En Ting Jie duia roba de patge. Negra, de tela bona però tall senzill. La detestava. Tanmateix, no havia fet cap comentari quan la hi havien donat. En Ting Jie no temia la mort, però sabia que havia de témer l’home de la levita blanca.

En Li Huan seia al seu costat, ambdós escarxofats dins d’un cotxe car i elegant, massa estret i massa baix. El nou carceller d’en Ting Jie seia amb la rectitud excessiva d’algú que creu que s’ha guanyat ser intocable. Tot en el seu aspecte denotava prosperitat. Duia els cabells d’argent pentinats enrere i una barba ben tallada. Anava tot vestit de blanc.

Feia hores que el cotxe espeternegava pels camins tortuosos que la guerra no havia tocat. Totes les carreteres principals havien quedat destruïdes, i de tant en tant passaven per les ruïnes d’un poble abandonat. En Li Huan no havia fet cap de les preguntes que Ting Jie hauria de respondre. Mirava la finestra gebrada i el paisatge gris.

La neu s’estenia fins l’horitzó. Amagava la terra, ofegava la vegetació. Estava bruta, sovint trepitjada i envermellida. Aquells paratges amagaven bales perdudes, milers de vides segades, crits de terrible desesperació i fúria brutal. Però ara, davant dels ulls freds d’en Li Huan, el vent només duia silenci. El silenci opressiu del final d’una tempesta. El silenci esborronador del record d’un malson.

—Què vols de mi? Per fer el que dius que vols fer segur que ja tenies recursos a la capital. Per què buscar-me a mi?

—Si vol dirigir-se a mi, senyor Ting Jie, faci-ho amb el respecte que em mereixo.

—Com et dius?

—El meu nom no és de la seva incumbència.

—Aleshores no puc tractar-te com si en tinguessis un.

La mà esquerra d’en Li Huan es va crispar sobre la lleixa de la finestra. Un cop. Dos.

—Miri, senyor Ting Jie. Ara passarem pel costat d’on es va lliurar l’última batalla. Veu tota aquesta extensió cremada? Li hagués agradat, aquesta. Va ser la més sanguinolenta de tota la guerra.

—Qui va guanyar?

—Ningú.

—Això és impossible. En un enfrontament sempre hi ha un vencedor i un vençut.

—Tots els bàndols d’una guerra ja han perdut quan cau el primer combatent, senyor Ting Jie.

El pres va emetre un so greu, en clar desacord.

—Bé que tu te n’has aprofitat, traficant.

Les comissures d’en Li Huan es van tensar.

—Veig que no és del tot neci, senyor Ting Jie. Però jo parlo de la guerra dels homes. Vostè es refereix al negoci de la guerra.

El pres va arrufar les celles i va creuar els braços sobre el pit. Amb el moviment, va aixafar el braç dret d’en Li Huan, sempre immòbil. L’home de la levita blanca va serrar les dents.

—Què tens al braç?

—Em sembla recordar, senyor Ting Jie, que aquí les preguntes les faig jo. El que em passa al braç no és res que hagi de saber.

En Ting Jie va deixar anar aire bruscament.

—Doncs pregunta.

Però en Li Huan va tornar a inclinar el cap en direcció al paisatge desolat.

* * *

Van aturar-se sota la llum gèlida dels estels i la lluna nova.

Quan en Li Huan va obrir la porta i va sortir del cotxe, en Ting Jie es va afanyar a imitar-lo, entumit i grinyolant. Al seu voltant s’alçaven les ruïnes fosques d’un poble temps enrere assolat. Moltes de les parets estaven ennegrides, les finestres i portes no eren més que forats desiguals i melangiosos. Les bigues estellades esgarrapaven el cel nocturn com dits fantasmagòrics.

—Què fem a...?

Un noi escardalenc va sorgir de les ombres amb un bidó. Va afanyar-se a manipular la carrosseria del cotxe fins obrir una portella i abocar-hi un líquid amb una forta olor a gasolina. Una dona va seguir-lo. Un fanal oscil·lava a la seva mà alçada, fent ballar formes tremoloses sobre la neu grisa.

—Estimada senyora Yu Yan! —la neu va cruixir rere en Ting Jie. En Li Huan avançava cap a la dona amb un somriure que va fer esgarrifar el soldat—. Quina meravella ha organitzat aquest cop? No sap fins a quin punt el nostre convidat desitja un jaç tou i càlid on passar la nit.

Quan la dona va assentir, la flama li va il·luminar les faccions. En Ting Jie havia vist molts horrors durant la guerra, però es va esfereir davant les cremades que deformaven els llavis de la Yu Yan en un somriure permanent. En Li Huan va recolzar la mà esquerra a l’esquena de la dona i va conduir-la lluny del cotxe. En Ting Jie va seguir-los en silenci, resistint el miler d’agulles que el fred li clavava al cos. El nen va quedar a mercè de la foscúria.

Van travessar el poble. Entre les ruïnes mortes, la levita blanca semblava un espectre. De sobte, va desaparèixer rere un mur enrunat, i l’ombra d’en Ting Jie va trigar un moment a trobar l’entrada d’un soterrani. Els esglaons gemegaven amb el pes de cada pas.

I, de sobte, un porta. Nova, impossible. L’emmarcava un fil de llum daurada.

Arrufant les celles, en Ting Jie la va empènyer. Una forta fragància d’encens va colpejar-lo. Els ulls li van trigar un moment a adaptar-se a l’esclat de lluentor.

—Senyor Ting Jie, començava a creure que havia comès una insensatesa.

La veu d’en Li Huan havia perdut la calidesa amb què s’havia dirigit a la Yu Yan. Era assegut en una butaca de fusta fosca i entapissat porpra. S’havia tret el guant de la mà esquerra, on ara sostenia una copa de cristall. Quan en Ting Jie va voler fer un pas en la seva direcció, un braç gruixut va creuar-li el pit. Dos guardaespatlles li van aparèixer davant.

En Li Huan va brandar el cap.

—Deixeu-lo. És el nostre convidat.

En Ting Jie va serrar les dents. Era el segon cop que el seu nou amo l’anomenava «convidat». Va asseure’s en una butaca de color bru que en Li Huan li va indicar amb un cop de cap. Després, el traficant va clavar la mirada en la Yu Yan, que pul·lulava pel fons de l’estança. La dona va assentir i va sortir. Els dos guàrdies van seguir-la, però només unes passes van pujar les escales.

—Ara faràs les preguntes?

En Li Huan va assentir, deixant la copa en una tauleta a joc amb la seva butaca.

—Si no hi té cap inconvenient.

Però ambdós sabien que en Ting Jie no podia tenir-ne.

—Senyor Ting Jie, m’agradaria que parléssim de la seva vida abans d’allistar-se. Vostè pertany a la generació que només ha conegut la guerra. Què em pot dir de la seva família?

—Estic convençut que ja ho saps tot.

—Vull que m’ho digui vostè.

En Ting Jie va sospirar.

—Molt bé. Sí, la família Ting és adinerada i influent. Manté una bona relació amb el tron i, en algunes ocasions, el rei ha arribat a demanar consell a la meva mare, una gran estratega i la raó per la qual ara els Ting pertanyen a les altes esferes.

—No puc evitar advertir, senyor Ting Jie, que no s’inclou en la seva pròpia família.

—No. I de ben segur que això és el que t’interessa, traficant. M’he entrenat tota la vida per lluitar en nom del rei. Els pares van celebrar el dia que em vaig allistar. Però a partir d’aleshores només hi he parlat dues vegades. La primera, quan el pare va advertir-me que la meva manera de batallar estava deshonrant la seva família. Però què en sap, el pare, un poeta, de l’honor? La segona va ser durant el meu judici. La mare va ser un dels alts càrrecs que em van condemnar.

—Aleshores, senyor Ting Jie, és segur aventurar que, en cas que vostè es trobés en una situació... delicada, la família Ting no vindria a socórrer-lo?

—Si et refereixes a quan m’enxampin...

—Només és una possibilitat, senyor Ting Jie. Res no és mai una certesa.

—Quan. Quan m’agafin intentant aturar el tractat de pau. No, no m’ajudaran. Es desentendran de mi.

En Li Huan va assentir amb gravetat.

—És per això, oi?

—Per això, què, senyor Ting Jie?

—Que és per això que m’has triat. Soc un soldat condemnat per odiar el meu enemic, membre d’una família que resulta que té molt bones relacions amb el tron. No hi ha un culpable millor, una història més perfecta a contar.

Les comissures d’en Li Huan es van corbar amb malícia. Va abaixar la mà esquerra fins la copa de cristall. Va picar-la. Un cop. Dos.

—Molt bé, senyor Ting Jie. Ha descobert el meu pla maligne. Però, em creurà si li dic que no és la meva intenció veure’l condemnat? Li he ofert una vida, i sempre compleixo la meva paraula. Si fa tot el que li mani, sortirà de palau un home lliure, i podrà trepitjar un camp de batalla altre cop i tornar roja la neu fins que els cabells li creixin blancs i sigui incapaç d’alçar les armes.

—Vols que em cregui que soc alguna cosa més que un simple peó?

—No, senyor Ting Jie. Li estic dient que vostè és un peó que no cal sacrificar.

En Li Huan va alçar la copa i va se’n beure el contingut.

—Qui ets?

—Seguint la seva metàfora, una torre o un alfil. No ha de saber res més.

—M’estàs demanant que posi la meva vida a les teves mans. Com esperes que ho faci si ni tan sols sé qui ets?

—No li ho demano. I la seva vida ja era a les meves mans fins i tot abans que em conegués.

En Ting Jie va enfurir-se. Veloç, va estirar un braç, va trencar la copa de cristall i la va suspendre sobre el coll del seu carceller. En Li Huan va mantenir l’expressió serena. Els seus ulls van fitar la mort i van instar-la a tornar-los opacs.

—Vull el teu nom.

—Decideixi’s. Vol saber qui soc o com m’anomenen?

El vidre cantellut va obrir una esquerda roja just sota la barba d’en Li Huan.

—Prou jocs de paraules! —va rugir en Ting Jie—. Primer vull el nom.

—Li Huan. Li serveix?

Però en Ting Jie no coneixia cap Li Huan. Va prémer una mica més la copa.

—Senyor Ting Jie. Tranquil·litzi’s. Li he dit el que volia saber.

—No. Només dius el que vols que sàpiga. Qui ets?

En Li Huan va sospirar. El cristall trencat va enfonsar-se-li una mica més al coll. Un rajolí de sang tacava el coll de la levita blanca.

—Què vol que li expliqui, senyor Ting Jie? He estat moltes coses.

—Tot.

En Li Huan va tornar a clavar la mirada en els ulls d’en Ting Jie. Detestava el que estava a punt de fer.

—D’acord. Li Huan, sempre m’he dit Li Huan. Però vaig néixer al carrer, orfe de família i de sostre. Em va acollir un lector vell. Havia dedicat la vida a robar llibres. Va llegir fins quedar-se cec. Jo li recitava els passatges. El van matar quan jo tenia onze anys. Li serveix, senyor Ting Jie?

—Això no és tot, Li Huan. T’he dit que vull saber-ho tot.

En Li Huan va reposar la mà esquerra a la tauleta. Un cop. Dos.

—Vaig cercar els seus assassins. Vaig esdevenir el monstre que ells havien estat. Vaig invertir anys a imitar-los. Superar-los... I, tanmateix, em va semblar excessiu el que vostè va fer a aquella vil·la, senyor Ting Jie.

La copa li va eixamplar el tall. La taca roja guanyava terreny al blanc.

—Em vaig fer un nom. Vaig crear el meu propi imperi. I aleshores va arribar la guerra. La meva gran oportunitat. Vaig lluitar les meves pròpies batalles fins arribar a ser qui soc ara.

—I qui ets, ara?

—El propietari del monopoli d’armes. El senyor de la guerra. L’amo d’aquest regne.