La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Volia obrir la porta, però no podia, havia de tancar una altra abans per on entrava massa fred. Era el tipus de fred que representava molt bé la seva definició de «l'absència de calor», la que portava un vent cridaner de calors congelades amb el pas del temps. Va intentar tancar aquella porta i la va obrir per sempre. Potser necessitava fer-ho, allò de deixar sortir tot. La seva ànsia de llibertat va fer inevitable que entrés a la seva pròpia gàbia de records, l'atreia com un imant i va cedir.

Ell tampoc sap encara què és pitjor: ser el presoner al qui calla la tirania per combatre-la o el carceller que s'adona que està tan tancat com el primer i lluita contra ell mateix.

En realitat m'estimo més explicar la història des d'aquell moment, el punt d'inflexió que el va fer emprendre el viatge que acabava ( o començava ) al barracó. Coneixes la sensació de trobar-li el sentit al títol del llibre quan t'estàs apropant al final? Doncs allà anirem. Encara és molt aviat perquè sigui el teu moment, però entendre el seu t'ajudarà a apropar-te al que experimentaràs.

En ocasions es tracta d'un lloc hostil, el nostre interior. Sempre he fet servir molt la metàfora de la guerra, realment se senten com batalles els problemes en els quals l'enemic està dins. M'agradaria preguntar-li si és certa la meva creença què fan gairebé el mateix mal.

I és que la guerra i en Li Huan van ser companys de pis per més temps del que li hagués agradat, ell coneixia bé les de fora i les de dins. Tot i així era un home poc sorollós, però potser sí compartia la característica del fred.

No m'agradaria que tinguessis la falsa idea de saber qui és el nostre protagonista en llegir la seva descripció, però sí que en cas de coincidir a algun punt de l'univers amb un home alt, de cabell curt i tan fosc com tot el que han vist els seus ulls ametllats, busquis la seva mirada i si sents la necessitat de prendre una xocolata ben calenta, el convidis. Guanyaràs molt.

No el prejutgis, t'ho adverteixo perquè és una persona difícil de conèixer, només parla si es tracta d'alguna cosa estrictament necessària. M'agrada perquè sap respectar al silenci i li dona el mateix valor que a les paraules, el tipus d'home que gaudiria anant a un concert i escoltant que la propera obra que s'interpretarà té per nom «4'33''» i el seu autor és en John Cage.

Jo? Per a mi en Li Huan és un silenci còmode que ha callat massa.

Els pensaments et poden absorbir, fou allò el que li va passar en aquell punt del temps. Era un bucle de preguntes que comencen amb un «per què» i acaben en més preguntes, mai en una resposta clara.

Per què ho feia, per què va començar i per què encara no s'havia negat? Se sentia com un robot, l'inconvenient era la seva condició d'humà, que l'obligava a qüestionar-s'ho tot.

Just després de preguntar-se es va respondre amb fets, que són l'única resposta capaç de perdurar en el temps.

No fugí, marxà.

Tu per què et mous? A ell el movia el patiment.

En Li Huan ja havia aguantat massa fent el que li deien que havia de fer, els seus últims deu anys se'ls va passar escoltant el ritme dels seus superiors i seguint-lo com artista que pinta excel·lentment però no té estil propi. Un dels compliments que esmentaven era que s'havia fet fort, tothom menys la noia que el tatxava d'insensible. Va emmudir el dia que ho va sentir, però en el fons sabia que aquella va ser la verdadera transformació.

En un món tan ben organitzat, controlat per adinerats que viuen com si poguessin tenir-ho tot, els que saben massa i són un perill desapareixen en silenci per no fer nosa als que només els agrada escoltar el seu estil musical i tenen els millors altaveus. Destí? Un lloc on per molt que cridin ningú els podrà escoltar. Al nord de Rússia trobem Alykel: la ciutat militar abandonada sota la qual s'oculta la presó amb més seguretat del món.

Els poderosos tenen conflictes entre ells però el que més els fa tremolar és el que existeix amb la gran majoria de persones que tenen poc poder de decisió sobre la seva vida, tot i així tenen armes molt fortes. Frena els teus pensaments! No t'imaginis un míssil, una bomba atòmica o un gran tanc; si els saps controlar, no hi ha arma més efectiva que el silenci sumat al desconeixement.

Per això el que hi trobem al subsòl d'Alykel és un secret per la majoria de mortals, però jo com a propietari del meu món t'ho puc dir...

- Si dius això desconnecto del món fictici, no ho tornis a fer! - va exclamar sobtadament.

- Ficció... Quanta realitat té la ficció i quant de fictici té la realitat! - vaig replicar pensant que el comentari potser no li agradaria, però no el deixaria indiferent.

- Sempre has de ser així, oi? Ja se m'havia oblidat.

- I no t'agrada com sóc? - vaig dir volent saber la resposta però sense atrevir-me a escoltar-la. Per això vaig continuar narrant tot seguit.

Com deia, es tracta de la presó més segura del món, perquè la força bruta es pot controlar amb un grup de policies però les persones fidels als seus ideals van més enllà. Per això es necessiten mètodes que encara no s'han desenvolupat del tot, però cap problema, es proven amb els desafortunats. Ja t'ho detallaré millor quan parli del passat, de moment estem allà, on es va adonar que estava tancat i havia de sortir.

- «Estic cansat, no estic fet per aquest treball, m'ha fet allunyar-me de mi i de tot. Vull cedir l'oportunitat a una altra persona que l'aprofiti més, necessiteu algú que estigui al cent per cent». Així va bé o se t'acudeix alguna cosa millor?

- Pensaran que ets dèbil i això és fals, treu la part negativa. No diguis que estàs cansat ni que no és per tu, digues que no vols, no et compliquis, Huan.

- No puc dir-ho, saps amb qui parlaré, ells poden fer amb mi el que vulguin.

- Poden perquè tu t'ho creus, o encara no ho has vist?

- Doncs si és tan fàcil per què no vens amb mi i surts d'aquest maleït lloc?

- Ja és tard, no tinc gaire a guanyar. A una part de mi li agrada estar aquí i l'altra no té forces. Entra al despatx amb decisió, és difícil fins que ho fas.

Clar que després és senzill, el problema és fer-ho, donar el primer pas, d'on es treu la força a un lloc que l'absorbeix?

Jo suposo que de les persones. La seva amiga, companya de treball amb qui va mantenir la conversa anterior, va jugar un paper important. El problema es que de persones n'hi havia poques, allà.

Al principi t'he explicat que volia tancar la porta d'aquestes memòries i la va obrir per sempre. Aquest presoner indirecte va haver d'obrir moltes portes per intentar ser lliure, i la primera va ser la del despatx on s'hi guardava una bona quantitat de la crueltat de la humanitat.

De camí a la porta, un pensament va invadir la ment d'en Li Huan:

«Quant de temps trigaran els secrets en ésser revelats?».