Ja era el cel obscur quan les dos xiques van trobar un lloc on passar la nit.

Era una esplanada. Al centre hi havia una casa no molt gran, amb poques finestres, una porta menuda, la teulada de rajoles roges i la façana de color blau cel.

Estava rodejada de tarongers, per la qual cosa Olivia es va alegrar.

Va deixar la bicicleta recolzada sobre la paret de la casa, i va mirar enrere: cap boira les seguia. Van entrar les dos per la porta principal, intrigades per allò que podia haver-hi dins la casa.

Olivia va mirar Aria per primera vegada des de feia hores: era una xica preciosa, amb ulls blaus, nas menut, cabells pèl-rojos i llisos, pàl.lida, i molt prima, quasi malaltissa, però amb un somriure envejosament preciós.

—Mira! Hi ha un sofà! —va cridar Aria, espantant Olivia.

Olivia va observar aquella habitació: sols hi havia efectivament un sofà, una taula per poder menjar i una cadira. Aria es va llançar desesperadament al sofà, i es va estovar.

—Eh! Deixa espai per a mi també! —va reclamar Olivia amb veu divertida i somrient, mentre s'acostava al sofà i s’hi llançava també.

Olivia va notar com Aria recolzava el seu cap amb el seu muscle, i a poc a poc anava tancant els ulls.

—Puc dormir recolzada a tu? És que… em recorda molt la meua família, sobretot Pol, el meu germà menut.

—No deies que no recordaves res? —va preguntar Olivia recolzant també el cap al d’ella.

—Al llançar-me al sofà, he recordat que això mateix feia amb el meu germà. Mentre els meus pares ens veien i somreien. M'agradaria saber on són…

I es va adormir. Olivia va notar com el cos d’Aria pesava més, i comprovà que s'havia adormit. Pareixia un àngel.

Tant de bo ella recordara alguna cosa. Per què era incapaç de recordar res? Què feia allí? Qui eren els seus pares? Tenia pares? Germans? Avis? No sabia res, sols recordava el seu nom, la seua edat i que li agradava la bicicleta, li agradava muntar-hi perquè la feia sentir lliure, fora de preocupacions.

Per un moment, va sentir moltes ganes de plorar. No obstant, va optar per tancar els ulls i dormir.

Al cap d’aproximadament cinc hores, un colp a la porta les va despertar. Olivia es va alçar alertada, i va córrer a posar-se darrere de la porta, per si algú obrira.

Aria, en canvi, va córrer a buscar alguna cosa amb la qual poder defendre's, però les cames li van tornar a fallar, i va caure a terra, sense poder moure's.

—La boira ens està rodejant! —va cridar Olivia esglaiada, girant-se cap a Aria— Vinga, alça't! Hem d'anar-nos-en!

—No puc, Olivia. No puc moure'm —Aria es mirava el cos amb ulls com a plats, mentre Olivia reaccionava ràpid i anava cap a ella, agafant-la bruscament pels braços, i arrastrant-la cap a la porta.

—Vaig a pujar-te a la bicicleta i vaig a traure’t d'ací, d'acord?

Olivia es va esforçar al màxim, el cor li anava a mil, ho notava. Aria es va sentir totalment inútil: continuava sense poder fer res. Començava a notar malestar, ganes de vomitar, mal de panxa, mal de cap, nerviós.

Olivia la va pujar com va poder a la bicicleta, i arrancà a tota velocitat cap al sentit oposat al qual van arribar el dia anterior, intentant fugir de la boira, però no veien el final, la boira els impedia veure més enllà d’un metre al davant.

—Aria? Estàs ahí? Confirma que no t'he perdut pel camí! —Olivia intentà fer una broma, però el que no sabia era que Aria ja no podia ni parlar. El cap li feia voltes, i a penes podia agafar-se amb força a Olivia— Vinga Aria, vaig a traure't d'ací, t'ho promet. Vaig a cuidar de tu. Saps? En realitat jo no recorde res. No recorde qui són els meus pares, si tinc germans, avis… sort que tu sí que ho fas, perquè si no em preocuparia.

La veu de Olivia s'entretallava, estava fent un esforç tan gran que ni ella mateixa es creia capaç d'estar fent-lo. La boira cada vegada anava fent-se més transparent, la qual cosa significava que ja estaven sortint. Olivia va pedalejar amb més ganes i força, i al cap d'uns deu minuts, ja havien aconseguit eixir de la boira. Tanmateix, Olivia continuava pedalejant amb ganes i mirava enrere de tant en tant.

Aria començava a notar les cames, comprovà que podia moure-les i els braços també. Tampoc tenia ganes de vomitar, tan sols tenia un poc de mal de cap. Seria normal això? Se n'havia adonat que l’última vegada que li va passar el mateix, també estava prop de la boira, prop de la xiqueta de l'aiguamoll. Seria la boira la que feia que el seu cos s'adormira i fera a Aria perdre el control del seu propi cos?

Al cap d'una estona, Olivia ja havia deixat de pedalejar tant, i ara anava suau, contemplant el paisatge. Aria anava al darrere d'ella agafada per la cintura d'Olivia.

Al davant, hi havia camps, molts camps, tots de taronges. Era una cosa en què les dos s'havien fixat: sols hi havia tarongers; ni llimeres, pereres, caquiers o qualsevol altra cosa.

Olivia va demanar a Aria que baixara, que estava molt cansada i tenia por que caigueren per culpa d'ella, li va fer cas i començaren a caminar les dos, l’una al costat de l'altra.

Aria va recordar alguna cosa nova: li agradava dibuixar. Sa mare la va apuntar a un curset de dibuix feia temps, i li va agradar tant que des d'aleshores dibuixava qualsevol cosa que veia.

També va recordar que tenia pensat que si continuava estudiant, primer es trauria el batxillerat i després faria belles arts.

—De veres? Que emocionant! Ja m'agradaria fer a mi belles arts! —va exclamar Olivia, mirant-la amb ulls brillants.

—Vols que prove a dibuixar-te?

—Com? Si no tens paper ni llapis o bolígrafs…

— Un artista no necessita res d'això —va dir Aria, amb un somriure divertit — Necessita inspiració i ganes de fer-ho.

Es va ajupir, i amb la terra que hi havia i les pedres menudes, va començar a col.locar els elements ordenadament. De tant en tant mirava cap amunt, per vore la cara de la seua model. De vegades li deia un “no et mogues” o “mira'm fixament”.

Al cap d'uns deu minuts, es va alçar i va deixar veure la seua obra d’art.

Olivia va obrir la boca de galta a galta: era el retrat més impressionant que havia vist mai. Era una còpia exacta d'ella, com si s'estiguera mirant a l'espill, però a terra.

—No pot ser que dibuixes tan bé —va dir Olivia, que continuava mirant la seua imatge.

—T'ho he dit: per a ser artista és necessita poca cosa —va somriure, i va continuar caminant.

Olivia es va quedar una estona més mirant a terra, i després la va seguir.

Mentre Olivia encara no s'explicava com havia dibuixat la seua amiga eixa imatge, Aria es va adonar que tornava a trobar-se malament. Tan malament, que no sabia si en uns minuts més podria caminar si volguera. Anava agafant-se la panxa, i posant-se cada vegada més blanca. Començaren a fallar-li els genolls, i de sobte… allí estaven els records.

Aria és va posar blanca de veres, i és va girar cap a Olivia.

—Ho acabe de recordar. Sóc Aria Magraner, tinc setze anys, els vaig complir al gener; el meu germà Pol és menut, té quatre anys. Tinc una millor amiga que... — els ulls se li van omplir de llàgrimes —Tinc leucèmia. Estic calba en realitat, i els meus pares no poden pagar el tractament perquè és molt car, i jo m'estic morint. Els metges m'han donat poca esperança de vida…

Olivia és va quedar bocabadada. Aria tenia leucèmia?

—Aria, estàs segura? Tal vegada no siga això i estigues preocupada per no res i…

Aria va negar amb el cap, i es va llançar a abraçar-la, molt fort.

—Sols vaig a demanar-te una cosa, deixa’m anar cap a la boira perquè no vaig a suportar-ho molt de temps.El tractament em fa massa mal. Et suplique que em deixes anar tranquila —va sanglotar, i continuà plorant— Has sigut una de les millors persones en la meua vida, Olivia. Sempre has estat ahí per a mí, per a les coses bones i les dolentes. Aquest és l'últim comiat… T'estime moltíssim.

Olivia també es va posar a plorar, i la va abraçar més fort.

—Què estàs dient, Aria? No te'n vages!

I de sobte, Aria es va soltar d'aquell abraç, li va donar un bes i va córrer cap a la boira.