On es pot portar,

només la ment a coll,

lliure l'ànima,

Només el fil daurat,

que reté el seu lloc,

on el cos viu,

Lligat al palpable,

del mónterrenal.

Adolfo Casas Castañeda, fragment de “Viatge astral”

Encara no ha caigut el crepuscle sobre el frondós bosc fruit d'una il·lusió que ha creat la meva consciència. La tènue llum es filtra entre les branques dels arbres i es posa lleugerament en una vall d'herba groga i terra verda. Estic somiant.

Estic a la vall, asseguda en un mur de ciment que ressalta en la naturalesa del lloc. També hi ha un cotxe i a prop meu algú parla. És ella, la filla deYolanda, em mira com si fóssim amigues de tota la vida, però en la seva mirada hi havia cert grau de rancor que em fa sentir culpable.

El següent succeeix com una projecció d'escenes sense sentit i amb canvis bruscos de context.

Nervis, els nervis i el pànic em consumeixen, no hi ha vesprejat, la llum desapareix, ja no estic a la vall, m'he endinsat en el bosc. No porto roba, pànic, més pànic.

M’estiro en el sòl, com si la meva anatomia m’ho demanés. Noto una vibració per tot el cos. Més pànic. M'elevo del sòl com si un ens, com si una cosa maligna, m'absorbís. Tot el meujo entraen un formigueig que augmenta a mesura que el meu cos s'eleva.

Obro els ulls. La realitat. L'habitació color bordeus on la nit anterior m'havia citat amb el client. Intento moure'm i no puc. No puc cridar, no puc despertar de la vigília. Tampoc puc respirar. Em sento encadenada als meus músculs i començo a fer petites contraccions per a escapar de l'empresonament del meu propi cos.

El pànic, no obstant això, és substituït per pau i tranquil·litat, el meu cos continua elevant-se, però ja no tinc la sensació que una cosa maligna hiésdarrered'aquesta estranya sensació. És la meva ànima la que està sortint del meu cos físic.

Continuo elevant-me fins a quedar dempeus, em giro i em veig. Estic tombada de cap per amunt en el llit, no porto roba. Del meu jo físic surt una espècie de connexió o cordó que està lligat ami. Sento diferent i veig diferent. Les tonalitats dels colors canvien, tot ésmésnítid.

No estic sola, ella, la seva ànima morta, separada del seu cos físic, em mira des de la porta. La seva aura és de color gris, la tristesa s'ha apoderat d'ella. Però continua sent la mateixa nena de pòmuls vermells i ulls alegres que jugava amb les pinces de la bugada i que va passar els primers anys de la seva vida en una habitació on l'explícit i l'immoral regnaven.

La seva ànima fuig de la meva pels passadissos del bordell, i jo la segueixo. Sortim i recorrem Saragossa pel cel, les nostres ànimes volen ràpides fins a sortir de la ciutat i arribar alsMonegros, on les plaques de gel i els delicats flocs de neu desapareixen.

La nit cau sobre el desèrtic paisatge i la inexistent contaminació lumínica permet observar la via làctia. Entre les grans roques de terra beix fosca i per un camí marcat per les plantes color ocre apareix una petita casa.

Dins d'aquesta casa, una dona d'uns cinquanta anys cuina molles en una cuina que és alhora un saló, el seu dormitori i tota la casa en general. La xemeneia està encesa, i en aquest mateix moment una sensació de calidesa recorre el meu cos i no només és provocada per la calor del foc. L'olor de les molles que està cuinant aquesta dona, l'olor d'aquesta dona, mamà. És l'olor de la meva infantesa, aquella que no record des que tenia nou anys, quan de sobte vaig aparèixer allí en aquella habitació fosca on em van ficar per primera vegada en el negoci sexual.

Adonar-me de totes aquelles olors, a adonar-me que aquesta dona en realitat és la meva mare, fa que la pau desaparegui i torni el pànic. Començo a sentir sons estranys i ombres pertot arreu que intenten fer-me mal. Accelero la meva respiració.

Em desperto a l'habitació bordeus, ara sí en el meu cos físic. M'aixeco d'allí i veig que estic sola a l'habitació i sobre latauletahi ha quatre-cents euros. Em quedo mirant els diners fins que prenc la decisió. La meva realitat està distorsionada, i encara em sento com si estigués a un malson. Baixo al vestuari i agafo la roba més calenta que tinc, guardo els diners i baix a la cuina on omplo una bossa de menjar. Són les cinc del matí, obro la porta posterior molt lentament però cruix sense parar.

-Pilar.

Algú murmura darrere meu.

M'han enxampat, penso. Però em giro i veig na Iolanda.

-Vaig amb tu.

-Necessito trobar la meva mare.

Yolandava assentir.

Pugem a un autobús per a sortir de l'avinguda Madrid i arribem a la plaça del Pilar. La catedral barroca s'aixeca amb la matinada i els primers raigs de llum es filtren pels cristalls il·luminant en el seu interior les pintures rococó. Nosaltres, des de la immensa plaça on els coloms voletegen i les primeres ments despertes comencen el matí, ens perdem pels diferentscarrerons fins arribar a un edifici gegant ple de llibres. El qual em desconcerta perquèno séllegir i això hem deixa sense res que fer allà. Ella agafa uns periòdics i els revisa durant hores en les quals jo em dedico a observar les fotografies i portades dels llibres. A la fi, em mira i diu.

- Desaparició d'una nena de 9 anys a Farlete. 2012.