i els crits de dolor de la seua deixebla i filla adoptada van repetir-se als seus somnis com un continu malson. D'alguna manera, va sentir que tenia l'oportunitat de reconciliar-se amb el passat.

La nena poc recordava. Sols sabia que, fins a uns moments abans de despertar allà, estava a casa, jugant amb una nina de drap mentre mirava les papallones. Després, tot estava obscur. Era un buit molt gran per a tan pocs minuts. Ara es mantenia mirant l'anciana, la qual tenia una mirada plena de melancolia. A poc a poc, va estirar suaument de la màniga del vestit i va somriure intentant parlar. Sols podia emetre un suau balbuceig, cosa que va aconseguir que la dona mostrara un somriure mentre acaronava els seus cabells. S'assemblava tant a la seua nena... Va preparar un bon dinar i van menjar calmadament.

El temps va avançar a gran velocitat. Els mesos van permetre que la nina de terracota començara a parlar amb normalitat. No callava mai. Va aprendre a moure les articulacions, a caminar, escriure i córrer. A poc a poc, va començar a ajudar la bruixa, a carregar els fleixos de llenya i a collir fruits i l'acompanyava a comprar pa i conills al mercat. Era com qualsevol altra nena de la seua edat o això semblava. L'anciana va començar a parlar-li de màgia, d'encanteris i la nena no va pensar-s'ho dues vegades quan li preguntà si en volia aprendre. Va començar a ensenyar-li a fer curacions i filtres amb plantes. Després, a moure algunes pedres o a preveure el que passaria, a buscar solucions a les plantes i a la natura. Va comprendre el llenguatge del llibre que tenia obert davant dels ulls, escrit amb ones d'energia comprensibles per als qui deixaven que els parlaren. A continuació, va començar a mostrar-li els elements naturals, a crear-los i emprar-los com si foren titelles al seu abast.

El foc no va ser un gran repte. La petita nina de terracota semblava tindre una gran afinitat amb les flames. Semblava que aquestes foren part del seu cos, part de la seua anima. Es deixaven dirigir mandroses per les seues joves mans, formant llengües de foc que s'enredraven als seus dits, acaronant-los amb suavitat. Per aquest motiu, l'anciana bruixa va decidir endur-se-la a un rierol que baixava com una serp blava entre les roques engalanades amb maragdes de molsa. Mentre l'anciana seia, la nena va col·locar-se la falda sense sabates a mesura que els seus peus s'enfonsaven a l'escàs cabdal. L'aigua freda va fer que no poguera resistir-se i començara a jugar com la nena que era al cap i a la fi. Les perles d'aigua volaven mentre la bruixa la mirava. Una papallona va volar amb elegància al seu voltant i, per un moment, va semblar que la nena i l'insecte d'ales blanques eren un sol ésser.

En aquell moment, va sentir-se un udol entre els arbres. Algú havia estat mirant-les entre la floresta, amagat entre les branques i les fulles tendres. La noia va sortir de l'aigua i va apropar-se a la seua mestra, la qual es mantenia serena observant com uns ulls groguencs s'apropaven lentament. Semblaven ferotges però no perillosos, eren segurs però pacífics. Pocs segons després, van sorgir dues figures. El llop no estava sol. Venia amb un noi que devia tindre un parell d'anys menys que la nineta. No semblava una amenaça, si més no un jove sincer en aquell moment. La maga va oferir-li seure amb elles, semblava perdut i famolenc. I, encara que la deixebla es mantenia dubtosa, va compartir el seu esmorzar. L'estança al rierol va allargar-se un parell d'hores. El noi estava caçant amb el seu llop però no havien tingut sort i, malgrat el mal moment que havien passat tots dos, trobar-les havia estat una sort. El llop semblava tranquil quan la jove acaronava les seues orelles mentre el mirava de reüll i la bruixa els va assegurar que ara tindrien més sort. Quan van haver d'anar-se'n, tots s'alçaren dels seus seients i s'allunyaren per camins diferents amb un acomiadament senzill.

L'anciana i la nina van tornar a casa per preparar el sopar aquella nit i el noi amb el llop van limitar-se a tornar a casa. Pel camí, aquests dos van trobar que les paraules d'aquella misteriosa dama eren certes. Van trobar-se un cérvol i dos conills els quals van abatre sense problemes. En tornar, van trobar-se amb el seu amo, amb l'arc i les sagetes intactes i, en veure les preses del seu subordinat, va alçar-se instantàniament. Va preguntar-li com els havia trobat, ell no havia aconseguit res en les hores que estaven allà. El jove va contar-li el que hi havia succeït al rierol. La cara del seu amo va canviar, va empal·lidir. Va demanar més detalls sobre aquelles persones i, en confirmar les seues sospites, va ordenar que tornara tots els dies i les buscara. Havia de trobar-les.