-... i els Deus varen castigar Narcís fent que s’enamorés perdudament de la seva propia mirada.

-Llavors, no he de dir-li que no a ningú mai?

-No no, saps, a vegades dir «no» és una forma molt bona de fer saber a algú que l’estimes.

-Però li faré mal si dic no, com pots estimar a una persona fent-li mal?

-És una bona pregunta. Mira, imagina que Narcís s’hages enamorat d’Eco. I que després Hera l’hagués castigat per ser amable amb una traïdora. Eco obtendria un final també horrible, el seu estimat no li faria cas i pot ser després moriria per la pena.

-Que complicat és això. -deia queixant-se- I com sé quan dir sí i no?

-T’ho dirà el més profund de tu mateix, Reito. A vegades faràs sentir mal a algú, però tranquil, no passa res dolent, solament has estat tu mateix. Ara ves a dormir, demà serà un dia llarg.

Aquesta és una de poques conversacions que recordo amb ma mare. El significat de les seves paraules segueix sent un misteri per a mi. No soc detectiu, ni filòleg, com vol que comprengui el sentit d’aquesta oració si no tinc la més mínima experiència d’una relació comuna amb altra persona? Diuen que has d’estimar als altres com a tu mateix. Ho voldria fer. Si no fos perquè no sé de veritat com m’estimo o si ho faig realment.

El sol va sortir per on solia sortir sempre, i la seva poderosa llum m’arribava als ulls. A vegades li preguntava perquè ens donava llum o per què no es cansava de tant córrer pel cel? Li va apuntar cap a una cova, no li vàrem fer cas fins que escoltàrem uns vehicles aproximant-se: els mercenaris són molt comuns en aquest inhòspit i apartat lloc. En pensar que estàvem segurs dins la cova, un de nosaltres va sortir, i sense fer cap soroll va caure deixant-ho tot ple de sang mentre el so del tret seguia viatjant per l’aire. Ells ens trobaren, la nostra única forma de viure un poquet més, era baixar la cova. En un tram del descens sols estàvem Li i jo amb vida, els altres hi havien estat assassinats. Llavors trobàrem unes eines abandonades fetes per a la mineria i al final d’aquell passadís hi trobàrem una gran quantitat d’explosius.

Un pensament egoista es manifestava al meu cap...

Vaig mirar fixament Li...

Tenia una expressió desesperada, el meu cor bategava a una velocitat increïble, estava tremolant, per un moment em sentia marejat. Amb tota la meva sang freda, desesperació i molts d’altres sentiments que mai havia viscut, vaig observar la imatge de Li amb uns ulls sense vida per dir-li coses que mai oblidaré...

-Li... mor, és una ordre...

Ell va mirar-me als ulls, sols nosaltres estàvem vius. Dins la seva mirada podia sentir confusió, tristesa i molts més de sentiments que pareixia que per primera vegada es manifestaven dins ell. I amb un gest va respondre...

-Sí... adeu Reito. -Amb una veu amable-.

Després d’això, jo estava destrossat per dins. El pla era que Li, amb la càrrega de tots els explosius, els col·locara per la cova. Jo, com tot un inútil, vaig mirar-lo des de la seguretat. En apropar-se’n el necessari, Li va mirar-me i va dedicar-me un últim somriure mentre ho explotava tot. El foc es dirigia cap a ell i el devorava sense problema. Després de l’explosió alguna cosa es precipitava pels meus ulls: què era això? No era capaç d’entendre per què plorava, sols ho feia a vegades per protegir-me de temporals, i més estrany encara: per què em sentia tan impotent? Tan inservible? Tan, tan... no sabria explicar-ho.

En sortir de la cova el sol s’amagava. Vaig agafar el meu equipatge, i mil pensaments i records passaren al costat meu. Quan ens vàrem conèixer, quan vàrem escapar, mentre viatjàvem pel món. Ja només eren records sols per a mi.

-Acabo de sacrificar Li!!! -Cridava.

-Per la meva culpa és mort!!!

-I ho vaig fer sols per jo viure un poc més!!!

-Quin sentit té anar matant la meitat perquè l’altra pugui viure?! -Vaig cridar a la vegada que plorava.

-On arribarem així?! -Deia a la mentre petejava, colpejava i atacava l’aire.

-Quant de temps més hem de seguir vivint com animals?! -Vaig cridar contra el sòl.

Em vaig fartar a plorar i a la matinada una petita tomba de pedres s’alçava en nom de tots els que estaven morts allí. Vaig deixar una flor d’increïble bellesa en aquell lloc. I simplement començava a caminar sense cap direcció, altra vegada, selves, muntanyes, rius, boscos, i moltes més meravelles del món eren ignorades per mi.

Amb el pas del temps notava com la ferida que atacava la meva esperança de vida deixava una taca negra que s’expandia passant els dies. Ja tenia la cintura parcialment coberta i el peu era l’única part de la meva cama que es mantenia sana.

Cada vegada era més present la qüestió en el meu cap de si estava viu o era un esperit vagant. No coneixia la resposta, ni crec que la conegui mai en la meva vida. Els dies se’n feien molt curts, era capaç de caminar durant dies sense descans i només quedaven dues setmanes per morir a causa de la infecció segons em deia la meva intuïció.

Una nit, vaig veure unes llums a quilòmetres, obvi, era una ciutat, l’equivalent a ajuda professional. Però a res li donava atenció, i amb tota la meva pessimista arrogància vaig igualar la capital del món a un desert inhabitable.

Passats uns dies, per primera vegada en bastant temps, sentia son. No ho vaig ni pensar dues vegades, quan em precipitava a terra, podia veure les estrelles. Ma mare deia que cada vegada que mor una persona una estrella neix al cel. Fa molt de temps amb uns vidres vaig veure tres estrelles molt juntes i una eclipsava parcialment les altres dues; també una estrella de color blau i una altra més grossa del normal. En aquest precís instant, voldria saber on és l’astre de Li i dels meus pares.

Durant tota la nit el cel va ser la meva forma d’entretenir-me, però hi haurà un lloc en el cel per a mi o quedaré per sempre aquí observant-lo?