La neu era blanca.


Semblava el més normal.


Però quan temps feia que no havia vist neu blanca?


Era com si ja caigués bruta del cel.


Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè enlaire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.


En Li Huan es va aturar davant del barracó.


Sí, la neu que l’envoltava era blanca. Immaculada. Una estranya sensació. Com si allò fos una illa.


Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.


Una llum rogenca s’obria camí entre els núvols il·luminant el vell barracó; li costava mantenir-se dempeus. Els peus freds i la punta del nas glaçada li feien romandre en una immobilitat absoluta.


Respirà profundament. Va intentar calmar la tremolor que envaïa completament el seu dèbil cos i foragitar aquelles aterradores imatges, que atacaven la seva ment i el feien tornar a reviure les horribles hores d’un passat recent i que ell intentava oblidar inútilment.


Mirà al terra, atret per la puresa de la neu; aquella blancor virginal, aquella solitud, aquella columna de fum que s’enlairava orgullosa cap al cel prometedora d’un millor futur i l’olor de la fusta cremada, li van provocar una placidesa embriagadora. I en aquell moment, sense poder evitar-ho, amb una força demolidora, les imatges de l’època millor de la seva infantesa van brollar amb l’ímpetu d’un riu desbocat del fons del seu subconscient.


.............................................................................................................................................................................


Jo era feliç. Em sentia estimat per la meva família, però en cap moment vaig arribar a imaginar el gir inesperat que donaria la meva vida. En un instant, les meves inquietuds, il·lusions i esperances es van desfer com un castell de sorra, abatut per una forta onada.


Recordo amb nitidesa el moment en que, mogut per la curiositat, vaig trobar entre els objectes familiars oblidats en l’habitació obscura, allò que m’ha portat fins aquí. Aquella capseta tan ben decorada m’atreia de tal manera que m’era irresistible no obrir-la. Era a punt de descloure el secret que durant anys havia estat ignorant, però que encara no sabia. A l’interior, una vella ploma coberta de pols esperava ser rescatada de tant temps d’oblit. Emocionat, encuriosit i observant-la amb deteniment, vaig poder distingir unes inicials gravades en ella, que jo no identificava. I encara més sorprès vaig quedar quan, com si no volgués ser descobert, el nom d’una dona escrit amb tinta negra en un vell paper s’albirava.


Per què em provocava aquella sensació d’inseguretat?Per què em sentia tan impactat? Teniaalguna relació amb la meva família? No tenia cap resposta, si més nointuïa que estava a punt de desvetllar una veritat amagada.


Tota la meva atenció es trobava dirigida cap a aquell misteriós objecte, quan de sobte, un soroll estrident darrere meu em va fer tornar a la realitat. Alarmat, em vaig girar i vaig poder contemplar el rostre sorprès (contret en un rictus amarg) de la mare i un got trencat al terra. Ràpidament, s’apropà a mi i amb un àgil gest, em va arrabassar la ploma de les mans. Tot seguit em va fer fora de l’habitació. Estava abromat, desconcertat. No era capaç d’entendre què estava passant. Quin valor tenia aquella ploma que estava abduint els meus pensaments?

Així que vaig fer l’únic que en aquell moment m’ajudaria a resoldre les meves incerteses, parlar amb la mare.


-Què és el que passa? No entenc la teva reacció! —vaig retreure-li.


-Creu-me, ho faig pel teu bé Li Huan. No et convé saber la veritat.


I després d’aquestes sorprenents paraules, amb un vigorós cop de porta, es tancà a l’habitació, deixant-me amb la paraula a la boca, sense poder rebre explicació alguna.


El temps passava lentament; les hores se’m feien eternes i el tic-tac del rellotge m’exhauria com les flames infernals consumeixen una ànima en pena.


Peculiars sensacions em pujaven per l’espinada i m’arribaven al moll de l’os.


Tot i que encara no n’era conscient, la meva tortura acabaria aviat.


Hores després, vaig sentir com la mare cridava el meu nom des de la seva habitació. Estava convençut de que aquell seria el moment de conèixer aquell secret tan ben guardat. Només entrar, vaig poder observar el rostre abatut de la mare, amb la ploma entre les seves mans. Sentencià:

-Seu fill meu. Crec que ha arribat el moment d’explicar-te tota la veritat —digué mentre una llàgrima lliscava pel seu afligit rostre.


Callat, vaig assentir mentre seia al seu costat.


El silenci, com una ombra obscura, omplia el recinte, només trencat per la intensa respiració de la mare i d’un sospir escadusser que l’ofegava. Amb dificultat, per fi, va poder mormolar:

-Jo...No...És molt difícil per mi explicar-te això, per tant intentaré ser clara amb les meves paraules. Sempre has estat i seràs el meu fill, però no vas arribar a la nostra llar de la manera que penses.


La mare em va mirar amb tendresa, amb els ulls cristal·lins, plens de llàgrimes, i agafant-me amb força la mà em digué:

-Li Huan, fill meu, ets adoptat.