En Li Huan es va treure el guant de la mà esquerra, d’un blanc pristi. Va agafar-lo d’entre les dents i se’l va guardar a l’infern de la levita. La cua de l’abric acariciava aquella neu blanca, fonent-s’hi fins esdevenir una sola.

Va alçar el puny, va picar la porta. Un cop. Dos.

I va esperar.

Ningú no va sortir a rebre’l. En Li Huan va tornar a trucar. Un cop. Dos.

—Hauràs d’obrir tu mateix —va respondre una veu fosca.

En Li Huan, serrant les dents, va entrar amb el pany a la mà esquerra. Ho va detestar. Havia treballat tota la vida perquè d’altres li obrissin les portes.

L’interior de la cabana era càlid, amb la llar de foc encaixonada en un racó, lluny de la porta i de l’anella de les cadenes. L’únic mobiliari que guarnia la sala era un llit vell, cobert de mantes gruixudes i rosegades pels anys, una taula que el temps havia polit i dues cadires bastes.

Amb l’esquena ben recta, en Li Huan va creuar l’habitació i va seure en una de les cadires. No va demanar permís, perquè havia dedicat la vida a no haver de demanar permís. Va guardar silenci, perquè la primera paraula no era digna d’ell.

—T’has deixat la porta oberta.

El presoner seia al terra al costat del llit. Les cadenes li mossegaven els canells, ferro fred contra carn viva, i l’uniforme el duia brut i esparracat, rígid per la sang seca i el fang congelat. Els estralls del seu captiveri ja es mostraven en el seu aspecte, xuclat, gris i arronsat, però ningú no gosaria dir que era desnerit. Amb una envergadura de quasi dos metres i una constitució quadrada, tenia el coll més ample que el cap i unes faccions dures, antigues, amb el front bombat i el nas aixafat.

En Li Huan el va observar un moment.

—Si vostè no hi té cap objecció, prefereixo el fred.

A tall de resposta, el pres va emetre un grunyit greu, gutural, que es va perdre en la boira i la neu blanca.

En Li Huan va esperar. L’altre va esbufegar i va tensar les cadenes.

Es va asseure davant seu.

—Senyor Ting Jie, he vingut a oferir-li la vida.

En Ting Jie no va donar mostres d’haver entès les paraules d’en Li Huan. Va restar immòbil i en silenci massa temps, faltant-li al respecte. Va deixar anar aire pel nas i es va recolzar al respatller de la cadira. En Li Huan va cloure el puny esquerre.

—No m’interessa —va gosar articular l’altre.

—Aquesta no és la resposta que un esperaria d’un soldat condemnat a mort.

—Tots els soldats estem condemnats a mort. La nostra feina és donar la vida pel nostre país.

—Permeti’m l’observació, senyor Ting Jie, però la seva mort no serà en batalla.

En Li Huan va callar mentre l’ample tors del pres s’inflava. El xerric de les dents premudes va solcar l’aire gèlid.

—Els meus compatriotes són tous —va bordar en Ting Jie—. Em condemnen per lluitar amb més ferocitat que ningú, defensar la meva pàtria amb totes les meves forces. Si aquest és el món on he de viure, on la guerra és primmirada i pot acabar amb mentides sobre un paper, prefereixo morir.

—El seu expedient detalla un episodi d’una brutalitat sense precedents, senyor Ting Jie. Fins i tot a mi em va afectar.

Els músculs dels braços del pres es van tibar.

—I qui ets, tu?

—Si és necessari, això ja li ho diré més endavant. Ara, però, necessito que m’escolti. La vida que li ofereixo no és un regal. Té un preu.

—Ja t’he dit que no vull la teva vida. Per què hauria de pagar per una cosa que no m’interessa?

En Li Huan va enfonsar la mà esquerra a l’infern de la levita. En va treure un rotlle de paper d’arròs. El va estendre sobre la taula amb destresa, mostrant una cal·ligrafia elegant i el segell més poderós de l’exèrcit.

—Això que té davant és una exoneració, senyor Ting Jie. Fixi’s que aquí hi ha escrit el seu nom, i que té l’estampa del general. Està aprovada. Només resta lliurar-la a la persona adequada. Aquest és el seu bitllet a una segona oportunitat, senyor Ting Jie. I l’hi ofereixo a canvi de fer el que més desitja.

El pres va deixar anar una riallada ronca, clarament en desús. El so es va enlairar rovellat, i es va esmicolar en fregar l’aire cristal·lí.

—I què és?

—A què es refereix, senyor Ting Jie?

—Què és el que més desitjo?

En Li Huan es va permetre un esbós de somriure. Va enrotllar l’exoneració amb la mà esquerra i la va tornar a desar.

—Permeti’m explicar-li el que ja sap. M’anirà millor per descriure el preu a pagar.

El pres va tenir l’atreviment d’assentir, com si realment li estigués donant permís per continuar. En Li Huan va erigir l’esquena. Mai no demanava permís. Ja no.

—Com ja sap, senyor Ting Jie, la guerra ha acabat. Fa uns dies es va lliurar l’última batalla d’un enfrontament que ha durat vint anys. Es va pactar una pau entre dos regnes que se segellarà amb una firma d’aquí a tres setmanes.

En Ting Jie va escopir, despectiu.

—La guerra ha convertit els oponents en ombres del que eren. Hi ha hagut fam, mort i destrucció. La població ha minvat dràsticament, la recerca i l’art són idees del passat. Però vostè, senyor Ting Jie, vostè no vol que acabi. Detesta la idea dels nostres enemics acèrrims convivint amb nosaltres, d’una aliança que tornarà la prosperitat al regne.

—Sona com si m’estiguessis jutjant, estrany.

—Ans al contrari, senyor Ting Jie. Els seus ideals em són de gran utilitat. De fet, són el que li permetrà obtenir la segona oportunitat que li ofereixo.

—Deixa’t de falòrnies. Què vols de mi?

—Vull oferir-li la vida, senyor Ting Jie...

—Això ja ho has dit, vell. Què més?

—... a canvi que vostè m’acompanyi a la capital i aturi la clausura del tractat de pau.

Una ventada va fer tremolar la porta oberta, empenyent dagues de neu esmolada. La boira grisa s’escolava lentament, més pesant i sinuosa. El silenci s’eixamplava, dens i perillós.

En Ting Jie va inclinar-se cap endavant. Les cadenes van xerricar.

—Compte amb el que dius, estrany. Si això t’ho sent dir algú, acabaràs en un barracó com el meu, i necessitaràs la vida que ara m’ofereixes.

Les comissures d’en Li Huan van alçar-se amb un espasme. Va reposar la mà esquerra sobre la taula, amb els dits arquejats. Va picar la fusta amb les ungles ben cuidades. Un cop. Dos.

—Confio en la seva discreció, senyor Ting Jie.

—I per què hauries de fer això?

—He vingut a oferir-li una vida, senyor Ting Jie. No ha de saber res més.

Les cadenes van dringar en destensar-se. El pres va alçar-se i va caminar fins estirar-se al llit de palla i mantes arnades.

—Saps què, estrany? No. No penso seguir-te, ni que m’oferissis el tron després. No vull la teva vida, encara que això suposi la meva execució demà.

—Senyor Ting Jie...

Però en Ting Jie va tenir l’atreviment de tornar a interrompre en Li Huan. Tenia la mà esquerra a l’infern de la levita, agafant el rotlle de l’exoneració del pres. El paper d’arròs va cruixir violentament.

—Escolta’m tu ara, estrany —i en Li Huan es va quedar lívid—. Per què hauria de fer el que em demanes? Vull que la guerra continuï, sí, però també vull lluitar-hi. Si et faig cas i aturo el tractat, per a tu o amb tu, el que sigui, què m’assegura que viuré per tornar a trepitjar el camp de batalla?

—Res, senyor Ting Jie.

—Això creia.

—No em torni a interrompre, senyor Ting Jie. I assegui’s. No parlaré amb algú estirat.

—He dit que no vull parlar amb tu. La conversa s’ha acabat. Ja tens la porta oberta.

En Ting Jie no hauria pogut predir què passaria a continuació.

No va sentir en Li Huan alçar-se, només la caiguda de l’exoneració sobre la taula gastada. No va veure que en Li Huan avançava cap a ell, perquè en la seva magna arrogància havia tancat els ulls, deixant-se abraçar per la son.

Un clic. Agut, metàl·lic. Prou conegut per fer-li obrir una parpella.

—Hauria preferit no haver d’arribar a aquest extrem, senyor Ting Jie. Però ara la meva oferta és una imposició. Acceptarà la vida, i em seguirà a la capital per fer tot allò que li demani quan li demani.

El canó de la pistola s’elevava a pocs centímetres del front d’en Ting Jie. El pols d’en Li Huan no tremolava, amb els dits de la mà esquerra fermament closos al voltant del mànec, reposats amb suavitat sobre el gatell.

—La teva vida no és més que fum i miralls, estrany —va gosar rebatre el pres, immòbil—. Les opcions que em dones en realitat només en són una. No és el primer cop que conec algú com tu, infatuat i amb l’esquena encarcarada. Algú amb grans plans, necessitat de molts peons i objectius ombrívols.

—Ha acabat de plànyer-se, senyor Ting Jie? Bé. Ara sortiré d’aquest barracó immund i lliuraré l’exoneració. Serà un home lliure fins que torni, i aleshores serà meu. No dirà res quan li mani seguir-me fins el cotxe que ens espera. No es queixarà quan li ordeni canviar-se aquest uniforme esparracat a la intempèrie, sobre la neu grisa, per la roba més digna que li he portat. Respondrà a totes les preguntes que li faci durant el viatge, i procurarà no destorbar la resta del temps. M’ha entès?

En Ting Jie era un home orgullós. Va ser prou desvergonyit per mirar la mort als ulls massa estona, en silenci, desafiant en Li Huan a prémer el gallet, la bala a apagar-li els sentits.

—És curiós —va mormolar—. Tens una pistola de l’exèrcit, estrany.

El canó va desaparèixer de davant seu, i amb el clic del fiador va caure al fons de l’infern de la levita blanca d’en Li Huan.

—Ho té mal entès, senyor Ting Jie. L’exèrcit té les meves pistoles.