De seguida estem asseguts al cotxe, preparats per marxar. Compartim una mirada plena de sentiments, ens agafem fort de la mà i després de deixar caure una llàgrima arranco el cotxe i sortim cap allà. El viatge és silenciós a la vegada que inquietant, amb algun que altre “snif”. Sento enveja dels vianants que van i venen pel carrer despreocupats amb un somriure, dels pares amb fills jugant al parc... també veig grups d’adolescents que fumen i beuen pels cantons, cosa que em plena d’ira i de remordiment. De tant en tant em giro a veure la cara de la meva dona, ja que es mareja quan no condueix, però l’únic sentiment que puc notar en el seu rostre és el d’angoixa i el de paràlisi. La incertesa i la por s’han apoderat d’ella.

Una estona més tard arribem a l’institut. El carrer de l’entrada està ple d’alumnes curiosos a la porta del centre i hi ha també, tres cotxes de policia. Un d’ells en reconèixer-nos, ens indica un espai habilitat dins del pati del centre per a que pugam aparcar. Una vegada parats, ens quedem asseguts pensant fins que un dels policies s’apropa a nosaltres amb un pas ferm i segur, el mateix que ens ha indicat d’entrar. Quan encara es troba a uns metres, em fa un senyal per que abaixi la finestra; jo, com és obvi, obeeixo. Quan s’apropa una mica més puc esbrinar millor els seus trets físics: un home calb, baixet i suat; el típic al que li falta l’alè després de córrer cinc minuts. Porta una barba de tres dies amb restes d’algun tipus de brioixeria per sobre que es concentra en la comissura dels llavis. Els grans, berrugues i demés marques cutànies són abundoses sobretot al seu front, nas i galtes que formen com una extensa constel·lació de grassa i pus.

– Vostès són els pares de la xiqueta, veritat?

– Sí – responem Eleonor i jo a la vegada.

– Bé, haveu portat la documentació? – jo, que no havia caigut en el cas, obro els ulls com plats i em giro a Eleonor, la qual està escodrinyant en una carpeta. D’ella trau una sèrie de papers i documents com el Llibre de Família.

– Prengui. – diu ella mirant-me de reüll mentre li ho lliura amb un posat de superioritat; retraient-me que “sempre ha de recordar-ho ella o sinó es queda sense fer”... Torno la vista al policia, que està mirant que tot estigui en ordre i comprovant identitats i tuteles. Una vegada tot verificat, es torna a dirigir cap a nosaltres.

– Bé, que un dels dos tutors legals vinga amb mi. S'han d'omplir uns quants documents i preciso d’un dels dos pares.

– Ja vaig jo. – diu la meva esposa.

– Bé... – li responc jo quasi xiuxiuejant. Li beso la mà i la miro marxar darrere del policia cap als despatxos de direcció.

– Senyor Llobert..., – un policia amb marcat accent mallorquí em sorprèn mentre miro la meva esposa anar.

– Ui, sí, perdona. Què passa? – responc jo intentant encobrir l’esglai que m’he portat. Em fixo en el policia. Aquest era un xic alt i jove, de pèl castany i aparentment inexpert en l’ofici policial.

– Per favor, m' acompanyi, necessit que m'expliqui tot lo que pugui recordar des dia d'ahir.

– Val.

Surto de l’automòbil i segueixo el policia a través del pati fins arribar a un edifici separat de la resta, on suposo que per la seva altura i disposició de les finestres, estan els despatxos. Entrem dins i recorrem el corredor fins arribar a una habitació habilitada per a la “interrogació” situada al fons del corredor.

– Per aquí – Indica l’agent.

Mentre em dirigeixo a ella veig, a través de la finestra d’una porta, la meva dona a un despatx, amb el policia gros i suat d’abans, emplenant els papers.

– Pansa aquí dins.

Em diu el policia només obrir la porta, fent un gest de convit. Jo entro dins, una sala rectangular pintada de blanc amb sis parells de tubs fosforescents al sostre i dues finestres a dreta i esquerra amb una reixa de metall negre i rovellat envoltant cadascuna on m’esperen, a mà dreta, un grup de quatre policies asseguts al voltant d’una taula rectangular de fusta obscura envernissada, cadascun d’ells amb un bloc i un bolígraf blau, tot amb el logotip de la Policia Local de Palma, a les mans.

– Sega aquí. – diu un d’ells oferint-me una cadira. Jo obeeixo tremolant.

– Ell és el pare, no? – pregunta un d’ells.

– Sí, senyor. Ja ho hem comprovat. És es que ha cridat abans an es col·legi per informar des cas. – respon el jove que m’havia portat fins aquí.

Un altre home, el que sembla ser el més veterà per la seva constitució física, i el meu “entrevistador” principal per la seva posició central entre la resta d’agents, apropa la cadira a la taula i entrellaça els dits sense interrompre el contacte visual amb mi. És un home semblant al que està amb la meva dona (però amb un posat més seriós i fins i tot agressiu), que sembla concentrar en un ésser tota l’essència d’un mallorquí de poble, (sols que uniformat).

– Bé, llaura mos explicaràs tot, i recalc TOT lo que recordis que va succeir ahir. Intenta identificar sa gent que anava amb ella, es model des cotxe i si pots, sa matrícula.



Em desperto a casa. De seguida, el record de la clau em ve al cap. Prego perquè hagués sigut tot un somni, però el destí no ha volgut concedir-me eixa benedicció. La imatge que la meva nena ja no camina per aquest món se’m fa impossible d’acceptar i no faig més que plorar. M’alço i busco pels calaixos de la meva tauleta de nit l’àlbum de fotografies familiars i vaig fullejant-lo detenint-me en cadascuna de les imatges en les que apareix Agnès, fent un recorregut per la seva vida des que era una criatura de dos dies. Les darreres llàgrimes dels meus ulls regalimen i mullen les pàgines del llibre.

Baixo a la cuina i em serveixo un got d’aiguardent i me’l bec en un tres i no res, mentre miro dessolat a la meva esposa al menjador. El meu estat d’ebrietat i ràbia augmenta amb cada mil·lilitre de beguda, de forma paral·lela al meu infernal estat de buidor i desconsol. Deixo el got amb un colp sec sobre el taulell i m’encaro, fóra de mi, a Eleonor.

– SI NO L’HAGUERES DEIXAT SORTIR AMB EIXOS ESTRANYS ARA ESTARIA AMB MI!!!!!!!!

<div style="\&quot;text-align:" center;\"="">(Vint-i-tres anys després)

M’acaba d’entrar, com tantes altres vegades, un insuportable atac de tos, que ofego amb un llarg glop de vodka i una contundent ratlla de pols blanca. Me’n passo les files d’una sola passada. M’entra un altre atac de tos en el que acabo escopint sang. No sé per quan més seré capaç de suportar aquesta merda de vida, però també em sento incapaç de fugir d’ella.

Fa ja massa temps que no veig a la meva dona, anys... encara que l’odre d’allunyament m’ho hagués impedit de totes maneres. La mala vida m’ha fet impossible continuar amb el meu antic treball, del qual no vull ja ni recordar-me’n i tampoc he tingut forces per trobar qualsevol de nou. De la meva dona em queda només una vaga imatge en el record... però de la meva estimada filla, el que aconsegueixo retenir en la meva torturada ment, amb una nitidesa indescriptible, és aquell dia, ara fa vint-i-tants anys, en que vaig veure per última vegada la seva mà per el sostre del cotxe, al girar el cantó del carrer. Des d’aleshores he sigut incapaç de recuperar totes aquelles imatges i records de tants moments de felicitat que vaig poder compartir amb ella. Tota la resta se m’ha esborrat de la ment. Algun mecanisme incomprensible del meu cervell m’impedeix accedir a aquest univers de records, que ja no hi són, el meu impossible paradís que mai ja no tornarà.

El telèfon sona. El trec de la meva butxaca i miro la pantalla. Era un número que no coneixia amb una digitació un tant estranya. La ignoro.

Els dies passen i cadascun és encara pitjor que l’anterior. Contemplo la pluja per la finestra, la terra mullada i les fulles dels arbres que s’enlairen i cauen al sòl. Sento una vibració a la butxaca. És el mateix número d’ahir. Començo a muntar-me històries estranyes i repasso la meva llista mental de persones que poden tenir alguna cosa contra mi, però no se m’ocorre ningú que correspongui a la zona de provinença del telèfon que apareix a la pantalla.

A l’endemà cap a la mateixa hora, torna a sonar el telèfon, marcant el mateix número. Em genera desassossec i intento ignorar-lo, però durant els següents quatre dies també sona. Ja fart, al cinquè dia estic atent de l’hora per contestar i acabar, així, amb aquesta surrealista situació d’una vegada per totes. El telèfon sona, l’agafo amb posat decidit i despenjo. Una veu femenina respon.

– Pare...?