Han marxat tots

i ningú ha tornat

per a tancar la porta.

Aquesta, vella i desballestada,

copeja contra el vent

en les nits de sorpresa

com si ningú la volgués sentir,

com si tots els erms del temps

es tanquessin aquí,

sobre aquestes galeries de cases esquerdades.

I lluny,

més enllà de les últimes carrasques,

algú recorda el llit

on va ser concebut amb tristesa.

Jose Antonio Labordeta, "Se han marchado".

Olor a pastures, camp i terra recentment llaurada, fred sec i llavis esquerdats, groc i verd escampats, com un quadre de Monet, on la ciutat desapareix i les ànimes són pures, on Saragossa és camp i no ciutat, on és calma i no ansietat. El gel cobreix el càlid, Yolanda i jo baixem soles de l'autobús.

Som un pla general de pel·lícula en el qual com dues forasteres ens quedem a un costat de la carretera, sense equipatge, el nostre cabell es mou lliure cap a un costat. Jo m'estremeixo pel fred, ambdues ens mirem i després mirem el cartell.

Farlete.

Després d'haver trobat una notícia que coincidia amb les característiques de la meva desaparició i de comparar aquest poble amb el meu anterior viatge astral havíem decidit que venir a aquest lloc era l'única opció. Tal vegada hauríem d'haver fugit el més lluny possible, o tal vegada hauríem d'haver buscat ajuda. Però ambdues sabíem la nostra situació, en el cas d'haver anat a la policia els nostres minuts de vida estarien contats. La xarxa de prostitució és tan gran que abans que atrapessin al jefe nosaltres ja hauríem mort. Fugir lluny a curt termini hauria estat la millor opció, però ambdues sabíem que la nostra vida ja estava trencada, que començar de nou en un lloc desconegut sense ser absolutament ningú no era viable.

Aquest poble era l'única solució, trobar la meva família era l'única solució.

Caminem pel poble fins a arribar a la plaça. La poca gent que hi havia als carrers ens mirava sense dissimular i alguna que una altra àvia treu el cap entre els tests del balcó per a veure qui som.

Trobem un bar en tot el poble. Entrem, fa calor i sonaLabordeta, en les taules els avis juguen al guiñote i en la barra la gent pren el vermut. Ens asseiem en silenci en la barra.

-Què voleu prendre? -Pregunta la cambrera.

-Tens gana? -Em pregunta Yolanda.

-No tenim molts de diners - Li murmuro.

L'home que tenim al costat treu el cap del periòdic i ens mira per sobre de les seves ulleres. Porta un bigoti i una gorra plana.

-Tres plats de borrajica co! -Exclama l'home a un dels cuiners, després ens mira i diu- Se us veu amb fam, i no sou d'aquí, a què heu vingut?

-Que a què han vingut!?, miri-les- Diu un home que està jugant a les cartes.- Són putes.

Putes. Pronuncia cadascuna de les lletres lentament i sense delicadesa mirant les seves cartes i centrant mes l'atenció en la jugada que té que en el que acaba de dir.

-Fiqui's en els seus assumptes, i deixi a les senyoretes en pau. - Li contesta l'home que ens ha demanat menjar.

-Busco la meva mare -dic.

L'home es queda callat com si hagués vist un fantasma. Després d'un silenci llarg ens serveixen el menjar. Ell escriu alguna cosa en un tovalló i ho guarda en la butxaca.

-Mil gràcies. Saps d'algun lloc on ens puguem allotjar? - li dic a l'home trencant el silenci.

-La veritat és que aquest poble és tranquil, tan tranquil que no sol haver-hi visitants, per tant no hi ha lloc on allotjar-se, però si voleu jo vos podria ajudar a trobar la teva mare. L'estrany és que conec tota la gent del poble, i em desconcerta no haver sentit parlar mai de vostès.

La porta del bar solta un grinyol, i en obrir-se sona una campaneta. Després d'ella un home apareix. Un barret fedora, un bigotillo, cigarret en la boca i un vestit a ratlles gris, com un autèntic gàngster italià. Era ell. El client del dia anterior. Un dels cabecillas de la màfia aragonesa.

-No miris a la porta -li murmuro a Yolanda.

-Per què?

-Fes el que et dic, quan jo m'aixequi segueix-me i intenta passar desapercebuda.

M'aixeco i entro al bany, ella em segueix. Tanco la porta amb pestell i busco alguna forma de sortir, trobo una finestra prou gran per a sortir.

-Val, se que estàs confusa, però sortim, anem a un lloc segur i t'explico que acaba de passar.

Aconseguim sortir per la finestra, recorrem a pas lleuger el poble i sortim fins a arribar a una vall. Allí ens asseiem sota una savina i jo m'encenc un cigarret.

-Ens estan buscant, - dic- va entrar en el bar el meu anterior client, és un home perillós No hi ha escapatòria ens trobaran.

Veig que Yolanda no diu res, es queda callada mirant l'herba.

-Aquesta és la teva reacció? No penses dir res? Què fem, déu meu, ens mataran! Sense escrúpols, ens mataran aquí, i no hi ha escapatòria.

Ella em respon.

-Quan vivia a Romania cada matí des de petita m'aixecava a dos quarts de sis del matí, sortia al balcó regava les margarides, ajudava les meves germanes petites a aixecar-se, les donava el desdejuni, les portava a l'escola, m'anava a treballar i em pegava netejant hores i hores. En arribar a casa feia el sopar, ficava al llit les nenes, preparava el menjar per al següent dia, netejava la casa, pagava factures i m'anava a dormir bastant tard, l'endemà una altra vegada el mateix, m'aixecava, sortia al balcó, regava les margarides, no se si m'entens, és com un bucle, una rutina mortífera.- Yolanda em mira i m'intenta relaxar amb la seva mà.- Aquesta rutina era dura però no em quedava una altra que complir-la. -Mira fixament l'herba.- Els problemes econòmics cada dia anaven a pitjor fins al punt que aquella rutina ja no servia per a cobrir els deutes.- Se li acristatllen els ulls.-Llavors en aquell horrible treball vaig conèixer un noi, era maco i bo amb mi, espanyol, em deia que si anava a viure amb ell tindria un treball bo, amb el qual tenir una vida i alhora enviar diners a la meva família, prou com per a saldar els deutes i fins i tot contractar una cuidadora per a la meva mare i les meves germanes.- riu sarcàsticament.- Quan vaig conèixer a aquest noi em vaig encegar i per primera vegada vaig sentir esperança, es va convertir en la meva parella, em vaig enamorar. En realitat no era l'amor el que em feia sentir aquella esperança sinó l'estabilitat que havia trobat, trencar aquella horrible rutina em feia lliure. El problema és que aquella llibertat que creia que aconseguiria en arribar a Espanya es va esvair en adonar-me que m'acabaven de ficar en una xarxa de prostitució. Deu anys després aquí estic amb una filla morta, el pare de la qual és un puter amb els diners suficients per a pagar el no usar preservatiu, i amb el cos destruït per culpa de tot això. Tal vegada hauria de posar-me a plorar pel fet que la meva vida no ha estat com m'hauria agradat. Però saps què? Ara si i de debò em sento lliure, perquè només poden passar dues coses, que ens matin i tot això s'acabi o que no ens trobin i visquem lliures per sempre. Potser que paregui una mica boja, però per això mateix no em prenc malament la situació. Som lliures ara mateix, i amb la teva por, només t'empresonaràs.

Silenci.

Ens aixequem i caminem sense rumb, la tarda gairebé nit es va consumint com una espelma, les flors es tanquen, els ocells dormen i el cel s'enfosqueix baixant les tonalitats a poc a poc com el moviment lent d'un caragol.

Caminem i caminem, fins que cau completament la nit. Ens encongim pel fred i escalfem amb el nostre alè les mans. A la fi en pujar el pujol apareix com si fos el cel una caseta, càlida, lluminosa i petita.

Fugaç, el record del somni és fugaç, és allí on viu la meva mare.

Corro i truco a la porta sense pensar que li diré, en com ho explicaré, sense pensar en el després, guiada per l'eufòria i l'alegria, guiada per la deessa Eufròsine, esperant trobar l'Olimp darrere d'aquesta porta. Dos cops secs i forts en la fusta que està mes congelada que les meves mans.

La porta grinyola, ella obre la porta. El gris cobreix els seus cabells, les seves galtes estan acolorides per la calor de la xemeneia i els seus ulls exactament igual que els meus em miren, se li acristallen, es tira damunt meva i m'abraça.

-Pilar.

-Mamà.

-Corre, corre si us plau.- Em diu.

M'aparto d'ella i la miro espantada. Una llàgrima llisca per la seva galta, i una bala travessa el seu crani. Cau de genolls davant els meus ulls i tot és para un instant. Però em dona temps a reaccionar i surto corrent darrere de Yolanda, el mafiós que era dins la casa, no arriba a travessar la porta perquè apareix un cotxe fugaç que s'estavella contra la casa provocant una explosió, que converteix el que anava a ser l'Olimp en l'Inframon, les flames creixen i creixen, deixem de córrer. Contemplem el foc perillós i imponent, observem com consumeix els cossos i com les cendres cauen sobre els nostres cabells.

-Pilar, et recordes l'home del bar? Just abans d'anar-nos em va donar aquest tovalló doblegat. Em va murmurar que passés el que passés no te la donés fins que trobessis la teva mare. - Yolanda em cedeix el tovalló.

-L'home del cotxe, era ell.

-Crec que sí.

Desdoblego el tovalló.

Estimada Pilar,

Jo, el teu pare, i Luisa, la teva mare, sempre et tindrem en el nostre cor, canvia la teva vida i sigues lliure, t'estimem.

Sempre teu, Papà.

Guardo el tovalló, agafo un ram de margarides i faig una corona de flors que deixo just davant el foc. Ens anem d'allí i caminem una altra vegada, lliures, ara sense fugir de res, i sense res que perdre.

Lliures recorrem el món i allà on anem les nostres ànimes son sacsejades per el fort vent fresc y sec que provè d'Aragò.

FI.

NOTA DE L'AUTORA: He cuidat aquesta història amb summa delicadesa, i he barrejat en ella dos ingredients totalment oposats, l'odi i l'amor. L'odi cap a aquesta societat que em sorprèn per a malament cada dia i la impotència de la situació de milers de dones a Espanya, el tercer país amb més demanda de prostitució a tot el món. He intentat relatar amb la major precisió la vida que una noia sotmesa a esclavitud pot portar i l'he entrellaçat amb la ficció. I quant a l'amor, està clar que aquesta obra és una adoració a la meva segona terra, Aragó, i deixo tota la meva esperança d'aconseguir la llibertat en mans de la naturalesa.