El dia passà estranyament ràpid i això que no vam tindre gaire clients. Es van fer les set de la vesprada i l’única ànima que s’havia presentat a partir de l’hora de dinar havia segut l’home del gas així que davant la visió d’estar assegut aquí per a no pegar brot, decideixo tornar a casa, amb la il·lusió en ment de que Agnès em conte com ha anat tot. Li comunico els meus plans a Jerònia que els accepta amb un somriure que amaga un posat d’acusació d’irresponsabilitat notable. Ella, de totes maneres decideix quedar-se per si les mosques, així que li mano ficar en ordre uns papers, pagar unes factures i cobrar uns xecs i me’n vaig a casa.

La nit és càlida i humida, amb el cel clar i nítid com el de les muntanyes de Tramuntana. Solament el soroll d’algun cotxe en la llunyania altera el silenci de l’ambient. Després d’una llarga estona d’espera i veient que la circulació de taxis al món aparentment és inexistent, crido a un que arriba un quart d’hora després. Arriba aquesta nit a ser com la d’ahir i el refredat que agafaria per la pluja anava a ser històric. Abaixo, com tots els dies davant de casa. Parat en mig de la carretera, amb els intermitents posats, hi ha un Seat roig amb les finestres baixades i reggaeton a tota virolla ficat. És una cosa que m’impacta personalment, ja que aquest barri és molt poc transitat i feia mesos que no veia un cotxe estrany, el qual, per cert, era de la sogra del veí d’enfront. Intento ignorar la presència d’eixa gent i em dirigeixo cap a casa mirant la pantalla de desbloqueig del mòbil. Quan em trobo a meitat del pati, alço el cap per dirigir la mirada a la porta de casa. La llum de la cuina i del rebedor estan enceses. La porta s’obre i Agnès surt d’esquenes, aparentment acomiadant-se de sa mare. Jo accelero el pas per intentar sorprendre-la per la esquena, però es gira abans.

– Hola pare! Què bé que ja tornis, ja els porto fent esperar un quart d’hora per donar-te un beset abans d’anar-me’n. – diu ella amb un to molt viu.

– Anar-te’n? On? – dic jo amb cara de pòquer.

– Ja t’ho vaig dir ahir, no ho recordes? – em pregunta ella com si jo fossi un déu omnipresent.

– Com vaig a recordar-ho si no em vas dir res?

– Sí, jo crec que sí t’ho vaig dir. – Eleonor trau el cap per la porta, estranyada i buscant l’origen del guirigall del pati. Jo la veig i intento comprovar amb un moviment de cap que li faig a sa mare, si la xiqueta té permís per anar-se’n. Ella assenteix.

– Bé... I amb qui es suposa que te’n vas...? – dic jo quasi mussitant, preocupat.

– Amb ells. – diu amb una contrastada veu alegre mentre assenyala al Seat roig. Jo, que no m’ho termino de creure dirigeixo la mirada a la meva dona, la qual capta de seguida la meva pregunta i assenteix de nou, confirmant-la positivament. Agafo dels muscles a Agnès, baixo encara més, si cap, la veu com intentant que la meva dona no sàpiga que li dic i col·loco a Agnès davant meva per impedir que Eleonor pugui llegir-me els llavis.

– Estàs segura? No acabo de fiar-me d’eixa gent...

– Ai, pare tens molts prejudicis. – diu quasi cridant, desmuntant el meu pla per a que sa mare no em comprengui – Tot està bé. – s’escolta un clàxon sonar dues voltes seguides, allargant la segona xiuletada una mica, fent-la extremadament irritant. Jo em giro a mirar a Eleonor i, en el fons i sense fixar-m’hi, veig encendre la llum de l’habitació del senyor Carretero. Tem per la meva salut psicològica... – Vinga, que m’estan esperant. – Em dona un petó, s’acomiada de sa mare amb la mà... – Adéu! No m’espereu desperts! – ...i se’n va.

Jo llanço una mirada furtiva a l’adolescent que trau el cap per la finestra del cotxe, mirant en la meva direcció i després miro dolçament i amb pena a la meva filla caminar cap a ells. Una volta allà, dona la volta al cotxe per la part posterior, entra al cotxe per la porta esquerra de darrere i trau la mà per la finestra, de manera que nosaltres solament podem veure del canell cap a dalt i s’acomiada de nou. El cotxe arranca, però jo no deixo de mirar-lo fins a que gira al cantó i el perd de vista. Llavors, i després d’uns segons d’estar de peu mirant al cantó, Eleonor em crida.

– Penses passar-te tota la nit ací plantat? – jo em giro cap a ella i em quedo mirant-la – Vinga, que el sopar està per fer...i jo no el faig!

Em dirigeixo cap a casa, rumiant la situació, possiblement per la deformació professional... Eleonor entra dins de casa, jo acabo de creuar el jardí, entro i tanco la porta. Asseguda al seu tamboret i bevent-se un còctel, em mira.

– I tot això a què ha vingut? – em pregunta.

– Ui, no sé. El primer dia i ja l’estàs deixant sortir amb eixa gent que damunt no coneix?

– Mira-ho per l’altra banda...: el primer dia i ja volen sortir amb ella!

– A mi tampoc em matava la idea de que sortís amb aquesta gent, però no vull que s’emporten una mala primera impressió. – diu alçant-se del tamboret i dirigint-se cap a les escales amb moviments sensuals – De totes maneres li he donat una sèrie de pautes i normes per a que no li passi res i he tingut una conversació amb ella advertint-li de diverses coses. Per altra banda... – diu mantenint els seus subtils moviments provocatius – ...estem sols... – assenyala el segon pis amb el cap.

*

– Bon dia, amor. Com has passat la nit...? – diu apropant-se a mi.

– Bé, bé... – li dono un petó a la punta del nas – Com creus que li haurà anat a Agnès?

– Doncs no ho sé... Espero que no tingui massa ressaca que hui té col·legi...

– Ui, és de veres! No ho recordava! – m’alço del llit d’un bot – Com li pots deixar anar-se’n de festa si al dia següent té escola?

– Tranquil, per la pluja del dilluns han hagut un grapat de professors que no han pogut vindre hui per una raó o altra que ara mateix no sé, així que no fa les dos primeres classes. Hui no entra fins a les deu i cinc.

– Però l’autobús no passarà.

– No, però la vaig a portar jo... – diu amb un lleuger to de menyspreu.

– Bé, doncs... – giro la pantalla del despertador cap a mi i miro l’hora – ...són quasi les nou menys quart, vaig a preparar-me que vaig just de temps. Ves a veure com va la xiqueta.

Em rento la cara, em vesteixo i estic ficant-me les sabates quan...

– SALVADOR!!!!!!!!!!! – l’esglai de la meva dona cridant-me s’escolta en tot el barri i voltants. Baixo corrent les escales, saltant els últims tres-quatre esglaons i quasi entropessant-me amb les parets.

– Què passa??? – Eleonor apareix de dins de la habitació d’Agnès i ve corrents pel corredor cap a mi, plorant. Passa de llarg i comença a mirar totes i cadascuna de les habitacions de la casa. Jo començo a preocupar-me seriosament – Però què passa? – pregunto negant-me a admetre la resposta...

– La teva filla no està!!! – just el que em veia venir...

– Bé, no tenim perquè alterar-se... – dic completament fora de mi, intentat rebaixar els nervis d’Eleonor i els meus propis – ...segur que hi ha un perquè per a tot açò. S’haurà quedat a dormir a casa d’algú i ens haurà manat un missatge, o alguna cosa. Has revisat el mòbil?

– No, encara no...



– Doncs, revisa-ho, corre. Jo mentre vaig a tocar a l’institut per a veure si ha oblidat que no tenia classe i ja se’n ha anat en l’autobús.

Crido a l’institut mentre ella ho revisa. El telèfon comença a donar senyal. La meva dona nega amb el cap exagerant molt el moviment mentre em xiuxiueja preocupada que no té cap missatge ni cridada perduda. Una expressió de terror es dibuixa al seu rostre i es porta les mans al cap mentre mira al sòl. Les cames li tremolen i la suor li cau pel front, així que li indico amb gestos que se’n vaja al menjador i s’assega al sofà. Ella es dirigeix al menjador quan m’agafen la cridada. Un home amb veu ronca però tranquil·la em respon.

– IES Emili Darder, diga?

– Sí, hola. Volgués fer-vos una pregunta...

– Sí, clar digues.

– Sabeu si Agnès Llobert Quilis està en l’institut?

– De quin curs és?

– Primer de batxillerat A.

– Eixos no tenien classe les primeres hores, si no recordo mal.

– Ja, però és que ha desaparegut, no està en casa, no tenim cap missatge d’ella, cap nota, cap cridada.

– Ara ho miro, enseguida li responc. – la veu de l’home es notava preocupada. La música ambiental que produeix el telèfon no fa més que ficar-me més i més nerviós. Miro a la meva dona balancejant-se en el sofà com si hagués perdut la cordura. Després d’una estona que esdevé interminable, em respon el mateix home.

– En classe no està, he preguntat als professors i no l’han vista, tampoc els dos companys que estan en classe no saben res d’ella des d’ahir. Anem a cridar a la policia per obrir una investigació. Vinguen a l’institut, de presa.

– De seguida estem aquí.

– Eleonor, corre vesteix-te que anem a l’institut.

– Està allà? – pregunta il·lusionada.

– No, però ho van a denunciar a la policia i hem d’estar allà.

– Ara mateix no estic per a...

– Això no funciona així, no és que tu estiguis o no; la teva filla et necessita més que mai i tu penses quedar-te aquí mentre ella està a saber on?

– Tens raó... – diu mentre s’alça amb la cara tota roja i les lleres de les seves llàgrimes marcades a les seves galtes.