Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Al seu voltant, aquell bosc tan espès donava vertígen. Pensar que havia de creuar-lo per demanar ajuda, la va posar nerviosa. Per no dir que quasi va tornar a ser víctima dels seus atacs sobtats d’asma.

Però no ho va pensar: va començar a caminar.

On estava? On es trobava?

A poc a poc, anava allunyant-se del clar on estava la nena morta i, presa pel pànic, cada vegada anava més ràpid. Quan se'n va voler adonar, ja estava corrent sense mirar enrere, i sense pensar. Sabia que en qualsevol moment anaven a fallar-li les cames, perquè notava que els genolls, començaven a demanar-li que baixara el ritme.

En canvi, ella va córrer més ràpid. Notava que alguna cosa no anava gens bé. Va girar el cap per vore quant de camí portava, i aquella visió encara la va esglaiar més: al darrere no hi havia res.

Sabeu eixes pel.lícules on al fons hi ha blanc i desapareix el camí?

Doncs això passava, allí estava ella corrent, fugint del fons blanc.

Va continuar corrent, sense tornar a mirar enrere, no volia una altra sorpresa.

A l'estona, el seu genoll a la fi és va cansar. Va caure a rebolcons per terra, rodolant com una pilota. Va seure a terra, maleint la seua mala genètica d’esportista: per què el seu pare no havia pogut ser atleta? Triatleta? Ciclista? No sé...que haguera tingut el hobbie de córrer.

Va mirar enrere altra vegada. Va comprovar amb certa tristesa que aquella massa blanca gegant la seguia i tractava d'agafar-la i engolir-la sense cap mirament.

Mirà d'alçar-se, però no va poder: els seus peus li ho impedien. Va pensar de gatejar, com feia el seu germà Pol quan tenia dos anys, però els genolls li ho van tornar a impedir. Volia posar-se a plorar, però sabia que no serviria de res: sempre que ho feien en les pel.lícules dramàtiques que veia la mare, és posava nerviosa i havia de anar-se'n a la seua habitació. Va mirar endavant i, amb una llàgrima, és va alçar; amb la seua força de voluntat va aconseguir començar a caminar lentament, quasi amb la massa blanca menjant-li les soles de les sabates.

—Agafa la meua mà!

No havia escoltat mai aquella veu dolça que li va vindre per la seua dreta. No obstant, va accedir i li va fer cas: va estirar el braç i aquella veu misteriosa i dolça quasi li'l va arrancar, però va conseguir pujar-la a aquella bicicleta.

—Com et dius? —va preguntar la veu dolça, i que ara ja és notava que era d'una dona.

—Aria. Tu? -va contestar.

—Olivia. Encantada —va dir la xica de la veu dolça.

Aria es va fixar millor, ara que anava amb menys fatiga: aquella xica tenia els cabells rossos i arrissats, amb unes quantes pigues (o això pareixia des de darrere). Era una xica esvelta, amb unes cuixes ben musculades i marcades; també tenia els pits ben desenvolupats: la pubertat ja li havia arribat. En canvi, a ella, pareixia que aquella desitjada pubertat no arribava mai, i ella volia que li arribara. Volia tindre pits i deixar de ser plana, tindre una cintura esvelta i amb corbes, que per fi li eixira aquell acne que tant molestava les adolescents de la seua edat, i també tenir la menstruació.

—On vas, Aria? —va preguntar Olivia, amb un somriure a pesar del gran esforç que es notava que estava fent.

—Si et dic la veritat… no ho sé. Anava seguint el meu instint. Supose que busque un lloc on trobar gent. És que… —Aria va fer una pausa dramàtica, fent que Olivia girara el cap i per poc no s'estampara juntament amb ella a un arbre.— Ves amb compte, per favor!

—Tranquil.la, porte més anys damunt la bici que tu caminant! —va dir amb una riallada Olivia—. Bé, doncs… no sé on podria portar-te. Si et dic la veritat, jo també estic perduda. Esperava que tu em guiares.

Aria va mirar incrèdula la seua companya, però no va poder fer res més que riure i abraçar més fort per darrere la seua conductora.

—Aleshores… on ens dirigim?

—De moment, m'agradaria desfer-me d'aquella boira tan fastigosa que porta perseguint-me durant almenys dos hores. Tu no? —va preguntar Olivia accelerant el ritme més encara.

Aria va assentir, i va callar durant la resta del camí. Estava cansada unes formiguetes pujant per les cames, fins que arribaven al múscul de la cuixa, el quàdriceps; arribat a eixe punt, les formigues tornaven a fer el mateix recorregut. Les parpelles li pesaven, així que va tancar els ulls, oblidant aquella nena rossa de l'aigua, amb els ulls blau-verdosos i que estava a l'aiguamoll del clar.

Al cap d'una estona, Olivia va moure l’espatlla, per tal que Aria es despertara i també li va fer pessigolles. A la fi és va despertar, i va observar que ja no estava al mateix lloc: ara ja no hi havia bosc, ara hi havia camp. Un de sol no, molts camps! Aria no sabia molt de camps, però sí que va reconéixer la fruita de la seua terra natal, aquella pilota redona (a vegades deformada) d’un color roig profund, i que atorgava una olor característica a aquesta fuita. Segurament el seu sabor era entre dolç i un poc amarg.

—On estem?

—Ni idea —va dir Olivia, fent-li senyals perquè baixara de la bicicleta.— Però aquesta terra em recorda molt la meua terra… l'olor a la taronja d’octubre!

—A tu també? Estava pensant exactament el mateix! —va respondre Aria amb il.lusió. Havia trobat una xica que era justament de la seua terra! Olivia va somriure durant un instant, però de sobte va desaparèixer aquell somriure, i es va posar seriosa.

—Serà millor que comencem a caminar i trobem un lloc on passar la nit. Avui farà fred.

Van començar a caminar en silenci. Aria emocionada, pensant que si les dos eren de la mateixa terra, haurien de conéixer-se segur. No obstant, Olivia sols pensava en què farien aquesta nit. Aquests últims dies havia conseguir alimentar-se ella sola… Però ara hi havia una altra boca, i ja li havia costat molt trobar aliment per a ella. Va pensar a entrar en un camp a agafar taronges, però va optar per continuar caminant.

També va pensar que aquella boira fastigosa que tanta por feia havia començat a perseguir-la justament dos hores abans de trobar-se amb Aria. Hi hauria alguna explicació lògica a aquesta incògnita? Per què les perseguia la boira?

—Quants anys tens? —va preguntar Aria interrompent els seus pensaments.

—Aquest juny vaig a complir els setze. I tu?—Olivia estava molt intrigada. Què feia aquella xica que semblava tindre la seua edat allí amb ella?

—Jo… no recorde molt bé, però crec que complisc els anys a desembre, i també vaig a complir-ne setze, això ho tinc segur.

—No recordes la teua data de naixement? Què fas tu ací?

Aria es va parar a pensar. On estava? Amb qui estava? Per què? Quin era l'últim record abans de vore la xiqueta de l'aiguamoll?

No recordava res! De sobte, es va espantar, i va començar a mirar al seu voltant. No coneixia res. On estava? On estaven els seus pares? I Pol? I la iaia? I el iaio? Va començar a hiperventilar, i la seua cara a poc a poc va començar a agafar un color rogenc.

—Ei, Aria, tranquil.la, estic amb tu! —Olivia va deixar la bicicleta a terra i la va abraçar, fent que la xica recolzara el cap al muscle, i deixant que plorara a gust. Feia temps que Aria no plorava: se li havien secat les llàgrimes.

—No sé on estic, Olivia, ni sé com he arribat a aquest lloc! Què puc fer? —Aria va tornar a sanglotar. Abans que tornara a plorar, Olivia la va agafar pels muscles i la va mirar directament als ulls:

—Escolta. Si et sóc sincera, jo tampoc tinc ni idea d'on estic, i no estic molt segura de saber com he arribat a aquest lloc. Tampoc recorde abans d'estar ací, però per això mateix ens necessitem tant! Ara que ens hem trobat, hem d'ajudarnos en tot. Ens necessitem per poder sobreviure. De moment sols necessitem pensar entre les dos què menjarem per a sopar, i on dormirem. També necessitem desfer-nos ja de la maleïda boira, d'acord?

Olivia va somriure amb amabilitat i comprensió. Aria la va abraçar com si no hi hagués un demà. Havia sigut el motor de la seua esperança.

—No et defraudaré er res del món, Olivia —va dir Aria, i després va agafar la bici d’Olivia i li la va donar.

—Anem-nos-en aleshores!