L’emperadriu Cing Hui creia que les seves estances eren massa sumptuoses. Mentre es preparava, sola davant d’un mirall emmarcat d’or, observava el llit cobert de sedes i les parets bellament pintades. Després, s’hi comparava. I veia la seva figura senzilla, amb els cabells recollits de manera austera, el rostre nu i la roba grisa, una taca en aquella imatge de colors rutilants.
Amb posat solemne, va alçar-se del tamboret de fusta lacada i va dirigir-se a la porta amb baixos relleus. Va parlar breument amb els guàrdies, també vestits de gris i amb senzillesa. En altres temps, els seus uniformes haurien estat verds i grocs, els colors del seu regne, i ella s’hagués vestit de blanc i plata. Ara, però, havia de dur dol i plorar un regne que havia oblidat per què lluitava.
Un cop van haver ultimat els protocols de seguretat d’aquell dia, l’emperadriu va tornar a tancar la porta, a l’espera que la cridessin per començar la cerimònia de la firma del tractat de pau. Es va fer el llit, com s’havia acostumat a fer des que, feia anys, havia decidit que tenir dames de companyia era una despesa supèrflua. Va menjar una minsa quantitat d’arròs de l’assortiment de delícies, pensant en la fam que la seva gent patia.
Va tornar a asseure’s davant del mirall. Va treure un rotlle de paper d’arròs d’una butxaca dins la màniga i es va disposar a fer els últims retocs al discurs que pronunciaria un cop segellada la pau.
Algú va picar la porta.
Un cop. Dos.
El rostre d’un dels seus guardes va aparèixer, dubitatiu.
L’emperadriu va assentir i la porta es va obrir.
Un home amb una levita blanca s’estava dret sota el llindar, amb una postura impol·luta i un somriure fred. Va fer una reverència pràcticament insuficient i va parlar:
—Senyora —va començar, i l’emperadriu va aixecar-se per rebre’l—. La cerimònia és a punt de començar.
Ella va assentir i va seguir-lo fora la cambra.
Un cop va començar a avançar, passadís enllà, va advertir que l’home de la levita blanca havia desaparegut. Va girar lleugerament el cap i tampoc no la seguia. Va arrufar les celles, però va alçar la barbeta i va reprendre el pas.
* * *
Gent humil de totes les edats s’aglomeraven a la plaça, atents als esdeveniments dins de la Sala de Glaç, una estança del palau amb les dues parets corresponents a la façana fetes enterament de cristall. Drets al balcons i les terrasses i abocant-se a les finestres hi havia espectadors més pròspers, tots vestits de colors vells i llampants.
L’emperadriu Cing Hui va admirar un moment la imatge. A banda dels nens que es gronxaven al caire de les lleixes i corrien descalços sobre la neu ennegrida, pocs dels súbdits somreien. Per un moment, li va semblar que tots aquells ulls cansats la fitaven.
L’instant va passar i l’emperadriu es va asseure. Va enfonsar-se en la butaca vellutada i es va allisar la tela grisa sobre la falda. Després, finalment, va creuar la mirada amb el rei.
El monarca era un home rubicund, profusament maquillat i guarnit amb una perruca intricada i teles cares i pomposes. No s’havia alçat quan l’entrada d’ella havia estat anunciada. No l’havia rebut amb uns mots de cortesia. S’havia limitat a romandre escarxofat entre coixins daurats, menjant dolços i embrutant els anells enjoiats dels seus dits botits.
—Avui és un dia de joia —va dir ella, redreçant-se.
El rei va somriure i es va mirar la pedra preciosa que li penjava del coll.
L’emperadriu va mantenir una expressió serena. Va creuar les mans sobre la falda.
—Sa Majestat està content, avui —va somriure amb cortesia, mantenint els ulls glaçats—. Jo també ho estic. Els nostres pobles finalment podran reposar.
El rei va fer una ganyota subtil, arrufant lleugerament les celles, frunzint els llavis. Va deixar la peça de fruita ensucrada que havia estat fent girar entre els dits.
—Sí, és clar —va remugar, però no semblava estar d’acord amb el que deia—. Signem d’una vegada.
L’emperadriu es va empassar l’enuig. Va inclinar-se endavant amb elegància i va voler agafar l’estilogràfica de nacre.
El rei va saltar i la hi va arrabassar, matusser. El blanc pristi de la ploma va quedar brut i enganxifós.
—Jo soc el rei —va fer amb un fil de veu—. Jo soc el rei i jo vaig primer.
L’emperadriu es va redreçar en silenci.
Va observar com la tinta dibuixava el nom del rei. La cal·ligrafia era grossa i tremolosa. Una taca negra es va escampar pel paper d’arròs, just sota on l’estilogràfica havia quedat suspesa en acabar la firma.
L’emperadriu va estirar la mà, demanant la ploma.
El rei la va deixar sobre la taula.
Mantenint el capteniment, ella va abaixar el braç.
Abans no pogués recollir l’estilogràfica, uns passos van aturar-se.
—Senyora —una veu greu, fosca, carregada d’ira mal continguda—, voldria una mica de te?
L’emperadriu va alçar el nacre i la tinta.
—Jo vull te —va sentir que s’empipava el rei—. Dona’m te.
Silenci.
El servent dubtava.
L’emperadriu va apartar la mirada del tractat.
—N’està segur, Maj...?
—Goses contradir-me? —la veu del monarca s’afinava—. A mi?
El lacai era un home molt fornit. Devia fer uns dos metres d’alçada i l’uniforme roig i daurat no li acabava de quedar bé. L’emperadriu va advertir que, enlloc d’arronsar-se, erigia l’esquena cada cop que el rei pronunciava un mot. Les tasses i la tetera havien lliscat totes a un cantó de la safata de plata brunyida.
—No, no, senyor. Vull dir, Majestat...
—Doncs dona’m el te.
El criat no deixava de mirar l’emperadriu.
—I vos, senyora, no voleu...?
—Que t’he dit que em donis te!
L’emperadriu va deixar la ploma sobre el paper.
—Sí, sisplau. Un te em faria molt de bé, en aquesta sala tan freda.
Va somriure amb cortesia al monarca. Altre cop, els ulls van romandre vacus.
El servent va relaxar-se visiblement. Va assentir i va deixar la safata a la taula. No ho hauria d’haver fet. El protocol deia que l’havia de mantenir sempre alçada, i col·locar les tasses prop de cada comensal.
L’emperadriu va observar pacientment com l’home inclinava la tetera amb poca traça i omplia massa les tasses. No va demostrar haver vist com vessava una mica de te de la seva en atansar-la-hi.
Va tornar a prendre la ploma, mentre amb l’altra mà s’acostava la tassa als llavis. De cua d’ull, va veure com el servent girava lleugerament el cap, creuant la mirada amb algú fora del camp visual d’ella.
El vapor del te era dolç i embafador. L’emperadriu va mantenir els ulls fixos en l’espai blanc on signaria mentre inclinava la tassa.
Corredisses la van fer aturar. Crits i ordres van fer-li baixar la tassa, deixar-la sobre la taula i oblidar-la.
—Senyora, begui’s el te —grunyia el criat, tens.
Però guàrdies van obrir la porta, soldats de gris i rostres petris.
I el servent tenia una fulla freda entre els dits, un tros de vidre amagat.
—Beu-te el te!
L’emperadriu va alçar-se, desafiant, i va veure el llampec de glaç mortífer descriure un arc. Li va esquinçar una màniga del vestit.
De sobte, va desaparèixer, sota mans enguantades i tela roja caiguda. El pres es debatia, clavat a terra per una dotzena de guardes de l’emperadriu.
Cridava, intentava ferir, estripava el seu uniforme intentant quedar lliure. Mai no va deixar de mirar el mateix punt, irat i profundament terroritzat.
—Ha estat ell! En Li Huan! Ell m’ha obligat a fer-ho!
Però els crits del servent només van permetre a l’emperadriu veure el voleiar d’una levita blanca.
* * *
—Senyora, jo els he vist —explicava un guàrdia—. El de l’abric blanc li donava ordres i el pres assentia. Al final, li ha donat alguna cosa. Verí, per al vostre te.
L’emperadriu havia tornat a les seves estances. No havia volgut canviar-se. Seia davant del mirall emmarcat d’or, escoltant.
—Senyora, ens n’hem d’anar —el capità s’estava dret al costat de la porta, amb la mà reposada a l’empunyadura del floret—. Aquest atemptat contra la vostra vida ens ha revelat les vertaderes intencions dels nostres enemics. No hi haurà pau.
L’emperadriu va reposar les mans sobre la falda, passant els dits per la ferida neta que el vidre esmolat havia obert a la tela. Va dirigir la mirada al primer soldat a parlar.
—Com els has vist?
—He seguit l’home de blanc quan ha vingut a avisar-vos de l’inici de la cerimònia, senyora.
El capità va quadrar les espatlles.
—Jo els ho he ordenat, senyora. No em fio d’aquesta gent.
—Ah —va deixar anar l’emperadriu, tranquil·la.
L’emperadriu va romandre pensativa uns moments.
—Què en sabem, d’en Li Huan?
Els guàrdies van arrufar les celles.
—Qui?
—L’atacant ha dit que en Li Huan era l’autor del crim.
—No ho sabem, senyora —un segon soldat parlava, ara. Era jove, i hauria estat massa jove uns anys enrere—. Però ens ha arribat una filtració, senyora. Informació sobre el pres...
—Oh... —va mormolar l’emperadriu—. I què deia, aquest secret?
El pit del petit soldat s’inflava, ple d’orgull. Va prendre aire amb les galtes enrogides.
—Es veu que és un noble de guerra, senyora. Fill d’una família enriquida durant aquests últims vint anys. Un guerrer a l’exèrcit de gran ferocitat.
L’emperadriu guardava silenci.
—Senyora, si us plau —va pregar-li el capità, enravenat al costat de la sortida—. Permeti’ns escortar-la lluny del perill. No pot romandre envoltada d’enemics.
Ella va tornar col·locar-se bé la màniga estripada.
—No han de ser els nostres enemics —va sospirar—. Pel bé dels dos pobles, no poden ser-ho. Hi ha d’haver pau.
—Però, senyora, esteu en perill...
—Afrontaré aquest perill, capità. Com milions de persones han afrontat batalla rere batalla d’una guerra eterna, somniant amb el dia en què es llevarien en un món en pau.
Silenci.
L’emperadriu es va alçar.
—Vull dirigir-me al poble —va decretar—. I digueu al rei que em dugui el tractat de pau.
* * *
Nevava.
Les volves queien blanques, etèries. Amagaven la negror de la ciutat, de la brutícia i la tristor.
L’emperadriu passa fred, abillada sols amb teles fines i deteriorades. Però es mantenia immòbil, dempeus davant la multitud expectant. El vent gèlid li tallava el rostre nu i li estirava el pentinat auster. El cel gris l’enclaustrava, la neu blanca s’arremolinava al seu voltant i el terra negre s’estenia sota la balconada fastuosa.
El rei va aparèixer al costat de l’emperadriu. Estrenyia el paper d’arròs amb els dits inflats. Ella no va mirar-lo.
—Iniciaré una investigació sobre l’incident de fa una estona —el va avisar.
—No! Si hi ha d’haver una investigació, la faré jo. Vostè no hi té cap dret.
—Era la meva vida, la que s’ha intentat segar.
—És el meu regne.
L’emperadriu va observar els rostres bruts i empolainats dels seus espectadors.
—Molt bé. Però, un cop trobeu l’home de la levita blanca, envieu-me’l.
—Quin home?
—El que ha organitzat l’atemptat. En Li Huan. Era a la Sala.
—Com ho sap, això? Jo no he vist ningú.
L’emperadriu va prémer els llavis.
—Doneu-me el document. I l’estilogràfica.
—Vostè no pot donar-me ord...
—Feu-ho.
Les dents del rei van grinyolar quan va oferir-li el paper d’arròs. Les teulades de la ciutat mudaven del gris al blanc. La nevada es va intensificar.
Amb un gest àgil, l’emperadriu va desenrotllar el tractat de pau i el va signar. El va alçar i el vent el va fer espetegar. La neu va esborronar-ne una mica el text estilitzat.
Va tornar la pau al rei. Va avançar i va recolzar les mans sobre la neu blanca, brillant i abrasadora. Va treure el rotlle on havia escrit el seu discurs.
Però no va veure-hi més que mots fútils. Va obrir els dits i va deixar que el vent se’ls endugués.
Va fitar els nens, amb el nas enganxat als vidres gebrats o amb els peus descalços enterrats en el glaç. Va mirar els adults, amb les esquenes erigides, plens d’esperança, vestits amb parracs i colors d’una altra època. Va esguardar els vells, tremolosos sota l’embat del vent gelat, desitjosos de reviure un passat de pau.
L’emperadriu va romandre en silenci, incapaç de trobar les paraules adequades.
La neu havia tornat el regne blanc.
