-A cada pas estic més a prop.

-De què?

-No ho sé, però m’ hi estic apropant.

Així em deia a mi mateix repetidament. És surprenent que una mentida pugui dur a una persona tan lluny. Un camp buit i sense vida manifestava la seva forma davant de mi, una terra molt obscura feia de plataforma perquè jo hi passés sobre. Feia fred, i el sol tornava a amagar-se, ja no distingia el dia i la nit, ni el que seguia sent el meu cos. L’obscura taca negra m’enverinava a poc a poc, quasi la meitat del meu cos era negre, dins de tres dies moriria. Em plantejava tot: on estic? Algú sap de la meva existència? On aniré? Ara tenc temps per trobar el lloc d’on procedeixen les flors?

Notava que no era jo el que viatjava pel món, sinó que era el món el que viatjava. Allí vaig trobar una pedra un tant estranya i me’n vaig fer propietari, crec que no servirà per res però supòs que no vull ser el mort més pobre quan em trobin, si ho fan... Vaig pensar en un moment el meu cos no podia més, molt seguit hi tenia al·lucinacions i una cama moria, tot el que jo podia fer era agafar alguna cosa per no caure i seguir.

-Reito? Què fas així? Aixeca’t! -Deia una veu des d'algun lloc

Per innercia vaig aixecar-me i continuava amb la travessia, en el nou paisatge no hi havia res que no hagués vist ja: pedres, plantes i insectes, una serp alimentant-se, una sargantana corrent, un pardal volant... Que nou tot però a la vegada, què comú.

El sol tornava a aparèixer. Maleit siguis, per què ets tan avorrit com tot i tots?! Les pedres tornaven a saludar a les seves ombres mentre que els animals fugien d’elles i les plantes es mantenien indiferents davant de l’espectacle, més enllà del que els meus ulls m'ho permeten no puc veure que hi ha, encara que sé que poblen aquell terreny més pedres, terra, plantes i animals.

El vent bufava, no molt fort i constantment em pareixia una sensació ja viscuda i per algun motiu aquesta no molestava, tot el contrari, per una vegada passen coses bones per a mi. Caminava contra el vent i aquest canviava de direcció, d’intensitat, d’olor, etc.

A la llunyania s’ubicava un petit campament, m’apropava i sentia por per motius que desconec fins que un projectil m’amenaçava dins el canó de la pistola d’un nen.

-Tu! Fora d’aquí!

-Un nen com tu no hauria de dur un arma, on son els teus pares?

-Morts, els van matar el general. En el campament em diuen Reito el temible, fora!



-Reito?!

Jo començava a córrer com podia mentre el noi em disparava sense èxit i al girar el cap per saber a quina distància estava d’ell, hi havia de estar somiant perquè no m’havia ningú i jo tan estúpid com sempre vaig tornar per veure si estava; però res, no hi tenia cap rastre i prova de què ell hagués estat allí. El campament també va desaparèixer quan vaig fixar-me.

Estava sorprès per l'acontentament, i en tranquil·litzar-me prosseguí amb la meva marxa.

Per la tardor el vent m’abandonava i tornava a ser-hi sol fins que una llum es deixava veure. També em vaig apropar, eren un grup d’escaladors, crec, i vaig dirigir-me al cap, i de sobte un dels homes del grup va parar-me.

-No intentis dir-li res, no et contestarà. Reito és així -Deia Li darrere meu.

-Què?! Li?!

-No tenim temps per ajudar-te, perdona. -Va dir a la vegada que llençava sorra als meus ulls

De cop vaig intentar llevar-me la sorra dels meus ulls, però en obrir-los ningú era a prop. Corria per intentar trobar-los però no els veia, ni la llum d’abans, ni cap rastre d’ells, m’estava tonant boig.

Ja era molt de nits, feia molt de fred, tant que nevava, però aquesta no era la neu negra que coneixia de tota la vida, aquesta substància tenia la textura de la neu, queia com ho sol fer i estava freda, la gran diferència era que això que cau sobre mi era blanc i inofensiu. Què s’estava precipitant sobre mi? La son m’atacava i em pareixia que una petita caseta d’una vella fusta s’ubicava en front de mi, les finestres eren rompudes, el terrat pareixia inestable i moltes més imperfeccions es podien apreciar a la distància.

Vaig tancar més d’una vegada els ulls per assegurar-me que era real. Una casa petita, ubicada on les perversions del món no arriben i el vent sempre circula de forma constant. He tornat on volia tornar.

M’endinsava al domicili, era de nits, però podia apreciar les bellíssimes flors blaves que ocupaven tot el jardí i que donaven una atmosfera màgica al lloc. Vaig entrar i tota la meva vida va tornar a mi, recordava tot el que va passar aquí, la meva mare fent un pastís de poma, jo jugant al camp, les flors creixent...

Obria la porta i el temps es parava, l’olor a pols, insectes que es refugiaven i aigua que s’obría pas pel terrat entrava, una petita tauleta m’esperava i em senyalava les altres habitacions. Vaig anar al menjador, tot destrossat i trist, després a la sala central. Allí vaig veure ma mare, asseguda a un butaca.

-Que bé que has vingut. -va dir ella

-Però... tu.

-Segueix-me -va dir ella

La vaig obeir, i va ensenyar-me la resta d’habitacions, totes abandonades i saquejades, fins que va sortir i va desaparèixer, en buscava desesperadament i finalment vaig trobar l’última habitació, la meva. Sobre el llit hi havia un carta, la vaig obrir i vaig començar a llegir.

Estimat Reito.

Si estàs llegint això vull dir-te que has crescut molt. Recordes quan et contava històries a la nit? O quan jugaves amb els insectes del jardí? Jo ho recordo perfectament, tu hauràs viscut moltes coses i vist moltes altres (...). El teu pare t’ha dedicat molts de poemes i llibres, perquè ets el seu estimat fill (...) una vegada vares preguntar-me el per què de les flors del jardí i mai et vaig contestar, vàrem elegir aquesta flor per la seva bellesa i per la seva toxicitat; al teu pare i a mi ens encantava aquesta combinació, perquè simbolitzava la realitat del món (...)

Tu has estat el nostre únic fill i per això ets especial, cada persona que t’acompanyarà et veurà no sols com un company o un amic, també com un líder (...). Bé, ja per acabar vull dir-te que ni en vida ni en mort t’oblidaré, perquè les estrelles tenen ulls, i tu ocuparàs un lloc molt privilegiat en el cel, sempre apuntaràs al nord i guiaràs a tot el món, així que brilla, Reito! Brilla! I sigues l’estrella més important del firmament, aquí i a tots els llocs, no deixis que ni el sol o la lluna l’eclipsi. Brilla, Reito! Brilla!

Brilla!

Les llàgrimes queien de la meva cara i l’únic que volia fer era descansar al llit. En acomodar-me vaig mirar a un costat i allí estava Li.

-Què tal? -Deia amb un somriure a la cara

-Bé, una pregunta, on estàs?

-Molt fàcil, a la part baixa de l’Ossa Menor, tenc el lloc de l’astre Pherkad -va contestar

-Hi queda lloc a l’Ossa Menor?

-Sí, és un lloc que he estat reservant per a tu -va contestar-

Vaig començar a plorar una altra vegada, tenia por de la mort, encara que m’havia estat preparant tota la vida per a ella i ara ella venia a mi sense pressa.

-Li.

-Si?

-Jo... sense tu, em sento molt sol -deia plorant

-Ja ho he notat, tranquil -va contestar-me

Al meu costat s’hi ubicava una petita planta, d’increïble bellesa, en la qual les flors creixien a prop de la tija i que era terriblement tòxica. No va importar-me i la vaig agafar. Sobre el llit en el qual vaig dormir una vegada moria. Amb les mans fent-se propietàries de la flor sobre el meu pit, vaig descansar allí per sempre convertint-me en una estrella molt brillant que sempre apunta al nord i que guia a tots els que la necessiten.