Crido a Jerònia. Ella s’apropa corrents, amb curiositat i amb una mica de preocupaió evident al seu rostre.

– Què et passa? On està el problema?

– No res, simplement és que...

– La família estava contant-me tot el que saben, estava apuntant-ho ací. – em talla assenyalant el seu bloc d’escriptura roig.

– Ja, bé però el que vull dir és que...

– La veritat és que jo tinc moltes esperances en aquest cas, – em torna a interrompre – pot ser que sigui perquè és el primer amb el que tracte, però de veres que em fa molta il·lusió treballar amb vostè...

– Jero, Jero... JERÒNIA – se’m queda mirant – silenci, per favor. – es calla a l’instant – admiro profundament la teva motivació, però has de comprendre que ara mateix aquesta família no està per a que una persona es trobi tant nerviosa com tu. – ella es gira cap a ells i els mira a través de la porta de cristall, asseguts al sofà de la sala del costat, consolant-se l’un a l’altre. – Saps el que vull dir-te? És simple qüestió d’educació. – baixa el cap i mira al sòl.

– Comprenc. – diu suaument.

– Bé, ara ves, acaba de prendre totes les notes i informacions que et siguin possibles, els consoles i els manes a casa.

– Val.

La miro dirigir-se a ells i començar a complir les meves ordres. Una volta assegurat, recullo el meu abric i la meva bufanda, deixats sobre el respatller de la cadira, guardo uns papers al calaix de l’escriptori, agafo el paraigües i utilitzant la punta metàl·lica d’aquest com a dit, apago les llums i surto per la porta del despatx que dona a la sortida darrera de l’edifici.

Baixo per les escales rumiant sobre el cas i interconnectant els diferents aspectes de les explicacions dels progenitors. Sense adonar-me’n, ja estic baix, així que obro la porta i surto al carrer. Desplego el paraigües i començo a caminar per la vorera, xopada pel suau però insistent plugim que no ha deixat de caure en tot el dia. Observo com la gent corre amunt i aball com si la perseguís el diable. Fixo la vista en una xica amb melena rossa que ve cap a mi parlant pel telèfon, carregada amb tot tipus de bosses i caixes i la segueixo amb la mirada. Passa pel meu costat, concentrada en els seus assumptes, ignorant la existència de tot i de tots; jo em giro cap a la meva dreta i continuo observant-la anar. Indirectament veig un taxi darrere de la seva figura. M’apropo ràpidament a la vora de la vorera per no perdre’l i el faig parar, l’agafo i m’enfilo cap a casa.

– Pari aquí. – li dic assenyalant la vorera a la meva dreta.

– Seran dènou amb vuitanta-tres.

– Prengui; – Dic entregant-li un bitllet de vint. – quedi’s el canvi.

– Que passi una bona nit. – em diu el conductor guardant-se en una capseta de metall platejada, la seva valuosa recompensa amb un cert recel.

– Igualment, senyor i gràcies.

Ha deixat de ploure. Tanco la porta i em dirigeixo cap a casa pel camí asfaltat que porta al porxo mentre contemplo la bellesa i lluentor perlada de les gotes sobre les fulles de la gespa i oloro el flaire de la terra banyada. Arribo al porxo i crido al timbre. Només fer-ho, del fons de la casa s’escolten les passes neguitoses d’Àsbol sobre el parquet, i seguidament, el de les seves ungles gratant la porta. També sento uns passos tranquils que s’apropen a mi i una veu a l’altra banda de la porta.

– Àsbol, aparta. – diu Eleonor entre rialles. S’escolta el so d’una clau desbloquejant el pany, després d’uns breus segons s’obre.

– Hola, Eleonor! Què tal estàs amor? – ens besem breument.

– Molt bé dolçor, com ha anat el dia?

– Com sempre, la veritat; cap novetat fora del comú: – li vaig contant mentre entro a casa. El gos surt, ansiosament a córrer pel jardí.

– Torna cap a dins, que acabaràs de fang fins a les orelles! – Jo ric mentre deixo la bufanda al penjador i ella m’ajuda a llevar-me l’abric.

– Gràcies, amor – em dirigeixo a la cuina. Ella ve darrere i asseu al tamboret de la barra, sobre la que recolza el braç deixant caure la cara contra el puny, sense deixar de mirar-me – Per on anava...? Ah, sí. Doncs bé, ha tornat el matrimoni dels Hackett, hem tingut una reunió amb el cap de la policia i amb la Guàrdia Civil, els pares d’esta... la companya de la filla de ta germana... Saps a qui em refereixo?

– Sofia?

– Sí, la mateixa, – em serveixo una copa de xampany – doncs això. Els seus pares han tornat també a per una actualització del seu cas, també ha vingut la família Thompson, una parella nova que no coneixes... un grapat de clients més que ara mateix no recordo i... crec que ja està... Ah, no! Mentida! Hui hem tingut un cas nou, bastant curiós, la veritat: una parella de quinquagenaris la filla de la qual havia fugit a Barcelona o alguna cosa pareguda... La veritat és que no ho tinc massa clar però...

– Com no ho pots tindre clar si és el teu treball? – em diu rient.

– És que li he encarregat aquest cas a Jerònia.

– I eixa qui és?

– No la recordes? La nova de l’oficina. Acaba de terminar la carrera de criminologia amb unes notes excel·lents.

– Ah, ja! La xica aquesta de la que em vas estar parlant l’altre divendres...? Hmm... Sí, Jero, no?

– No.

– Com que no?

– És broma, dona! – Els dos riem, encara que jo més que ella que acaba mirant-me com si aquesta se la guardés per tirar-me-la en cara més tard... – Ui, la porta, no l’hem tancada. – Quan tiro a tancar-la entra Àsbol corrents ple de fang. – La mare que va... el gos! – Corro darrere d’ell per intentar agafar-lo però se’m fa impossible. Ell bota sobre Eleanor.

– Vine ací, borinot! – comença a parlar-li amb la entonació amb la que et dirigeixes a un bebè – Quina sort has tingut de pillar-me en pijama, eh moniato? perquè si arribes a embrutar-me de fang el vestit et mano a castrar, eh?

Jo, que encara estic en la porta observant el panorama, començo a riure fins al punt en que em fico a plorar. Tanco la porta i rodo la clau. Per la escala baixa Agnès, la meva filla a saludar (per fi).

– Papà! – es dirigeix corrents cap a mi i se’m penja als muscles d’un bot.

– Vinga filla, que ja ets prou majoreta per a seguir fent això, ja tens dèsset anys, eh?

– I no deus d’oblidar-ho. – em respon. – Que ací solament es tira en cara això quan interessa. – riu i ve cap a mi de nou i em dona una abraçada i em besa la galta. El seu llarg monyo se’m fica en la boca i l’escup exagerant el so per fer-li una mica la punyeta.

– Quan penses anar al perruquer, filla? – li pregunta sa mare encara asseguda al tamboret, buscant-li les cosquerelles i observant eixa escena com si de la del retrobament d’una pel·lícula d’amor es tractés.

– Ai, mare! Deixa’m tranquil·la!

– Ja saps que ho dic en broma, carxofa!

– Vinga, corre i ves acabant els deures.

– Ale, adéu. Fins a l’hora de sopar.

– Adéu. – diem la meva dona i jo a la vegada

– No et cansis. – li dic jo. Ens quedem mirant com ascendeix per l’escala fins a que desapareix al segon pis.

– No cuino!

– Assec a la vora del llit i, acabat de despertar, faig un badall mentre em passo la mà per la galta, l’ull i la front per, a continuació, estirar els braços – Quina hora és? – pregunto mentre em refrego els ulls.

– Les... – diu mentre fa un altre badall (que possiblement li hagi pegat jo). Estira el braç i gafa el seu telèfon de damunt de la tauleta de nit i l’encén – ...vuit menys vint.

– Vaig bé. Saps si Agnès ja està preparada?

– I jo què vaig a saber?

– Ui, no sé. Tal vegada l’havies escoltat dutxar-se o alguna cosa mentre discutia amb el tros d’animal del veí...

– Tranquil, l’autobús no passa fins a les vuit... – diu mentre revisa els missatges – Com creus que li anirà al nou institut?

– Bé, suposo.

– Això espero. De tota manera, vaig a baixar a parlar amb ella...

– Bé, jo, mentre, vaig a dutxar-me i ara baixo.

Una estona després, abaixant les escales escolto la veu d’Agnès.

­– On està el pare? – escolto la seva veu mentre baixo les escales.

– Deia que anava a dutxar-se, suposo que estarà a punt de baixar.

– Serà possible? És el primer dia i encara vaig a arribar tard.

– Què dius, carxofa? – dic jo baixant per les escales – Vine ací i dóna’m un beset.

– Ai, pare...

– Ah, sí? Doncs ahir sí que me’ls donaves...

– Però perquè tu ahir no volies i això em fa desitjar-los... – Eleonor que està al seu costat amb les mans sobre els seus muscles, riu i li dona un suau petó a la galta.

– Vinga, vine ací! – ella ve i em dona una abraçada, seguida de l’anhelat petó – Que tingues un bon dia.

– A més, la sort està amb tu: ahir, dilluns, era festa al barri on està l’institut, així que t’has lliurat d’ell i de la seva maledicció. – diu la meva dona.

– Ai, això ja m’ho vas dir ahir...

– És una senyal! – bromejo jo.

– Vinga corre, que perdràs el bus. – diu sa mare.

– Adéu!

– Adéu. – responem Eleonor i jo a la vegada mentre la veiem marxar. M’apropo a la meva dona i li dono un petó.

– Vinga, anem a desdejunar que se’m fa tard.

– Jo ja he desdejunat amb la xiqueta mentre et dutxaves.

– Ah, sí? Doncs quina gràcia...

– Què volies? Que la xiqueta fera tard el primer dia? Si arribem a esperar-te demà encara no estem menjant!