Aquell grup de soldats comandats per un oficial van quedar sorpresos davant la resposta d’en Li Huan, qui suggeria ser una persona singular. Per aquesta raó, van quasi bé ordenar-li que expliqués qui era i que pretenia.

A poc a poc, les paraules van fluir de la boca d’en Li Huan com el corrent d’un riu impetuós en el seu naixement i més calmat al final del seu recorregut. I va explicar:

-Tot va començar quan un dia, sense intenció alguna, vaig trobar en el lloc més inesperat una ploma que, aparentment, no semblava amagar res. Però, com tot no és mai el que sembla, en aquesta unes inicials estaven gravades i el nom d’una dona s’ocultava embolcallant-la.

Gaudia d’una infància feliç, en el si de la meva família, en aquella llunyana i recòndita ciutat, fins que em vaig assabentar que era adoptat a conseqüència de la mort de la meva mare. Per això, vaig decidir buscar respostes sobre el meu passat i, va ser en aquell instant, quan tot el meu món va canviar. L’ombra del passat em turmentava, però el meu vertader temor, no era res més que la llum del futur que feia aquesta ombra encara més immensa.

El pas del temps m’havia fet deixar enrere el nen dèbil i insegur que era, i convertir-me en un noi valent i decidit. Aquella confessió sobre la meva vertadera identitat m’havia fet madurar. Ja no em sentia com un infant indefens; sinó que ara creia fermament en mi mateix, i en que era capaç d’aconseguir tot allò que em proposés.

Els anys havien transcorregut i ja havia arribat a la meva majoria d’edat. Cinc anys no havien estat suficients per oblidar aquell secret, que enfosquia els meus pensaments i m’enfonsaven en un mar de tinta negra.

Havia de trobar la sortida d’aquest laberint de preguntes sense respostes; havia de trobar la clau que podia obrir la porta del meu passat.

Els soldats, somnolents, escoltaven aquell relat; en canvi, l’oficial mostrava un interès inusual.

-Però, per aconseguir el que de veritat anhelava, vaig haver de renunciar a aquella vida còmoda i emprendre un viatge envers un lloc que desconeixia: un sacrifici que estava disposat a acceptar; però, imprevisiblement, la guerra esclatà i tots els meus anhels van quedar paralitzats.

Van esdevenir uns temps durs; el camp de batalla era apocalíptic; el terreny sense rastre de vegetació, ple de forats d’obús i cobert de centenars de cadàvers en descomposició; aquell ambient putrefacte ens provocava basca constantment; les rates, de nit, corrien entre les restes dels cossos plens dels cucs. I tots nosaltres, nois inexperts, avançàvem encorbats, agafant amb força l’arma i sortejant les bales que xiulaven al nostre voltant. La terra s’apegava a les botes; tot era ple de fang i neu. Neu bruta, neu gris, com la nostra vida.

Aquells anys es van fer eterns; tot era tristor i desolació. La cobdícia humana havia estat la causant de la destrucció de poblacions habitades durant segles i en qüestió d’anys, va segar la vida de milers d’innocents. La mort, un cop més, havia guanyat la partida.

La guerra, per mi, va passar de puntetes, desitjant que s’acabés aviat. La meva secreta esperança de poder conèixer el meu passat i completar la meva persona em mantenia ferm.

Vaig llençar-me a l’atac, vaig matar enemics, vaig veure morir companys, vaig plorar, vaig cridar, vaig sentir la mort molt a prop, però mai no vaig defallir. Volia i necessitava complir el meu desig!

Quan aquell horror va acabar, vaig tornar a emprendre el meu camí, el qual m’ha portat fins aquí. No era capaç d’entendre com un objecte que semblava del més habitual, podria arribar a canviar tant el sentit de la meva vida; tot era un trencaclosques, on, a mesura que nous secrets eren descoberts, les peces començaven a encaixar.

El meu viatge havia començat: la meva recerca m’havia portat fins aquí, i n’estava segur que és on trobaria la resposta.

Un silenci sepulcral omplia l’estança.

Per primer cop, aquell orgullós oficial, va ser presa del pànic. El rostre lívid, els ulls emanant foc, tot ell tremolant com la fulla d’un arbre. Esbufegà, s’aixecà violentament; semblava una olla en ebullició a punt d’explotar.

A l’escoltar en Li Huan va reviure el seu passat: morts, violacions, robatoris, injustícies, enriquiments il·lícits i, sobretot, la seva covardia.

Després d’anys intentant oblidar, els seus records es presentaven davant d’ell. La por s’apoderà d’ell: no estava disposat a perdre-ho tot, hi havia massa en joc.

Veia en Li Huan com un enemic.

Tot ell era ple d’odi i l’ira el dominava. Lentament, el seu braç buscà l’arma, que tantes morts havia causat, i amb un ràpid gest, silencià per sempre en Li Huan.

En Li Huan sentí una punxada que li travessà el pit. Instintivament, intentà protegir-se amb els braços, però ja era massa tard. Va caure a terra i, a la vegada, la ploma que duia a la mà. L’oficial s’apropà i en veure-la, la reconegué: aquella ploma havia estat seva, penyora del seu amor.

Una llàgrima s’escapà dels ulls de l’oficial, i amb una veu ronca i tremolosa digué:

-He mort el meu fill.

Fum negre… Neu negra… Sang negra…

La REINA NEGRA havia guanyat.