Acotinum Napellus

Capítol 1.- Un infern paradisíac i un paradís infernal

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Vaig obrir la porta, però, així com que la realitat és realitat, tot va tornar-se fosc. I una flor va ser el primer que vaig veure, la recordava d’un lloc tan llunyà que preguntava si era de veritat. Increïblement bella, encara que mortal, tenia la temptació d’agafar-la, perquè així m’ho deia aquell intens color blau, i a la vegada deia. Et faré mal, segur què vols?

En mirar el cel, indecís, vaig comprovar que nevava, una neu negra com el carbó queia sobre mi, res estrany, i a la vegada preguntava: per què una cosa tan estranya com aquesta és vista com l’anunciament d’una bona època? És una substància molt tòxica i gens polida, no com la flor. Vaig escoltar efectivament que la neu és blanca? I per què ho era? I on estava? Mai l’havia vist.

Feia molt de temps que no veia els meus pares cosa que pareix estar relacionada amb aquesta festivitat d’hivern, i no sé per què...

Mon pare va escriure moltes cartes per a mi abans de morir. Ell era molt intel·ligent, deia que només pots construir un pont si destrueixes un altre, i viceversa, i també intercanviant els papers de passat i futur, no podies deixar el passat on està perquè quedaries a mitjan camí, però que en construir de nou, acabes amb la teva història, oblidant-la, com aquell pont de pedra amb més de mil anys que s’utilitzava per connectar els dos pobles. Ara és un pont de vint anys que connecta les dues ciutats més importants del món i allí on estava abans varen haver de posar terra i formar una nova ruta. Aquesta manera tan cruel d’avançar, per algun motiu ens apropava a ser més que el mateix Déu. Ell va morir en circumstàncies que no puc comprendre, i crec que mai ho comprendré, ni la causa de la seva mort, ni el que deia al cent per cent.

Ma mare, des que vaig néixer, em va criar tota sola. Passàvem molt de temps junts, ja que varen denegar la meva admissió a l’escola. I havia d’estudiar a casa, però ella era analfabeta i no sabia de matemàtiques, així que m’explicava com era el món que em rodejava, que és correcte, que és malvat, que hi ha més enllà del que puc veure i com viure sense dependre de ningú. Era una classe sobre la vida que durava tot un dia.

Un tràgic dia de desembre uns bandits van entrar a casa, assassinaren ma mare i a mi m’utilitzaren com a esclau. No estava sol, hi havia més nens com jo en aquelles masmorres. I després d’anys d’esclavitud vàrem poder escapar, condemnant-nos a nosaltres mateixos a vagar pel món sense un objectiu. Ara voldria preguntar a mon pare: sobre què estic caminant?

Habitualment tinc somnis iguals, en un d’ells em trobo en un camp verd on la suau brisa mai acaba i on hi ha una caseta, d’una finestra surt una olor deliciosa, seria un pastís o unes galetes el que s’estava preparant a la cuina? També hi ha un jardí amb moltes flors de tots els colors, unes sobresurten sobre les altres, aquestes creixien molt a prop de la tija i podien ser confoses amb orquídies. Què seria aquest lloc? Existiria? Tenia moltes preguntes sobre els meus somnis, però poc era el temps que tenia per contestar-les i descansar.

Sempre estava acompanyat, aquells nens amb els que vaig fugir són la meva companyia i diuen tenir el mateix somni. No el d’una casa polida en la qual viure una vida normal, sinó un lloc segur, on un no tingui per què sentir-se intimidat per les perversions de l’exterior. Em sentia temptat per buscar aquest lloc, encara que, ja tinc bastants problemes com per ara posar-me amb una ximpleria d’aquest calibre. No sabem on estem i hem d’ubicar-nos ràpidament, podríem estar entrant en una zona climàtica bipolar i aquest és un risc que no estic disposat a admetre.

Després d’un altre dia de vagar pel món es va fer de nits. Per un moment vaig fixar-me en la mirada dels meus companys, pareixien ulls de vidre, tenien la mirada perduda i ho feien tot de la forma més mecànica possible, dormint, pareixien robots, i al moment en el qual vaig tancar els ulls, tot va sortir volant, la temperatura va baixar ràpidament i va tornar la meva amiga, la neu negra, i amb una velocitat rècord vaig desorientar-me i caure de forma que em vaig ferir la cama amb la mala sort que un poc de neu infectava la ferida, això podria significar la meva mort. Contra tot pronostic vaig sobreviure a la nit, així podent-la tractar durant el dia, encara que sabia que em quedava poc a mi per la gravetat, aguantaria un mes o dos? Ara mateix podríem apostar per la meva esperança de vida.

Al cap de poc vaig trobar-me amb part del meu grup, els altres eren morts, però quasi pareixia que no m’importaven. La meva reacció va ser agafar l’equipatge, i pujar la muntanya per sortir d’aquest lloc, esquiant el més ràpid possible. Durant la pujada, Li va fer una cosa molt poc comuna d’ell, probablement, fruit de noves experiències que, per la seva banda, li provocaven una fort confusió. El considerava el meu millor amic, però en realitat no parlava mai amb ell, ni amb ningú en realitat. Suposo que el considero així per ser el primer amb el qual vaig compartir cel·la.

En arribar a dalt vàrem començar el descens i era capaç de veure tot el paisatge. El meu primer pensament va ser, «que trist», però potser és millor que si fos d’una altra manera. Augmentava la velocitat sense jo adonar-me’n, cosa que podia ser un risc, no era culpa nostra, sinó de la neu amb el seu color obscur. D’alguna manera havíem de controlar això perquè ens suposava un risc. Llavors Li va despertar-me dels meus pensaments i optarem per rodejar la muntanya. Alguns varen caure, encara que tornaren a estar amb el grup en baixar.

Bé, potser aquesta vida té possibilitat d’estar interessant, vaig pensar, el problema és que no tenim ni intenció de parlar sobre ella, aquesta serà una altra història oblidada.