- Durant tot el relat t'he parlat d'obrir portes i d'intentar sortir del laberint, de llibertat i la seva absència, de buscar. Pel contrari, vaig voler començar amb el moment estàtic d'aturar-se davant la incertesa del futur perquè la càrrega del passat pesava massa com per afrontar-la. En certa manera, el passat era present i futur, aquest era el major problema. Vols saber com ho va intentar solucionar?

- Creus que es pot deixar enrere allò que ha arribat a la seva fi però ha marcat la nostra trajectòria actual?

- Jo comparo el passat amb els llibres ja llegits, han tingut el seu moment, m'han intrigat i m'han fet sentir emocions. Però ja els he acabat, sé la història i el seu final. No cal pensar en què passarà perquè ja conec la realitat, tampoc en què hagués passat si alguna cosa hagués estat diferent. No obstant, he après d'ells i aquest coneixement ha de quedar-se.

No l'estava perseguint, ell ho estava arrossegant. Aprendre això va ser l'única manera de tancar la porta del despatx i obrir la del barracó.

Va entrar i va tombar-se a una de les lliteres que hi havia a aquell improvisat lloc de repòs, seria l'ultima parada abans de la llibertat. Dos militars conversaven a pocs metres i se'l va fer inevitable escoltar les seves paraules:

- No ho has sentit? És una tragèdia! Segurament tots han mort, porten ja una setmana sense que es sàpiga res d'ells ni cap manera de comunicar-se amb l'exterior o escalfar-se, a més no tenim idea de què hauran fet els presoners davant d'aquesta situació.

- Però què ha ocorregut? Una fallada elèctrica?

- Pot ser, no és descarta res encara, sospiten que podria ser intencionat però ningú ha anat a investigar-ho, el temporal que hi ha ara mateix a Alykel no ha permès apropar-se a cap avió.

Un calfred va recórrer el cos d'en Li Huan, tenia molta por, sabia perfectament la causa d'aquesta «fallada elèctrica», era arriscat però va ser la millor forma d'ajudar que se li va acudir.

Va començar a imaginar les pitjors situacions possibles, tot el que podrien fer-li i què passaria si el descobrissin.

Era un sense sentit, per a què passar-ho malament a causa d'una cosa que ni ha succeït encara ni és segur que ho faci? Ho sabia perfectament però tanmateix ho continuava fent, era incapaç de frenar la seva ment. «Els pensaments no s'escullen», pensà.

Va seure al costat del foc, podria passar-se hores mirant-lo, era molt hipnotitzant. Ni va notar la presència d'un noi que va entrar fins que va parlar-li:

- No deixis que et consumeixi. - va declarar una veu jovial.

- Mana?

- Sigui el que sigui allò que et treu la pau, deixa que cremi, que hi hagi flama però que no s'apagui ni es torni negre. La persona que m'ho va dir em va fer prometre que ho compartiria quan entengués què vol dir, ara et suggereixo el mateix.

- Gràcies, suposo... Perdona, és que no tinc suficients forces com per reflexionar.

- Dorm una bona estona, et farà bé, em sembla que necessites silenci al teu interior.

Tenia la intenció de fer-li cas però encara la seva vista es trobava focalitzada a les flames. Volia plorar però el foc li assecava llàgrimes abans que es formessin.

No sé si t'interessa com ho va fer per acabar amb l'electricitat, l'aliment d'aquell repulsiu lloc, però t'ho explicaré igualment.

Va jugar amb foc i no es va cremar, al menys no en aquell moment.

Va ser suficient amb una petita perforació a una de les canonades de la sala de calderes, a la qual va accedir el migdia posterior a aquella conversa reveladora. El gas va començar a emplenar l'habitació, tot estava preparat, només calia l'ultima gota: que s'obrís el llum. No va succeir immediatament, de fet poca gent entrava allà i la propera revisió coincidia amb un dia després de la partida d'en Li Huan.

Clar que tenia por, tot podia fallar. Però de vegades, per molt estrany que soni, les coses surten bé.

I així va ser, per un cop va anar com desitjava. Però ni que els plans es compleixin vol dir que a partir d'allà seria un camí fàcil, no sempre el que desitgem és el que necessitem. O si, però volem volar tan amunt que oblidem el detall que fora de la Terra no podem respirar.

- Tots els papers estan en regla, pot marxar, tingui un bon viatge.

Ho admeto, d'alguna manera em fascina aquest moment. La meva vida mai ha estat estàtica, els canvis han estat tan presents com les absències que porten enganxades. És l'instant del «I ara què?». Estàs al tren, amb els auriculars que t'han donat. La seva qualitat no és suficient per aillar-te de tu mateix, de la incertesa i, per què no dir-ho, la il·lusió. O és l'excusa que poses per explicar que s'ha aturat la música i ni te n'has adonat. Quant parlen els viatges! Soc tan fan d'ells com dels principis.

Inevitablement els principis ens porten a conflictes, més guerres. No penseu que sortint de l'exèrcit en Li Huan es va alliberar d'aquestes, malgrat sí van canviar de terreny. També es va modificar l'estratègia, ara el líder era ell, amb totes les conseqüències. Ser el cap d'alguna cosa sempre corromp, és poder.

- En quin moment és dolent tenir el control?

- Quan et tornes egoista. - vaig dir amb contundència.

- I què més és ser egoista que estimar-te a tu mateix, tots som egoistes, fem el que fem per benefici propi de manera directa o indirecta.

- Estimar-nos és el més important a la nostra vida, però oblidar que no estem sols és un pecat imperdonable.

- Parles com si tinguessis respostes per a tot, és el que intentava dir abans, no sé si t'admiro o no t'aguanto.

- No crec tenir-les, principalment perquè moltes vegades no m'he atrevit a preguntar. Saps quina característica sí que em sembla magnífica de tu? Que sempre tens preguntes.

- Insuportablement admirable.- va acabar afirmant.

- Admirablement insuportable.- vaig sentenciar.

En Li Huan va ajudar als presoners de la impotència, no sabia què passaria amb les altres persones d'allà ni amb els mateixos condemnats. Tampoc l'interessava.

Només buscava venjar-se dels presoners del poder i es va convertir en un presoner de la llibertat.

Perquè ell era això, un addicte a la llibertat fet de gàbies construïdes per presoners del poder que s'havia tancat amb les claus de la impotència.

I totes les coses que creen addicció es converteixen en necessàries, ens fan mal.

- I la llibertat?- va afegir. M'encantava contemplar l'atenció que donava a les meves paraules, amb tots els sorolls que hi ha és un luxe ser escoltat.

- Com a tal no, però té efectes secundaris.

Per on anava... Ah sí! En Li Huan buscava fer sempre el que volgués, sense pensar si feia mal als altres. Tot i que estava vigilat, feta la llei, feta la trampa, com solen dir. No t'han castigat mai de petit sense mòbil per no fer deures i has perdut més temps buscant aquell de fa dos anys que treballant? Doncs és el mateix, a més prohibicions, més temps per buscar com trencar-les, no més ordre.

Podria dir la llista de crims, però no vull que canviïs la imatge que tens sobre ell ni que pensis que per saber el seus pecats el coneixes.

- Doncs, què el defineix?

- Encara estic intentant esbrinar-ho, però començo a creure que no em cal.

- El discurs de no etiquetar les coses? Millor canviem de tema, no estic gens d'acord.

- El discurs que les etiquetes existeixen tot i que no defineixen a ningú, que res hauria de ser de cap manera.

- La última paraula sempre serà teva a aquesta conversa?- em va replicar.

- Mentre la primera surti dels teus llavis, sí. A més no pares d'interrompre, deixa'm concloure d'una vegada i després conversem.

Després de transgredir prohibicions i no poder deixar de fer el que desitjava a cada moment, va passar allò que era inevitable.

- Tens dret a guardar silenci.

- Jo et conec, veritat? Ets el noi del barracó.

- Sí, ho soc, en canvi no puc afirmar el mateix de tu.

- Et vaig fer cas, no em vaig convertir en cendres, vaig cremar. L'incendi ha estat espectacular.

- El teu foc s'ha apagat i t'has oblidat de controlar el vent pel que veig. També que cremant pots fer mal als altres.

Començà a ploure, fora i dins del cotxe patrulla. El diluvi va durar dos dies, la condemna tres anys. Quan va sortir el vaig perdre la pista, però sé que encara és viu, ho sé perquè mai no s'ha deixat consumir des que va entendre el meu missatge.

- Ja està, fins aquí puc llegir, ja no soc el noi del barracó, soc l'escriptor. Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, tot té un propòsit. Així podries trobar-li sentit a tot si volguessis però m'agradaria que no ho fessis, no t'imagines la satisfacció que em dona publicar una poesia on cada paraula està cridant el teu nom i que ningú pensi en tu al llegir-la, que trobin a una altra persona o a ells mateixos. No li busquis sentit, perquè si ho entens deixa de ser màgia i es fa realitat.

- No et crec, tu vols que sàpiga el sentit, que connecti els punts i descobreixi el dibuix. Desitges que predigui el que penses, que t'entengui i de fet ja m'he acostumat a fer-ho. De totes maneres si no m'expliques tot no sempre podré, llavors arriben els problemes. Una vegada alguna mestra em va dir que als exàmens s'ha d'escriure tot i res es dona per suposat, ja que si no ho dius no existeix. Jo crec que també és aplicable amb les persones.

- En part tens raó però no sé parlar sense metàfores, és una condemna, les paraules que ataquen el tema en qüestió em van massa grans.

- És estúpid que un escriptor em confessi això.

- Realment no, part de la condició d'escriptor es veu en l'habilitat d'emmascarar paraules amb altres. Doncs... Encara no has dit res de la història, què en penses?

- La definiria com cruel però elegant, crec que ho has captat bé. Et vaig demanar que m'escriguessis i suposo que has retractat com em veus ara, però potser has deixat també una mica de tu mateix.

- Ho he fet conscientment, ja que tens un tros de mi després de tots els moments que tenim en comú, aquesta història l'hem escrit tu i jo. Vull que entenguis que no ets en Li Huan, no un personatge sinó tot el conte. Ets el desordre del relat, la lluita constant per la llibertat i la contradicció, els fets i fins i tot el fred, és la idea.- Vaig explicar-li; i és que sempre he sentit que ha estat tot el llibre per a mi, jo, en canvi, només un capítol més del seu.

- Creus que l'error va estar l'excés de llibertat?

- No soc partidari de fer caure la culpa sobre la llibertat, prefereixo dir que l'error va ser la privació d'aquesta en un principi. La resta són conseqüències: ésser tan lliures que ens van perdre, en tots els sentits.

- Ara permet-me preguntar-t'ho, t'agraden les persones que ens ha portat a ser la trama d'aquest conte o canviaries les coses si poguessis?

Tots dos ens vam quedar en silenci després de la pregunta, contemplant com de sobte s'apagava. No crec estar parlant del foc de la xemeneia.

Vaig trencar el gel d'una estocada, de cop i amb força.

- De veritat dubtes si m'agrada? Qui sóc jo per canviar-te, seria un crim! Has vist tot el que ha aconseguit en Li Huan i el que l'ha fet ser ell? Sincerament a cap dels dos canviaria ni una coma de lloc, totes tenen un sentit malgrat no entenguis sempre les metàfores. Saps bé que m'agrada amagar-me però a la vegada vull que em trobin, per això si és del teu interès... busca i busca'm. Però si us plau, fes-ho quan no em necessitis.

- No sé si pensar que sóc un intent d'heroi per tu o un interessat. Per què vols que et busqui quan no et necessiti, doncs?

- Perquè t'estaré necessitant jo.- vaig declarar amb un fil de veu, mentre baixava la mirada.

- Sempre seràs el meu escriptor preferit malgrat no estiguis escrivint la nostra història, volia deixar-t'ho clar. De totes maneres, en realitat la meva intenció era demanar-te si canviaries les coses entre nosaltres, no parlava només de mi. Què et sembla?

- El final encara no està escrit.