Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.



A poc a poc, la nena, inerta, es deixava endur per l'aigua d'aquella bassa fins arribar a una zona amb menys profunditat. Allà, els seus cabells i el seu vestit plens de brutícia i fang van enganxar-se als joncs, creant una mena de llit vegetal per a cos pàl·lid de la xiqueta. Semblava que encara no volgueren que la nena anara més lluny, quasi com si sentiren la necessitat de plorar per la jove vida que havien arrancat sense consideració, amb crueltat, sense deixar-la arribar fins a la maduresa, sense deixar que obrira les seues ales. Va semblar que el cel s'enfosquia momentàniament. Els núvols van cobrir el sol, com si realment tots aquells que l'havien vista sentiren profundament aquella mort prematura, causada per un ésser sense cor, cruel i despietat ja que ningú no seria capaç d'apropiar-se del dret de viure. Ningú no hauria gosat de fer d'un deu que poguera elegir qui vivia i quant de temps s'allargaria l'existència d'una manera tan arbitrària, tan capriciosa.



L'ànima de la xiqueta va elevar-se cap al cel negre, cobert per núvols, com si la mirada vidriosa del món l'observara una última vegada. Semblava una llum pura i innocent ascendint com un àngel pur fins al descans etern. No obstant això, va haver-hi una mà que va detenir el seu camí cap al cel. Aquella mà, plena d'arrugues, de vellesa i saviesa, va subjectar-la amb suavitat i tendresa mentre mirava el cos sense vida. Va seure lentament, el seu propi cos era feixuc i més per la càrrega que portava. Va deixar caure la llenya que carregava per canviar aquelles branques seques per la nena. No volia abandonar-la en aquell paratge pantanós i solitari, sentia la necessitat imperiosa de no deixar que la seua història es tallara d'una manera tan precipitada. Quan va guardar l'ànima a la butxaca del seu vestit, va carregar amb cura la nena i, amb passes curtes, va dirigir-se cap a la seua cabana del bosc mentre les branques dels arbres semblaven acaronar els seus cabells.



L'edificació estava feta de fusta i pedra, petita i rudimentària. Els murs eren amples i tenien poques finestres. La teulada, feta de canyes, la cobria precàriament deixant un espai per a una xemeneia per calfar l'única estança a l'hivern. Al voltant, un petit mur de roca delimitava una part de la parcel·la on l'anciana cultivava el seu propi aliment. A més a més, aquest estava cobert per elements grotescs, com la molsa verdosa que apareix cada vegada que plou i que es calcava a les parets de la construcció. La dona va obrir la porta empenyent-la amb dificultat per poder entrar-hi. Un petit foc il·luminava l'habitació creant llargues ombres que es projectaven a la paret mentre deixava la xiqueta al seu llit. L'esperit que guardava empenyia suaument la tela del vestit buscant una manera d'alliberar-se d'aquella presó de llana. Per tal que no fugira, va buscar un flascó de vidre i va tancar-lo allà mentre treballava. Es va apropar al catre per col·locar-li els cabells humits correctament i observar-la mentre assentia en silenci.



Va eixir novament corrent i subjectant el seu vestit per tal de no caure. Aleshores, va agenollar-se per agafar fang del terra preguntant-se si funcionaria. Feia molt de temps que no ho intentava i, encara que abans realment aconseguia resultats notables, la pràctica l'havia perduda temps enrere. Com que portava un davantal, el va aprofitar per a carregar el material fins a l'interior de la casa subjectant els extrems d'aquest amb una mà per poder llevar de la taula tots els flascons i pots del damunt a excepció del que contenia la llum que ballava dins com una lluerna. Seguidament, va deixar el drap, abans blanc, amb la terra humida per començar a crear una figura humanoide. L'anciana va iniciar curosament aquell procés tan estricte que era el que pretenia encetar. Va mirar la nena nombroses vegades i va apropar-se per tal de modelar el fang amb les mesures correctes. A poc a poc, va donar forma a un petit cap amb els cabells llargs com els de la noia. Després, va unir-lo amb un coll fi al qual es van unir uns muscles ferms i uns braços prims i delicats. A continuació, un tronc poc desenvolupat i prim i unes cames esveltes i curtes acabades amb uns peus petits. Finalment, va començar a detallar-lo amb les faccions del seu rostre, línies als seus cabells i la forma dels seus dits i articulacions.



En acabar aquesta tasca, va col·locar unes barres de metall que emprava per cuinar els conills, que alguna vegada aconseguia als mercats itinerants mitjançant intercanvis, sobre les flames. Així podria coure fàcilment la peça de fang per a continuar amb el seu projecte. Mentre aquesta anava endurint-se, ella buscava al bagul que guardava davall el llit ràpidament. Després de traure tot el que hi havia dins, va trobar allò que buscava, un llibre gruixut i polsós que va deixar a la taula per poder donar-li la volta a la peça de terra cuita. Quan ja s'havia solidificat va apartar-la del foc, no volia que explotara el treball d'aquelles últimes hores. Va deixar la nina de terracota a terra i va vestir-la curosament. Com a última etapa, va obrir el llibre i el pot per deixar l'esperit eixir mentre llegia un paràgraf en una llengua perduda a les albors del temps. Aquella anciana qui vivia ara lluny de la civilització havia estat una coneguda bruixa exiliada anys enrere i que pretenia amagar-se al bosc. Immediatament, una força va absorbir la llum fins que aquesta va entrar dins de la nina.



Com que era conscient de la possibilitat que tardara un temps a funcionar, va decidir que era el moment de soterrar el cos que havia trobat surant a l'aiguamoll d'una manera digna, com mereixia. Va netejar la sang i va preparar-li una tomba que va cobrir amb roques per tal de protegir-la de les bestioles salvatges que buscaven carronya, la va decorar, a més a més, amb flors silvestres. Quan el llit ja estava buit, va col·locar la nineta entre els llençols. Cansada per l'esforç, encara va tenir forces per anar novament al llac per recollir el feix de llenya que havia abandonat. Va carregar-lo lentament sense caure per les arrels dels arbres fins arribar a la seua llar. Va decidir que era hora de sopar, encara que fos un rosegó. Sobtadament, va notar un lleuger moviment al llit. Per aquesta raó, va apropar-se veient com la nina perdia el color terrós i mutava lentament en un color rosenc. Els seus cabells marrons van tornar-se clars amb un toc rogenc i, en obrir els seus ulls lentament, aquests van acolorir-se d'un to blau verdós. D'aquesta manera, semblava una còpia perfecta de la xiqueta morta. Eres com bessones, una de carn morta i l'altra de terracota viva.