Va obrir els ulls. Tot blanc. Sols s'hi veien llums blanques, i dues mans grans que l’obligaven a obrir els ulls. Després, dues de xicotetes imitaven les grans, i tancava els ulls amb delicadesa. Ella els va tancar amb força, fugint d'aquella blancor, intentant refugiar-se d'aquell color que aleshores li semblava horrible. Va ser impossible, fera el que fera: la llum blanca la perseguia.

—Ha patit molt… no tinguen pressa que desperte. Ha estat ballant amb la mort —va dir una veu trista, preocupada—. Quan el seu cos ho demane, obrirà els ulls. Ara seria convenient que la deixàreu descansar.

Va tornar a escoltar el silenci, que en aquell moment li pareixia el millor que havia escoltat mai. Li transmetia pau, tranquil·litat, tendresa, i li feia oblidar el dolor que havia sentit abans, quan havia sigut conscient de les mans.

Però també la posava nerviosa, l’angoixava, la posava histèrica perquè no sabia què estava passant, per què li feia tan de mal tot, qui i per què havia dit això.

Ella pensava. Dormia, però podia pensar, i de vegades sentir veus, com aquella que li deia: «Bonica, filla meua, et despertaràs. Lluïta per tu, i per Aria.» No obstant, les últimes vegades no havia sentit el nom d’Aria. Qui era Aria? Per què li sonava tant aquell nom? Quin contacte havia tingut amb ella? Per què no podia saber res? Per què no veia res?

De vegades notava que podia moure els dits. Suaument, però els podia moure. Eren accions ràpides, esporàdiques, alguna espècie de senyal que li indicava que no era així com havia d'estar, que hauria de saber què està passant i què havia passat. Intentava plorar, cridar o qualsevol cosa que li indicara que allò havia de ser un d'aquells somnis dels quals, per més que ho intentes, no pots despertar-te.

—Olívia, per favor, t'estime, desperta!

Algú plorava i li agafava la mà. Es recolzava al seu front i li queien les seues llàgrimes al front. Després la besava, i tornava a recolzar-se en el seu front. La veu era greu, però no molt, com si fóra d’adolescent en ple canvi. Pareixia desesperat, amb ganes que ella despertara, amb ganes de veure-la desperta. Què li devia haver passat? No recordava res. No sabia de qui eren eixes veus que la cridaven i la incitaven a seguir lluitant.

Seguir lluitant… però com? Com se suposa que ella, així com estava, havia de lluitar? Contra qui? Per què?

Havia notat dolor quan li havien agafat la mà. També al cap, i sobretot al pit i a la panxa. Per què?

No parava de preguntar-se coses que ella mateixa sabia que no anava a descobrir fins que obrira els ulls. Tampoc ho havia intentat, obrir els ulls, però sabia que li anava a costar molt d'esforç, i anava a fer-li molt de mal; per això preferia continuar així. Sabia que cada poc de temps, algú anava i li'ls obria. De vegades veia alguna cosa com una ombra, i altres no.

Un dia, no obstant, quan el metge li va obrir l’ull, ella no el va tancar. Va fer un esforç, i el va mantenir uns segons, uns minuts, no sabia exactament el temps, però li va agradar eixe senyal. Una figura es va posar a sobre seua, tapant-li eixa llum blanca, i li somrigué.

—Segueix lluitant, bonica. Tu pots.

Era un home. Un home amb cabell negre, nas xicotet i ulls marrons, però no havia vist més. El seu cos l’obligava a mantindre'l tancat.

Per fi va plorar. No sabia si era de dia o de nit, però tenia ganes de plorar, moltes ganes, i va començar a fer-ho. Primer li va caure una llàgrima per l’ull que sempre intentava deixar obert, i més tard van començar llàgrimes més seguides. Va estar una estona així, però no sentia res, ni ningú li deia res. I finalment, se li van acabar.

Ho va intentar per enèsima vegada. Va mirar d’obrir els ulls sense ajuda, i per fi ho va aconseguir. Parpellejà i va tornar a obrir l'ull, mirant a totes parts. Encara que a la seua posició no tenia un camp de visió molt ampli, va continuar mirant a tot arreu: damunt tenia la llum d'una habitació, al costat hi havia una cadira buida i a l'altre, una màquina com d'aquestes que posaven sèrum directe a la vena. Ja tenia clar on estava: en un hospital. Ella era la pacient. Què devia haver passat? No recordava res. Era de dia, estava segura, però no hi havia ningú.

Va esperar fins que es va obrir la porta, i una dona no molt alta, vestida amb tratge de quiròfan i els cabells arreplegats, va fer uns passos avant; es va quedar perplexa i retrocedí espantada. Va deixar la habitació amb la porta oberta, i al cap de l'estona, aparegué un home amb bata blanca: el metge que li obria els ulls.

—Ja has despertat, bonica. Enhorabona.—Olívia va obrir la boca, però tenia un tub que li impedia parlar— No fa falta que parles, no fins d'ací uns dies, quan s'estabilitze el teu cos. Ara continua lluitant per viure.

Va parpellejar mentre mirava el doctor amb una mescla d’angoixa i felicitat. Volia saber què li havia passat, però no podria preguntar-ho fins que no s'estabilitzara.

—Vaig a avisar els pares?—La infermera va fer un pas avant, i el doctor va assentir. Va somriure a Olívia, feu mitja volta i va eixir.

—Demà et farem proves. Vols dormir un poc? Deus estar cansada de l'esforç. Descansa.

Olívia va obeir i es va adormir un poc, però aquella becadeta no va durar molt perquè es va espantar i va obrir els ulls de sobte. Tenia por de no tornar a despertar-se.

Allí davant del seu llit hi havia una dona pèl-roja, agafada per les mans a la peuera del llit, mirant cap a la finestra, distreta. Delicadament, va girar el cap cap on estava el llit, i la va veure. La dona tenia els ulls plorosos, cristal·lins, plens d'angoixa.

—Angelet meu? Estàs desperta? —La dona es va posar a plorar, i es va acostar cap on estava el cap d'Olívia— Filla… filleta meua, com estàs? Com et trobes? Em recordes? Va ser un colp molt fort, amor meu.

Es va posar a besar-la i Olívia va encetar el plor: era sa mare! La recordava per la veu, l’olor, el contacte… La trobava moltíssim a faltar, i ara se n'adonava.

La mare la va abraçar com va poder, i la va besar durant més de una hora sencera, xiuxiuejant-li a l’orella que l’estimava molt, que no sabria que hauria fet sense ella.

Olívia no deixava de plorar, i no volia que la mare se li separara. Estava tan a gust…

—Disculpes, senyora, hem de traure-li sang —va dir una infermera amb una agulla a la mà.

Olívia tenia pànic a les agulles, però no podia moure's del dolor, per la qual cosa no va poder fugir. Sa mare, que ho sabia, és va posar a l'altre costat del llit, i li va agafar la mà, sense apretar-li-la.

A Olívia li encantava el contacte de sa mare, la feia estar tranquil·la i segura. Per desgràcia, havia d'estar en un hospital per haver d'adonar-se'n. Una vegada van acabar, la seua mare va continuar abraçant-la, fins que es va adormir, derrotada altra vegada pel cansament.

Aquella vegada va somiar amb una xica rossa, amb el cabell molt llis i amb un somriure d'àngel. Li sonava la cara, però no la recordava.

Una setmana més tard, els metges li van llevar el tub de la boca, i va començar a respirar solament pel nas. Li feien mal els pulmons, però havia de seguir respirant si volia seguir viva. Intentava parlar, però tenia la veu molt greu i desafinada, solament podia dir “mama” i "aigua”.

—Tranquil·la, filla, ves a poc a poc. Com els xiquets xicotets. A poc a poc veuràs com tornés a parlar normal —intentava sa mare animar-la.

Cada vegada Olívia tenia més somnis amb aquella xica. Qui devia ser? Per què li sonava tant aquella cara? Era Aria? La xica aquella a qui anomenava sa mare?

Més d'una vegada va intentar preguntar a sa mare per ella. Volia saber qui era, per què sempre somiava amb ella, i per què no recordava qui era. També volia saber què li havia passat i com, però això ja vindria més avant.

Més avançada la seua parla, va començar a preguntar coses com: com estàs, mama? Tinc papa? Germans? Què passa? Coses a les quals la mare sempre contestava el mateix: molt bé, angelet meu; sí, és clar, no els recordes? No passa res, filla, què vols que passe?

I això l'angoixava, i molt. Sols estava limitada a dir això. No obstant, un dia en què la infermera havia acabat de netejar-la, ella li va donar les gràcies per primera vegada. I tot seguit va esclatar en un plor. No volia que ningú la llavara, ni que ningú haguera d'estar pendent d'ella a totes hores. De veres era tan greu allò que li havia passat?

El seu suposat germà va anar a veure-la. Es va posar a plorar en veure-la al llit, sense poder moure's, amb tot de cables i goters.

—Déu meu, Olívia. Estàs feta una merda… —es va agenollar al seu costat i li va besar la mà.

—Nom —va dir Olívia.

—El meu?

—Sí. No sé nom.

—Sóc Joan. No ho recordes?

—No. No sé res.

—No recordes què et va passar?

—No. Què passa mi? Qui Aria?— va intentar pronunciar bé el nom.

La seua mare va entrar i es va posar de seguida al seu costat.

—Com estàs, filleta?

—Mare, no recorda res?

—Desgraciadament no… i tampoc pot parlar molt bé; el colp li va afectar una part del cervell molt delicada… Potser tampoc puga tornar a… —va sanglotar.

—Què? No va a poder què?

—Caminar, Joan, caminar. Recuperará la parla normal, però...

La mare es va posar a plorar, i Olívia també. Va emetre una espècie de crit ofegat, com si fos un gat esclafat per un cotxe. I així va estar durant hores, i sa mare abraçant-la fins que un doctor va demanar que deixaren de plorar. Joan va haver d'eixir fora, per aclarir-se i que li pegara l’aire.

Quan quasi era de nit, Joan va tornar, i va dir a sa mare que li havia preguntat per Aria.

—Li ho dic, mare?

—No. Deixa-la que descanse un poc.

No obstant, eixa nit sa mare li va començar a contar coses del seu passat: vivien a L'Alcúdia, al costat de Carlet, la Ribera Alta del Xúquer. El seu pare, Agustí, tenia cinquanta anys, i ella, la seua mare, en tenia quaranta-cinc. Joan en tenia vint. Tenien una mascota, Tobi, que havia mort feia cinc mesos. Olívia en tenia setze, i li agradava molt el ciclisme, a pesar de no ser ciclista; tots els estius per setembre veia la Vuelta a España. Li va explicar també el motiu pel qual estava a l'hospital: son pare, portant-la cap a l'hospital, va tindre un accident per despistar-se i accelerar. Per sort, ella encara estava viva. Al seu pare es va quedar sense una cama, i havia d'estar en observació, per això no estava amb ella. Tan sols feia tres mesos de l’accident... el temps que ella havia estat en coma.

—Venia hospital?

—Sí, angelet.

—P-p-per q-q... —no podia pronunciar el “què”.

—Reina... ara has de dormir. D'acord?

—Mama p-p-er f...—va començar a plorar.

—És molt dur per saber-ho ara, Olívia… deixa'm dir-t’ho la setmana que ve. Per favor.

Olívia va negar amb el cap, però sa mare li va fer un bes al front, i se'n va anar.

No va poder dormir: li feia mal el cap de sentir els plors dels nounats, els plors i queixes dels pacients, els sons que emetien les màquines que tenia connectades… Les nits a l'hospital eren horroroses.

Va estar tota la nit intentant recordar a Aria. Qui devia ser aquella xica que envaïa a totes hores la seua ment? Aquella que ningú volia recordar-li.

No recordava que havia estat somiant amb ella mentre estava al coma, i no ho tornaria a fer.

Es va adormir quasi a les sis del matí, per fi, ja cansada de tot allò que li havia impedit dormir en tota la nit. Va poder tancar els ulls i estar-se tranquil·la, sense pensar, sense haver de preocupar-se. No obstant, quan va voler tornar-los a obrir, no va poder. No podria mai més. Tornava com al principi, però sense que el cos li reaccionara. Ja no li pertanyia, ja no podia moure els dits, ni tan sols els ulls. No podria plorar, parlar, respirar. S'ofegava i ningú podia ajudar-la.

Aleshores, la veu de sa mare va tornar a aparéixer, però ara sí que la reconeixia. Era com la d'un àngel:

—…Vaig a parlar-te d’ella. Ara sí que he de parlar-te d'ella. Tu estàs a la mateixa situació, i supose que voldràs saber qui era. Espere que m'estigues escoltant, perquè vaig a ser transparent amb tu. —Es va posar a plorar.— Ara vaig a ser-ho. Ella era la teua millor amiga, des que tenies quatre anys. Vos coneixéreu a la gimnàstica rítmica, i des d'aleshores, ningú era capaç de separar-vos. Tu l'ajudaves a ella amb els estudis, perquè li costaven un poc, i ella t'ajudava a tu amb Dibuix. No obstant, quan tenia deu anys li van detectar leucèmia, i tu vas estar més amb ella. No te’n separaves. Era la teua millor amiga i no anaves a deixar-la sola. —Es va eixugar els ulls.— Recorde que un dia es va enfadar moltíssim amb tu…, ara no en recorde els motius, però tu vas agafar les tisores i et vas tallar el cabell de forma que vaig haver de rapar-te'l. Tu estaves feliç, i ella plorava. No sabia per què havies fet allò. D'això fa dos anys, però des d'aleshores, sempre vols portar el cabell curt. Últimament jo no et deixava per respecte a ella, perquè pensava que se sentia incòmoda, i la veritat és que et quedava molt bé curt. El cas és… que vas tindre l'accident perquè volies vindre a veure-la. Ella havia empitjorat amb el nou tractament, i estava molt pitjor. Volies vindre a estar amb ella, a passar els últims moments amb ella, perquè tots sabíem que no anava a superar-ho… Tu tenies esperança, sempre n’has tinguda. Aleshores et vas enfadar amb el pare perquè anava molt lent. El pare va accelerar, sobrepassant el límit de velocitat en seixanta quilòmetres per hora, dient que per més ràpid que anara, no anaves a salvar-la. Et vas posar a cridar i plorar, dient-li que parara el cotxe; et vas llevar el cinturó de seguretat, et va mirar… i xocàreu amb un altre cotxe. —Va sanglotar, i la veu se li tallava.— No hauria d'haver-te dit això…

Angoixa. Tristesa. Felicitat. Pau. Tranquil·litat.

“Quina manera de morir tan bonica” va pensar per última vegada Olívia.

—T'estime… —va dir sa mare mentre li besava el front.