Profund buit són les teves entranyes;

habitant d''inframons;

porpra indomable.

Estén el teu mantell de suau seda,

carícia profana i embruixadora,

i broda en silenci el teu passat.

No ets sol, ni la seva calor que tot inunda;

ets lluna i silenci de la nit,

ets nit i silenci sepulcral.

Ets el sepulcre de la teva mort.

Cecilia Solis, fragment de “Poema a la prostituta”.

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Iolanda plorava tombada lleugerament damunt la seva filla sota els espessos flocs de neu, el seu cos malgrat els pocs parracs que portava damunt no pareixia notar el fred hivern aragonès. Recolzada a la finestra del prostíbul del carrer Deilicias observava com la meva companya sofria el maltracte del nostre proxeneta.

Els ulls de Iolanda es van fixar en mi, em va mirar fixament durant una llarga estona. Els seus ulls un mar de tristesa mostraven patiment, el patiment d'una dona exiliada del seu país per a dedicar-se a ser humiliada, els seus ulls cel ennuvolat em van mirar culpables, culpables perquè el fruit de la humiliació, la seva filla Krasna havia mort per la seva culpa. Vaig poder veure més enllà dels seus ulls, vaig poder veure els seus pensaments, i vaig poder veure també com ella pensava que si s'hi hagués esforçat una mica més, la seva filla ara estaria viva.

Però no ho estava, la meva companya havia arribat per tercera vegada al bordell sense els diners que tenia per aportar al jefe, i el jefe no admet ximpleries. La seva filla era morta.

Aquesta escena desoladora era només una part de l'exasperant vida que les meves companyes i jo portàvem. Vaig deixar de mirar per la finestra amb l'esperança que com que no veia el que estava succeint els meus pensaments s'esvaïssin. En el meu ofici no em podia permetre el simple acte humà de reflexionar i empatitzar.

Eren les vuit de la tarda i en mitja hora entrava a "treballar", el bar de senyoretes estava bàsicament buit a excepció del parell de clients que acabava de sortir del treball i aprofitaven les primeres hores per a no arribar tard a casa i crear sospites a les seves dones. Vaig travessar el vestíbul per a baixar per unes escales que em portarien al vestuari. Vaig obrir la taquilla i entre les meves pertinences vaig agafar un fi vestit d'estampat d'un sol tirant, un tanga d'encaix de color vermell, uns tacons blaus d'agulla i un cigarret Marlboro.



Em vaig canviar veloç, i vaig posar-me una jaqueta que deixés veure les meves parts més potents i em vaig dirigir escales amunt per a començar la meva labor al carrer Àvila.

-Pilar! -va cridar la meva companya des de darrere la barra.

La vaig mirar amb dubte, ella va mirar-me amb els seus ulls grisencs i va acabar la frase.

-El jefe vol parlar amb tu.
Se'm van gelar els ossos, parlar amb el jefe era sempre sinònim de notícies dolentes, però en realitat, què són bones notícies en aquesta vida de contínua decepció. Vaig respirar fondo i em vaig dirigir a l'habitació del jefe.

-Sí? -vaig dir mentre obria la porta subtilment.

-Passa.

El vaig mirar sense dir res esperant que ell entaulés la conversa que volia tenir. Es va aixecar de la seva butaca vermella cirera i va obrir una prestatgeria, va agafar dos gots i una ampolla de whisky Johnnie-Walker del 78. Va col·locar els gots en la taula sense cap classe de delicadesa i va servir l'alcohol en ells.

-Avui venen dos dels cabezillas més importants dels maños, una de les màfies amb més prestigi de Saragossa. - El cap va veure la meva cara de dubte.- Un d'ells, bé, té uns gustos més exquisits. Ell... bé... Vol mosses d'aquí de la ciutat, no és molt exòtic que diguem. A més li van les noietes, les nínfulas. Tu ets l'única que compleix els requisits, així que avui aniràs a la suite de la planta de dalt.

No em quedava una altra. Vaig assentir.

El senyor arribaria en mitja hora, així que vaig sortir a fumar-me un cigarrret. En obrir la porta de darrere que donava a un fosc carreró, el cerç es va sacsejar en la meva cara i va refredar les meves càlides galtes. Vaig decidir sortir d'aquell carreró fosc per a respirar el que respiren les nenes de la meva edat; normalitat.

Al carrer, els motors dels autobusos es barrejaven amb les xerrades que mantenia la gent normal. Enrenou, per aquí, per allà, de tant en tant alguna mirada es posava en mi, algunes de luxúria i unes altres de tristesa. El fum del tabac es barrejava amb el vapor que la meva boca sospirava a causa del fred. Vaig acabar el cigarret i les meves cames tremolaven, el meu cos em demanava entrar al bordell on hi havia calor, però la meva ment estava gaudint d'aquell moment de normalitat.

Vaig tornar a entrar per la porta de darrere, vaig pujar unes escales i em vaig dirigir a les sales individuals, on em vaig imaginar que el client m'esperaria.

-Tu, sala 3, encara no arribar client -Em va dir la meva companya Lloen amb el seu habitual caràcter bord i accent estranger.

-Com està Iolanda? -vaig preguntar

-Com creure tu que està, maleïda curva, ella perdre la seva filla.

Em va entristir, però d'una banda era feliç de què aquesta noieta estigués morta, perquè en cas contrari hauria de conviure aquí i molt abans de la primera menstruació començar a practicar l'ofici de la seva mare.

Clarament no era motiu de felicitat, perquè era l'únic que li quedava a Iolanda. Iolanda era una de les poques dones en aquest lloc que em dirigia la paraula, tenia un caràcter maternal cap a mi, una vegada fins i tot va gastar una part del que va guanyar per a comprar-me una xocolata calenta. Aquest dia el meu client s'havia passat en el llit, i m'havia deixat sagnant i plorant en una cantonada del carrer sense tan sols pagar. Iolanda em va consolar i col·locar la seva jaqueta i va comprar-me aquella xocolata tan deliciosa acompanyada de xurros. L'endemà mendicaria pel carrer i aconseguiria prou per a portar-li un dolç.

Vaig entrar a l'habitació, com Lloen havia dit, ell no havia arribat. Hi havia un llit de matrimoni color borgonya, i una taula coberta d'una tela de seda, les parets eren bordeus i els llums desprenien una intensa llum vermella, vermella passió, sofriment i dolor.

Vaig decidir treure del minibar un xampany i dues copes per a rebre el senyor. Em vaig asseure i en veure que trigava, em vaig servir una copa. Van passar com dues hores fins que a la fi la porta es va obrir d'un cop. Després d'ella un home d'uns quaranta anys va aparèixer, era bru de cabells i castany d'ulls. Portava un barret Fedora, un bigoti, cigarret en la boca i un vestit a ratlles gris, com un autèntic gàngster italià.

Va fixar els seus ulls en mi, fent-me tremolar de por, mentre en el seu rostre es dibuixava un somriure burleta.

-Quants anys tens? -Va dir.

-Divuit -Vaig respondre.

-Mentida. - Es va riure.

-Disset.

-Mentida, altra volta. -Va possar els ulls en blanc, continuava somrient.

-Quinze. - Li vaig dir la veritat.

Va somriure de manera perversa, com un garrit que fa una gamberrada. Es va seure al meu costat. Va lliscar la seva mà en la butxaca dreta dels seus pantalons i d'aquesta va treure la seva pistola, una targeta de crèdit, una caixa de cigarrets i un encenedor, i de la seva altra butxaca un tubet i una bosseta de plàstic que contenia pols blanca. Va fer un buit en la taula i va tréure aquesta pols, la va separar en línies primes i va aproximar el seu nas. Va esnifar. Va fer una ganyota amb ella i va aixecar el cap. Es va girar. Em va mirar. Em va cedir el tubet. Vaig vacil·lar. Vaig esnifar i no record molt més.