En Li Huan tornava a estar entre els seus.

• Ja has acabat amb aquells traïdors? - van preguntar-li entre riures maliciosos.

Ell va assentir de mala gana.

• Que ara sents pietat per aquells desgraciats?- va recriminar-li un per la seva reacció.
  
  No, tan sols estic cansat. Nois, creieu que realment val la pena tot això? No resultaria molt més senzill fer-ho a través del diàleg, o si més no, solament matar a qui sigui necessari. Ens estem excedint una mica, no creieu? Les meves mans estan tenyides de la sang d’infants i dones innocents.
  
  Què dius! Aquest noi necessita descansar una mica.- van burlar-se els companys.

En Li Huan va adonar-se que no aconseguiria res exposant els seus arguments i va riure pel fet que ell pensava així només feia uns dies. Va anar cap a la seva cambra en el campament i va tancar els ulls. No va poder dormir però, per primera vegada veia els rostres de tots aquells que ell havia matat. Sentia pena i agonia. Tornava a sentir, un fet que no succeïa des de feia molt de temps.

Els dies següents van passar lentament. En Li Huan esperava tenir una nova missió per a poder anar a veure la Nina. Nina, aquell nom ressonava entre els seus pensaments. Què havia fet? Ara ell n’era el responsable i si alguna cosa li succeïa, mai s’ho perdonaria.

Entrenava i s’exercitava durament per a oblidar-se de tot. Així s’anaven escapant dies, setmanes i mesos com si res.

Per fi, li van assignar una missió: havia d’endinsar-se a la societat d’una ciutat durant una setmana. Havia d’analitzar i descobrir quin seria el següent pas que farien els russos. No seria fàcil, ell era clarament un mongol i el tractarien com a tal.

Gràcies als seus contactes va aconseguir fer-se passar per a minyó d’una gran casa i així tenir accés a valuosa informació. Va poder escoltar algunes afirmacions molt inquietants.

• Aquells maleïts! Hauríem d’agafar els tancs i declarar-los una guerra i aixafar-los d’una vegada!
  
  Ells van declarar la guerra. Tot estava bé, però de cop van decidir assassinar brutalment als líders de l’imperi. No comprenen que som superiors? Nosaltres serem sempre els filòsofs, escriptors, músics… mentre que ells seran sempre els minyons, ferrers, pagesos...

Ja separat d’aquell entorn tòxic, en Li Huan estava decidit a tornar cap a casa. Casa, un curiós mot. Quina era casa seva? Clarament, la seva llar s’havia convertit en la Nina i en Li Meng Khan. Era feliç sabent que quan tornés l’esperaven dues persones. Feia temps que va deixar-la allà. El reconeixeria? Temia que no.

Allà es trobava, davant la seva llar. A unes passes del que l’omplia, de l’únic que li quedava.

Quan va obrir la porta, la Nina va anar-hi corrents. La nena havia crescut moltíssim. No entenia com allò havia pogut passar.

• Com has crescut tant Nina?- va dir-li mirant-la sorprès.
  
  T’hem estat esperant durant quatre llargs anys. No teníem notícies de tu.- va contestar-li la jove quasi plorant.
  
  Ja soc a casa. No pateixis.

Aviat es va unir a la retrobada l’ancià. Els tres van passar els següents dies parlant i parlant. El temps se’ls consumia ràpidament i en Li Huan se sentia complet. La Nina el va arrencar dels seus pensaments.

• Li Huan! Corre vine, et vull ensenyar tot el que he après! - va exclamar.

La jove va conduir a en Li Huan fins a una petita cabana de fusta.

• Caram, l’has construïda tu?- va preguntar el soldat.
  
  Sí, però això no és tot! Vine a veure el seu interior. - va cridar amb eufòria.

En Li Huan va obrir lentament la porta i va apreciar la feina de la Nina. Va quedar sorprès de tots els coneixements i habilitats que havia adquirit amb el pas del temps.

• Nina! Compte amb la pistola! No és una joguina.- va advertir-li.
  
  Et penses que no ho sé? Observa.

La noia va agafar l’arma i d’un sol tret va matar a una au. En Li Huan meravellat, va sentir-se orgullós com si fos el seu pare. Va anar a parlar amb en Khan per a donar-li les gràcies i dir-li com n’era de gratificant l’educació que havia rebut la Nina.

• Khan, gràcies! De veritat, no sé com agrair-te tot el que has fet per ella.
  
  De res Huan. Saps que sempre podràs confiar en mi. Compta amb mi per tot el que necessitis. Però, saps que la Nina mai serà d’aquí. És una gran noia, però a primera vista és una Arséniev i ja està.

En Li Huan, després de passar uns dies junts, va tornar al campament. Allà demanà i aconseguí una baixa per a estar amb la família tot declarant que en Khan requeria ajuda per la seva edat. I d’aquesta manera en Li Huan retornava a casa després que els seus amics li digueren que el visitarien.

Durant el camí de tornada, va imaginar-se els milers de coses que podrien fer ara que per fi era lliure. Sentia com si s’hagués alliberat de les cadenes que el tenien lligat a aquesta infinita guerra.

Lentament, va tornar a la seva antiga vida que tant anhelava. Ara tenia temps per a dedicar-se a cuidar dels seus, aprendre noves arts o fins i tot la lectura. Aquesta última era una afició oculta que sempre havia amagat per por a ser jutjat, però la realitat és que sempre li havien fascinat les novel·les i poesies trobadoresques d’amors impossibles, on el cavaller lluitava sense motiu aparent només per aconseguir l’aprovació de la dama. Suposo que d’alguna manera ell se sentia així, lluitava per a fer feliç a la seva família, el seu poble, però realment ho feia per què ell volia?

Van passar els anys i la vida li somreia a en Li Huan. La Nina ja era quasi una dona i ell n’estava molt orgullós del que havia aconseguit. Mai hauria pogut arribar a pensar que seria capaç de cuidar i estimar tant a una altra persona i la jove Nina n’era un clar exemple.

Un dia de tardor més aviat gèlid, en Li Huan estava fora al jardí llegint les últimes pàgines de la seva novel·la preferida. De sobte va sentir com unes passes s’apropaven a ell, no va donar-li importància fins que va adonar-se de qui eren els inesperats convidats.

• Com que baixa per a cuidar a l’ancià Khan oi?- va esmentar un dels soldats.
  
  Bé, veureu, no és el que sembla, puc explicar-ho... - va dir ell patint per la seva vida.
  
  Ets un traïdor! Vam confiar en tu, pensàvem que realment l’ancià Khan necessitava ajuda però pel que veiem, això que ens vas dir va resultar ser una cruel mentida. - va dir ple de ràbia.
  
  De veritat, us ho puc expli…
  
  Què ens has d’explicar? Que a banda de ser un mentider compulsiu, estàs donant sostre a una Arséniev? A la que ens va robar tot el que era nostre, a la que ens va trepitjar com a insectes i ens va sotmetre al seu règim totalitari durant dècades? No et mereixes viure Huan, ets un frau i una vergonya pel nostre país.

I d’un cop sec, la bala va travessar l'estómac del jove soldat. Aquest, mig agonitzant va seguir parlant fingint que no havia passat res.

• No ho enteneu, ella és diferent! Us esteu equivocant. Ella m’ha tornat la felicitat que faltava a la meva vida, m’ha ensenyat a estimar i ser estimat, a veure la vida des d’una altra perspectiva. Quan estic amb ella soc un Li Huan diferent, un més autèntic i sincer. Ella ha despertat la meva part humana i racional. És el més semblant que he tingut a una família i li dec molt i l’estimo per sobre de tot. Aquest guerra és absurda!

La Nina en sentir aquell discurs tan tendre, sense pensar-s’ho dues vegades va sortir de darrere la porta i va córrer cap a en Li Huan per abraçar-lo. Plorava desconsoladament, sabia que els soldats podien disparar-la en qualsevol moment, però ella estava disposada a córrer el risc.

• Corre petita, corre tot el que puguis! - va dir en Li Huan.

Tot i així ella no es movia, tenia els ulls plens de llàgrimes.

• Tranquil·la Nina, jo estaré bé, no et preocupis. Marxa! - deia en Li Huan mig esgotat.
  
  No et penso deixar aquí! Tu sobreviuràs, t’ho prometo.
  
  No facis promeses que després no podràs complir petita. - va dir en Li Huan
  
  Escolta’m. Mira’m. No m’has entès? Tu sortiràs d’aquesta. Faré el que faci falta… - va dir ella sanglotant.
  
  Tan gentil i tendre com des del principi... - va contestar-li en Li Huan- T’estimo i sempre ho faré, que mai se t’oblidi. Lluitaré per tu des de l’altra banda i t’enviaré totes les meves energies per a què aconsegueixis tot allò que anhelis en aquesta vida. Tu pots amb tot, ets forta, valenta i decidida. Arribaràs molt lluny. I recorda per sobre de tot petita, que passi el que passi tu sempre seràs la nina dels meus ulls.

Aquelles van ser les últimes paraules d’en Li Huan.

Als ulls de la jove s’hi podia reflectir la ràbia i la ira que la inundaven per dins a poc a poc. D’aquelles obsidianes negres carbó, rajaven dos rius interminables de culpa. S’hi podia apreciar com la jove de curta edat, apreciava a aquell soldat, l’estimava més del que es pensava. Ell era el seu salvador, l’àngel de la guarda que va estar en el lloc i moment perfecte per a la seva salvació. I és que els ulls de la Nina parlaven, eren diferents, n’eren uns entre molts i lluïen amb una brillantor especial. Aquells ulls perdurarien per sempre en la memòria d’en Li Huan, d’això n’estava segur. Doncs aquells ulls eren impossibles d’oblidar.