La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

No tenia remei, ho havia de fer. Feia temps que en Li Huan ja no es plantejava res, tan sols obeïa les ordres i prou. Havia assassinat sense miraments a milers de persones, sentenciant a mort a tants innocents. Era un ésser cruel, desapiadat i s’odiava per això. Però ja no estava en les seves mans, era oblidar o ofegar-se en la culpabilitat dels seus actes.

Així que es va disposar a entrar. Aquelles persones eren tan sols unes més, es va repetir, per a sentir-se millor.

Deu segons, tan sols això va caldre per a posar fi a la vida d’una ingènua família. Gent rica, poderosa, gairebé aristòcrata, aquells eren l’objectiu. Els pilars de la societat havien de ser enderrocats, per a garantir el triomf total .

Un silenci absolut i desolador regnava. Els cossos inerts, ja sense vida, amb la vista enfocada en el no-res. En Li Huan trobava una ironia en aquell retrat: els adults, plens de joies ostentoses, perduts per sempre en la seva ambició i ànsia de poder, de fer-se lloc entre una falsa bombolla; els infants amb cara angelical, una eina més usada per a accedir al somni dels seus progenitors. Uns nens sense culpa ni consciència, eren la veritable pèrdua.

Un so va fer tornar al jove soldat a la realitat. Ell, absort en els seus pensaments, no se n’havia assabentat de la presència d’un espectador inesperat en aquella tràgica obra. En girar-se, va veure una noia pèl-roja, amb una cabellera llarga i lluent. Els seus ulls negres atzabejes, plens de llàgrimes, eren el mirall de la seva ànima.

Aquella nena devia tenir deu anys més o menys. En Li Huan no va dubtar a apuntar-la amb la seva arma, però sorprenentment, la nena no es va immutar. Ja no plorava, es mostrava tranquil·la i serena, excepte els seus ulls. Aquelles obsidianes negres emetien una brillantor quasi sobrenatural. No tenia por, al contrari, havia decidit determinadament afrontar la situació tot i conèixer les conseqüències que això comportava.

En Li Huan, commogut per la valentia d’aquella criatura, va abaixar lentament l’arma, indecís. Sabia que allò comportaria greus represàlies. Ell va tornar a observar-la per uns instants. Va adonar-se que era diferent, no tenia la bogeria del poder en la seva mirada, no veia una burgesa , només una nena. La seva mirada era encisadora, amb una aura misteriosa, però alhora tendra. Encara podia ser salvada i el jove soldat va decidir en aquell mateix instant que així ho faria.

La petita, sense pensar-ho dues vegades, va llançar-se als braços del jove. Aquest, va poder sentir i experimentar la tempesta que duia en el seu interior. Es va mostrar fred en un inici, si més no, a poc a poc va anar responent al dolç gest i es van fondre en una càlida abraçada, un símbol que anava molt més enllà. Era un nou inici, una nova història que els marcaria per sempre.

***

Les botes se’ls enfonsaven en la blanca neu, tot deixant un rastre escarlata rere les seves passes. La noia havia confessat la seva identitat a en Li Huan. Ella era l’única hereva del llinatge Arséniev, la Nina Arséniev. El jove no va poder evitar recordar com ell mateix havia liquidat aquella poderosa família dirigent. Com li explicaria això a la Nina?

Havia obrat bé, era el seu deure. Des que Rússia havia conquerit Mongòlia, tots els seus habitants patien de pobresa, repressió política i havien perdut la llibertat d’expressió. El govern rus a més, era corrupte. Tot l’imperi era dirigit per les tres famílies fundadores que indirectament, imposaven un règim totalitari. Havien de morir, tot era per un bé comú major.

Va provar de confessar tot el que havia fet, però no va poder. Estava davant la porta, amb la mà en el pom. No obstant això, va decidir no obrir-la i seguir avançant. Ho faria aviat, però no ara.

En Li Huan havia de tornar amb l’exèrcit, tanmateix no podia permetre’s endur-se la Nina. L’aniquilarien tan sols veure-la. Havia de protegir-la, fos com fos. Necessitava un refugi per a ella.

Mai pensaria que tornaria allà. Aquell mas li evocava tants records, un mar de sentiments, però era allà. Va trucar decididament a la porta. Segons després, un home d’edat avançada va obrir-los.

• Què hi fas aquí Li Huan?- va demanar el vell.

• Veuràs, no hauria acudit a tu si no fos per extrema necessitat.

De cop, la Nina, que estava amagada rere en Li Huan, encuriosida, va deixar-se veure.

• Una Arséniev! No pot ser! Insensat, què has fet?- va recriminar-li tot desenfundant la seva arma.
  
  No! Espera! Deixa’m explicar-t’ho tot.

Aquell ancià era en Li Meng Khan, un soldat retirat que havia estat molt present durant la infància d’en Li Huan, més ben dit, era el seu segon pare. L’única família restant.

El jove soldat va relatar-li tota la seva odissea d’ençà que s’havien separat, fins a arribar a la Nina. En Li Meng Khan va comprendre finalment la raó dels fets. Després de parlar i parlar, va arribar l’hora dels comiats.

• Huan, em plau realment saber que en el fons encara conserves l’essència d’aquell nen bondadós i atent. Quan vas marxar, pensava que et perdries a tu mateix i mai tornaries. Malgrat tot, ets aquí. Això fa replantejar-me les coses. Ves fill meu, jo me’n cuidaré de la Nina.

En Li Huan en sentir aquestes paraules va veure-hi veritat. Seguidament va abraçar al vell.

Ara havia de parlar amb la Nina.

• Nina, ets conscient de les circumstàncies, suposo.

La Nina va assentir.

• Bé doncs, jo he de partir altre cop amb l’exèrcit, no sé amb certesa ni exactitud quan tornaré a ser amb tu. Serà tan aviat com pugui, t’ho prometo. Mentrestant estaràs amb en Khan. Ell cuidarà de tu, no deixarà que et succeeixi res. Ni jo tampoc.

En Li Huan la va estrènyer fortament entre els seus braços. No sabia si tornaria a veure-la, així que va gravar aquella imatge, aquells bonics ulls en la seva ment.

Seguidament, va emprendre el camí de tornada.

***

La nena trobava a faltar molt en Li Huan, malgrat no conèixer-lo, aquest li transmetia una confiança i una calma que la feien sentir com a casa. Casa, allò que ja no estava segura de tenir. Va decidir iniciar una conversa.

• Com sabies qui soc? - va preguntar-li.

• Bé, no es veuen moltes pèl-roges per Mongòlia…
  
  Però, vull dir, com sabies que soc una Arséniev?
  
  He vist com tota la teva família sotmetia als nostres durant dècades, com ens robàveu cada miserable moneda, com ens vau privar de la nostra llibertat...

La Nina no va saber com actuar, no sabia si compadir-se del pobre home o odiar-lo pel que havia dit.

• Veig que no coneixes la història. Veuràs, el poble rus i mongol no sempre han estat enfrontats. Fa segles Rússia i Mongòlia eren dos estats veïns sense diferències entre ells, però no obstant això, com sempre, hi ha gent que vol més, plena d’ambició, poder, riquesa i necessitat de superioritat. Això és el que va portar que es formés una esquerda irreparable.
  
  I què hi tinc a veure jo aquí? - va preguntar innocentment.
  
  Bé petita, dins d’aquest conflicte es van alçar tres famílies dirigents: els Romànov o més coneguts com els Puny de ferro, aquest eren els encarregats de dirigir el braç militar. D’altra banda, hi havia els Tolstoi, la imatge de la unió. Els que van arrossegar a tot el poble a la seva causa per un bé propi, mitjançant campanyes i discursos patriòtics i a la vegada separatistes. Finalment hi havia els Arséniev, els pitjors de tots, aquest provenien d’un innumerable llinatge de monarques i nobles, posseïen incalculables riqueses, ho tenien tot, vaja. Però com sol passar, volien més, així que van aprofitar l’ocasió i es van autoproclamar com a sobirans de l’imperi.

La petita va sentir com la vergonya la inundava. Ella sempre havia vist la seva família com a herois.

• No et preocupis petita, no és culpa teva. El més important no és d’on venim, sinó cap on anem. Tu ets jove, ets lliure de traçar el teu camí i estic segur que facis el que facis obraràs bé. Els teus ulls així m’ho indiquen.

La Nina va reflexionar sobre el que acabava de passar. Potser tera cert, potser ella encara podia redirigir les seves passes, arreglar el que la seva família havia trencat. Estava disposada a lluitar per a restablir l’ordre. Aquella conversa l’havia afectat. Se sentia confusa però a la vegada més decidida que mai.