…Nooooo!!!

I la crua realitat es va fer present. En Li Huan, amb les cames garratibades i mig congelades per la neu, intentà avançar cap al barracó, però semblava com si una força poderosa el mantingués subjecte al terra; finalment, la seva voluntat va vèncer el fred de l’hivern i, amb gran esforç, va arribar a la porta on, defallit, es desplomà. El ressò d’aquell cop es va expandir per la immensitat blanca amb una nitidesa extraordinària.

Sense ser-ne conscient, unes mans el salvaren d’aquell gèlid ambient.

Una sensació de placidesa es respirava a l’interior. L’escalfor de l’estufa li va fer imaginar allò que un dia va ser una història d’amor meravellosa entre els seus pares, explicada per la seva mare adoptiva.

Les imatges es presentaven amb claredat davant dels seus ulls cansats:

Una jove bufona, plena d’il·lusions, que viu en un llogaret petit i on mai no hi han gaires novetats, en el sí d’una família tradicional.

Un jove oficial, ulls blaus i cabell ros, ple de vida i orgullós de la seva arrogància, arriba al poble amb el seu destacament amb un sentiment de glòria.

La plaça plena de soldats; els habitants miren encuriosits; les noies temoroses i expectants.

Dues mirades s’entrecreuen i es senten atretes l’una per l’altra.

Tot és ple de colors. Tot el que els envolta desapareix i només queden ells dos.

Instants meravellosos en la nit, amb l’únic testimoni de la lluna.

Desig, passió, sensualitat a flor de pell…

Carícies i més carícies, perquè l’amor mai no en té prou.

Paraules sense veu que el cos entén i desperten sentiments.

Promeses d’amor etern.

Somnis d’un futur junts.

Cossos que es fonen en la foscor de la nit.

I de sobte… l’ombra, el desamor.

Dins les entranyes, una nova vida s’obre camí, fruit d’aquell amor.

La tristesa es va instal·lar en aquelles trobades.

Il·lusions trencades. Promeses incomplides.

Pensaments de rebuig, deshonor, destitució, responsabilitats i prioritats esdevenen amb força i ennueguen el cor de l’oficial.

Sensacions desconegudes, vergonya familiar i social... Es presenten com gegants que volen esclafar la noia.

I por, molta por.

La por és com un vel que no et deixa veure els colors.

No podien tornar enrere. No era una opció.

La pressió era insuportable, havia de fugir. El seu instint maternal la instigava a protegir la vida del seu fill.

El bosc era obscur i humit. La foscor era total i un silenci inquietant l’envoltava. Els arbres, amb les seves branques esteses, l’amedrentaven, si més no, protegint-la de mirades indiscretes. Es sentia feble, vulnerable, exposada a la immensitat dels perills de la nit. Però sabia que no es podia donar per vençuda, havia de lluitar. Atemorida, continuà el seu camí. Esperançada de trobar un lloc millor, on pogués ser acollida i on el seu fill pogués gaudir de tot l’amor que sentia cap a ell sense traves.

Va ser una nit esgarrifosa, molt llarga: les hores passaven lentament; els minuts es feien eterns.

Tenia els llavis serrats, la gola seca. Li costava mantenir-se desperta: els seus ulls profunds i negres s’apagaven com el sol a la nit. Trista i impotent se sentia com una bestiola quan van a aixafar-la i no té escapatòria, però la seva voluntat era ferma. Necessitava trobar un aixopluc per refugiar-se.

A trenc d’alba, desvalguda i defallida, li va semblar albirar en la llunyania l’espurnejar d’unes llums. Sense pensar-s’ho, decidida, va encaminar els seus passos cap a elles. En arribar-hi, observà una rudimentària construcció arraulida entre muntanyes. A través d’aquella minúscula finestra que s’obria en una de les parets de pedra, es podia veure una llar de foc. Era aquí on trobaria el refugi que tant anhelava?

Una veu amable, sense preguntes, li va oferir la seva llar.

En aquell indret solitari van transcorre els mesos del seu embaràs. Sabia amb certesa que el seu fill naixeria aviat; ho notava en els canvis del seu cos i ho esperava il·lusionada. Aquell nadó ompliria el buit que havia provocat la seva fugida. Però la mort, rient, es passejava per l’entorn. El primer plor del nounat es va confondre amb l’últim sospir de la mare. Era el començament d’una vida i el final d’una altra.

......................................................................................................................................................................

Un gemec a penes audible va trencar el silenci de l’estança i unes mirades expectants es van dirigir vers ell. En Li Huan, alterat, obrí els ulls. Sospirà profundament i intentà moure’s. Davant seu, uns desconeguts l’observaven fixament.

-Qui ets?

Amb un fil de veu va respondre:

-Jo... Sóc un simple peó en el joc de la vida.