Deu anys, és el temps que va passar en Li Huan enterrat.

Amb això no em refereixo només a que es trobava sota terra, parlo dels seus desitjos, ambicions i la majoria de virtuts.

Potser et preguntes com havia acabat allà si no l'emplenava el seu treball... Doncs acomoda't perquè és important no oblidar d'on venim. No et recomano portar tot el camí dins la motxilla, però sí allò que és suficient per saber els llocs recorreguts. Hem de tenir cura de les petjades que s'esborren amb les voltes del rellotge.

- Han desaparegut algunes de les que jo he deixat?

- La tramuntana bufa fort, però no oblidaré mai la teva manera de trepitjar. No obstant, citaré un poema d'Antonio Machado amb la frase de «Al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar» per a que ho interpretis com vulguis.

No em va costar massa dir-li que formava part del meu passat, però no es pot negar que vaig sentir una absència en algun lloc del cor. No crec que es pugui tornar a emplenar, tot i així penso que no és necessari fer-ho. Si no ataca alguna mena de «déjà vu» ja no fa mal.

Em vaig concentrar en les meves paraules, seguint la lectura com si volgués que la història s'acabés i sense saber si parlava de la història que portava a les mans o la que estàvem vivint.

En Li Huan va néixer a Taiwan, una petita illa on la densitat de població és tot el contrari i no sempre tothom té l'oportunitat de fer el que l'apassiona. Per sort o per desgràcia, a ell se li va aturar un tren just davant dels nassos.

Encara no sap si va pujar o es va tirar a les vies, a mi m'agrada pensar que era necessari pujar per acabar a un altre tren millor.

El ferrocarril arribava des de la base militar, i és que aquesta era la professió de la seva mare, que va morir en combat. Per això coneixia bé les guerres de fora i les de dins.

Van oferir ajudes pels familiars que havien perdut a algun soldat si els descendents tornaven a l'exèrcit. En Li Huan no volia tenir el mateix final, ell només volia volar...

Així es va convertir en pilot d'helicòpters de les Forces Armades. Llavors, què té a veure aquest fet amb Alykel?

Resulta que tot es tractà de confiança i promeses de diners que no valen res. Van oferir una feina ben pagada a les persones que semblaven més obedients i tranquil·les: havien d'ésser seleccionades mitjançant un examen que conduiria a un destí desconegut amb un treball fix i un sou molt elevat.

No sabia on podia acabar però igualment era temptador. Es va presentar i el van agafar juntament a alguns companys més, entre ells la noia amb qui parlava en el diàleg que he explicat abans i a qui ens podem referir amb el nom de Lea.

En arribar a la ciutat estava desconcertat, allà no hi havia res, ni tan sols una mica de calor. Tot era fred i silenci fins que van arribar-li els crits ensordidors d'un home que va sortir d'un petit avió completament fosc portat entre quatre soldats.

Van reunir a tots els presoners dels diners i els van amenaçar de mort si compartien informació amb l'exterior. Van ensenyar-li el que seria el seu treball: controlar que el règim de soledat es compleixi i es realitzin els experiments desitjats. No els torturaven amb agressions físiques, el càstig era l'aïllament total i els químics que de tant en tant provaven per estudiar el cervell humà. La idea era entendre el seu funcionament per saber com sotmetre més fàcilment a la població i als mateixos reclusos. Tenien prohibit parlar amb ells més enllà de donar ordres i portarien sempre un micròfon per assegurar que complien les normes. Eren com uns interns més, ja que només tenien una setmana de vacances al any i no podien tornar a casa entre setmana.

Sempre és igual: impotència. Presons on ens fiquem nosaltres mateixos amb tota la llibertat d'ésser presoners que tenim, murs que no sabem qui ha aixecat prohibint-nos sortir. Tots els «he de», «és el millor per mi» o un simple «no puc». La pressió social, la timidesa i la por. I els diners, sobretot els diners. Perquè aquests papers no fan a ningú feliç però ho posen tot més fàcil quan els tens, no sense abans complicar tot per tal d'aconseguir-los...

- Deixa'm fer una aportació! Es tracta d'una cosa que m'ha succeït aquest matí: quan he sortit de casa, un gat que estava bevent aigua a un toll ha cridat la meva atenció per la desesperació amb què buscava hidratar-se. M'he apropat i he apreciat que no podia caminar bé, la panxa li penjava. Al mirar-lo als ulls no he estat capaç de deixar-ho allà i he tornat a casa meva per agafar una manta. Després, no m'ha deixat apropar-me i s'ha amagat dins d'un tub. No puc pagar-li una operació, ni curar-lo o portar-lo a casa, ja que sóc al·lèrgic. Però encara tinc al cap els seus ulls clavats, això i la impotència.

- Presoner de la impotència, escolta com en Li Huan va alliberar-se de la seva. Pots pensar que és només ficció, però res més lluny de la realitat!

La gàbia més complicada d'abandonar és aquella on t'han obert la porta i t'hi has ficat sol. Potser no tenies on anar, és possible que els barrots semblessin una bona manera de protegir-te en aquell moment o tinguessis por de no entrar mai més si es tanca la porta.

En qualsevol cas, tu has entrat amb els teus peus.

No pensis que em refereixo a què tota la culpa ha de caure a sobre teu. Vull que no ho facis però inconscientment ho creiem, la clau està en què malgrat ens moguem nosaltres milions de raons ens porten a fer-ho.

És més difícil rebutjar alguna cosa que demanaves ara i no ha estat el que esperaves a negar-te a quelcom que mai has desitjat. De cop i volta, una altre presó, això sense comptar aquelles on depèn de nosaltres escapar i no som capaços de fer-ho. Estic intentant esbrinar si som covards per aquest comportament o en alguns casos no tenim elecció.

Aquestes últimes tres paraules... En realitat crec que juntes són incorrectes: sempre es pot fer alguna cosa. Però no sempre compensa, de fet sembla que res ho fa perquè acostumem a perdre coses o aquestes solen desaparèixer amb els canvis, igual que els presoners que acabaven a Alykel. Deixaré d'intentar comptar l'incomptable i contaré què passava amb ells...

- Quin joc de paraules més intel·ligent! - va dir amb cert sarcasme.

- Has de comentar tota l'estona la meva manera d'escriure? Cansa molt, deixa'm fer la meva feina, si us plau. A més ho faig per tu.

- Només és una feina?

- No sempre és dolent el concepte «feina», i sí, només és un encàrrec, que tu siguis el destinatari no el fa especial.

A aquell fred lloc es perdia la noció del temps i del espai. Ningú sabia com arribava perquè en el trajecte se'ls privava de la llum, de fet res va tornar a estar ben il·luminat, la penombra invadia l'espai.

Els presoners de la impotència estaven tancats en companyia dels seus pensaments, els pitjors companys de cel·la que existeixen. Passar molt de temps sense fer res pot ser mortal en comptes d'un descans, ja que tenim la capacitat d'enderrocar la nostra vida sense moure'ns del lloc i encara més intensament si estem condemnats a romandre allà. No et recomano que ho provis.

En li Huan volia ajudar-los abans de marxar, però no sabia com. No podia alliberar-se a ell mateix i es trencava el cap per salvar als altres quedant-se en l'intent.

Diuen que la intenció és el que compta però després es queda en res. S'estava esgotant el temps, havia de pensar alguna cosa ràpid que sigués útil.

O no, no era la seva obligació. La ment li deia que no podia canviar res.

Però el seu cor deia que tot havia de servir per alguna cosa, que allò que es queda a mitges es clava i que no volia sortir d'allà sense tancar la primera porta després d'haver-la traspassat amb tant d'esforç.

Espera, quasi ho oblido, encara no t'he explicat que va obrir la porta d'aquell despatx i amb una veu feble, tota la por del món i, baixant el cap, va aconseguir sortir de la primera gàbia. No se sentia satisfet però al menys va superar l'obstacle, no li treguis mèrits.

No sé si te'n recordes, però al principi de la història vaig dir que no va fugir, va marxar. I es que fugir no et portarà enlloc, marxar sí. La diferència no és tenir clar el destí, és deixar enrere allò del que et vols allunyar, que et deixi de perseguir.

Marxaria d'allà en una setmana, no sense estar sota una intensa vigilància el primer any i amb algunes mesures de per vida. Era molt difícil fer quelcom pels condemnats injustament; però ell, havent-se adonat de què era un més, havia d'ajudar als seus.

Va buscar una empenta en la seva amiga mentre els treballadors estaven dinant. Havia de parlar amb metàfores per a que els que movien els fils del món no poguessin entendre res. Era l'única manera de tocar una mica la llibertat vist que poden ser molt llestos per manipular però mai aconseguiran guanyar a l'art, la seva creació sap escapar de tot.

Admiro l'art i em sembla necessari però segueix sent només una manera de fugir, no et pots alliberar definitivament de la teva foscor quan crees. Tot i així no és inútil, comparteixes la penombra amb la teva obra i la deixes sortir o bé, vist d'una altra forma, la que deixes anar es converteix en llum.

Després de fer ficció amb la realitat, convertint-la en un conte, va esperar la resposta de la Lea. Ella va mirar al seu voltant com si l'hagués de trobar i va acabar enfocant la vista a una porta. Fou aquest el seu consell:

- Mira què diu allà, al cartell! - va exclamar apuntant-la amb el dit.

- És una senyal de «stop», estàs dient que m'aturi?

- Intento demostrar-te que si ho mires d'una altra manera, canviarà. Ara llegeix-ho en veu alta, però al revés. Vull escoltar-te cridar.

La Lea va fer màgia, li provocà un somriure d'orella a orella.

- Pots! - va expressar en forma de petit crit, atès que encara sentia la necessitat de contenir-se.

Es podria dir que s'ho va prendre com un senyal...

- A què esperes? De veritat penses que riuré amb aquest acudit horrorós?

- Només volia intentar-ho. De totes maneres m'ho prendré bé: si vols que continuï estàs donant a entendre que no és tan dolenta la història. Seguiré, doncs, si estàs intrigat.

- Encara tens por de la llibertat, la teva i la dels altres, és completament normal. Malgrat això pensa què en trauràs de les pors i tot el que et trauran a tu. Compara'l amb el que aconseguiràs amb ella, que és el bé més valuós tot i que no la puguis posseir.

- Puc, PUC!

Tothom es va girar però poc l'importava.

Quan va sortir de l'habitació la paraula deixà de ser un desig i es transformà en el més real que havia passat a la seva vida.