La Marina em va dir, ja fa quinze anys, que només recordem allò que mai ha succeït. Avui he pensat en ella quan ha sonat la cançó per la ràdio del cotxe. Feia temps que no l’escoltava. He sentit una barreja d’emocions: nostàlgia, tristor, però sobretot una immensa pena. Un calfred ha recorregut tot el meu cos, i he hagut d’aparcar el vehicle a un costat de la carretera, ja que no em veia capaç de seguir conduint. He tancat els ulls tot recordant aquella setmana, la setmana que la vaig conèixer, i també la de la seva desaparició. Quan ha acabat la cançó, he tornat a engegar i poc després ja era al meu pis. He recollit el correu de la bústia i he pujat ràpidament les escales.

Ja no hi penso tant en aquest tema. Durant els primers anys, la meva vida depenia tan sòls de la Marina, però finalment, vaig assumir que devia haver mort. Tot i així, encara que ha passat molt temps, no em podia explicar el que havia succeït.

He deixat el correu a la taula de l’entrada i m’he tancat al lavabo. Llavors, els records m’han fet tornar a aquella etapa, poc després de sortir de l’hospital, quan vaig anar a diversos psicòlegs. No em van servir de res. Tenia molt clar que el que havia passat era real, tot i que m’intentaven convèncer del contrari.
-És fàcil d’entendre, la Marina no existeix. No t’ha quedat clar? - em deia l’oncle.

-Doncs jo penso trobar-la.
El dia en que complia la meva majoria d’edat, me’n vaig anar de casa i d’aquell poble. Ja no hi havia res que em retingués allà. L’Àlex no em parlava i pràcticament tothom sabia que era gai. Des de llavors no he tornat a veure l’oncle. No tenc remordiments, és més, crec que va ser la millor decisió que he pres.

He notat que estava suant, he decidit dutxar-me, i per fi m’he relaxat. Després, he anat fins a la taula on havia deixat el correu, i he reconegut aquella cara a la primera pàgina del diari. Quinze anys més vell, és clar. Mantenia el mateix atractiu, tot i que el seu rostre estava demacrat, probablement per les drogues. Tenia la mirada perduda i un somriure maligne. Dos homes el subjectaven a banda i banda. A sota, hi havien dues imatges més petites on es mostrava el que semblava ser un soterrani i una petita cabana. El lloc em resultava familiar, però no sabria dir de què. M’he assegut a la butaca per llegir amb atenció:

Àlex Cavaller, segrestador de l’Ivan Anglada, capturat

La policia ha trobat el el noi desaparegut tancat a una cabana al bosc.

Des del passat dilluns, la policia ha estat cercant a l’Ivan Anglada, que havia desaparegut quan tornava a casa seva. El jove, de setze anys, es va perdre la nit del diumenge, però els seus pares no van adonar-se’n fins el dilluns matí. L’Àlex, per la seva part, tenia antecedents per possessió de droga, però mai se l’havia relacionat amb un segrest. Pel que sembla, l’home disposava d’aquesta cabana al bosc, sense cap tipus de llicència, des de ja fa més de vint anys, i s’està investigant si pot tenir algun tipus de relació amb altres casos similars, també per aquella zona. L’Ivan presenta indicis d’agressió sexual i forts traumatismes.

He aturat de llegir. Ell mai no faria alguna cosa així. No, l’Àlex no era el culpable. N’estava segur.

He deixat el diari sobre la taula i he sortit al balcó a fumar. La mà em tremolava i gairebé no em podia moure. Mirava un punt fixe al carrer mentre inspirava el fum del cigarret, el qual anava disminuint amb cada calada que feia. No sé quanta estona he estat així. Potser minuts, o potser hores, observant la paret de l’edifici plena de pintades mal fetes, probablement per adolescents que només volen una mica d’atenció.

Una cabana al bosc… des de ja fa més de vint anys... agressió sexual i forts traumatismes…

He pensat en moltes alternatives. Potser la cabana no era de l’Àlex, fins i tot potser no hi tenia res a veure, però aquestes ridícules teories no feien més que allunyar-se de la crua realitat.

M’he mirat el rellotge i he comprovat que eren les vuit del vespre. He agafat l’abric i he sortit al carrer. El clima era fred i el vent bufava amb força, tal com es pot esperar d’un dia de desembre. No hi havia ningú i ja s’havia fet fosc.

La gent es comença a preparar per Nadal. Fa dies que hi ha els llums nadalencs situats sobre les faroles. Jo no ho celebro, però m’agrada veure com altres persones ho fan. Per mi la festa va perdre tot el sentit quan van morir els meus pares.

He arribat a l’altra punta del poble i m’he assegut a un banc de la plaça, contemplant la poca gent que s’hi trobava. He estat molta estona allà, intentant relacionar tot el que havia pogut passar amb l’Àlex, i pensant un altre cop en la Marina. Però… per què la Marina? Què hi tenia que veure la Marina amb tot això? Era com un d’aquells mots encreuats que resolia l’oncle, on saps que si una lletra no encaixa, és perquè t’estàs oblidant d’alguna cosa. I ha estat quan ja em disposava a tornar al pis, més tard de les deu, que he vist un Vespino a l’altra banda de la plaça. Fins aquell moment no me n’havia adonat, i aquesta moto, ha resultat ésser la lletra dels mots encreuats que m’hi faltava, el detall significatiu que m’havia passat desapercebut.

Llavors, per fi, ho he recordat tot.

Vaig deixar aparcada la moto i em vaig asseure a l’altre extrem del banc.
-Hola - em va dir fent-me un gest perquè m’asseiés al seu costat.
No volia que ningú em veiés amb ell, però semblava que no tenia escapatòria, així que m’hi vaig atracar.
-Què hi fots aquí a aquestes hores? - va demanar-me, tallant la curta distància que encara quedava entre nosaltres i col·locant-se tan a prop que ens tocàvem.
Vaig observar el rellotge de la plaça impacient, ja eren més de les deu.
-He fugit de casa - la meva veu va sonar nerviosa.

-Sabia que ho faries tard o d’hora, què ha passat? - em va contestar indiferent.

-És igual - vaig dir, llevant importància al que acabava de succeir a casa de l’oncle.
Vaig respirar profundament, i vaig vigilar de manera dissimulada si algú s’atracava a la plaça.

-He estat pensant en el que em vas dir - me’l vaig mirar sense saber a què es referia - que no volies que la gent s’adonés del que passava entre nosaltres.
Per primer cop em vaig fixar en la seva cara. Tenia els ulls foscos i tristos, i els seus llavis usualment mostrant una perfecta dentadura, estaven tancats. Tot signe de luxúria s’havia esvaït del seu rostre, i ara semblava tan sols un nen espantat.
-Sé que per tu és fàcil…

-No - em va interrompre - mai no ho ha estat. Pots pensar que no m’afecta, però és més difícil del que sembla.
No vaig contestar.

Ambdós ens intentàvem fer els durs, mai havíem parlat de com ens sentíem fins aquella nit, i manteníem una estranya relació que es basava en la necessitat de sentir el contacte de l’altre, de fer-nos saber que no estàvem sols, que hi havia algú més com nosaltres. Cap dels dos contemplava un tipus de relació més enllà de l’atracció sexual i la curiositat.
-No fa falta que parlis - vaig deixar de sentir el seu contacte.
No vaig parlar, però en aquell moment ho vaig saber. L’Àlex era l’única persona que em comprenia, i no el podia perdre, per això, en veure que s’aixecava disposat a anar-se’n, li vaig agafar la mà. Es va sorprendre, però ràpidament va tornar a asseure’s, mirant-me als ulls i esperant alguna explicació, però no li vaig dir res.
-Et costa parlar aquí. Podríem anar a un lloc amb més intimitat, no creus?
Vaig arronsar les espatlles.
-Sé on podem estar tranquils, però no hi arribarem caminant - no sabia a on es referia, però qualsevol opció em semblava millor que la plaça del poble.

-Tenc el Vespino - vaig assenyalar el lloc on l’havia deixat.
En menys d’un minut ja estàvem els dos asseguts preparats per partir. Ell conduïa, mentre jo l’agafava de la cintura degut a que no tenia cap altre lloc on posar les mans.
-Confies en jo? - va demanar-me.
Em va estranyar la pregunta, però vaig contestar convençut:
-Sí.
La moto va arrencar lentament, fins que, en arribar a la carretera, l’Àlex va accelerar i vaig haver d’agafar-me més fort a la seva cintura.

No podria dir on ens trobàvem exactament quan l’Àlex va aparcar. Havíem deixat de banda la carretera i ens havíem endinsat al bosc que es trobava a la seva dreta. Es podien veure d’enfora les llums del poble.
-A partir d’aquí hem d’anar a peu - vaig assentir, seguint el camí que ell m’indicava.
Hi va haver silenci mentre caminàvem, però no em va resultar incòmode en cap moment. Vam arribar al que semblava una petita cabana. L’Àlex va treure’s una clau rovellada de la butxaca i va obrir la porta amb calma convidant-me a entrar. A dins no hi havia llum, però va encendre dues espelmes i les va posar sobre una petita taula rodona que ocupava el centre de la sala. Per primer cop vaig apreciar l’espai on era. Estava ple de pols. Al voltant de la taula hi havia dues cadires de llenya, massa grans per al lloc on es trobaven. Em vaig fixar en l’única finestra de la cabana, que donava a la part de darrere.
-Què és aquest lloc? - vaig rompre el silenci.

-Aquí venc molts cops quan em canso de tot.
Va treure’s una petita bossa de la butxaca dels pantalons, i la va col·locar sobre la taula. La va obrir i va començar a preparar-se una retxa de cocaïna, mentre seguia parlant.
-La vaig heretar del meu pare quan va morir. Sempre venia aquí amb ell quan era petit - alguna cosa en la seva veu em va fer dubtar.
Va esnifar d’un sòl cop el que s’havia preparat amb tanta delicadesa, i es va tornar a guardar la bossa. En aquell moment, la seva mirada va canviar completament.
-Saps que si et passa alguna cosa aquí, ningú no et sent? - la veu que m’havia transmès tanta confiança minuts abans, ara havia estat substituïda per un to més greu, que em va fer esgarrifar la pell -. Per molt que cridis, per molt que supliquis, ningú no vindrà a rescatar-te.
Vaig riure falsament, però la situació m’aterria.
-Vols que et mostri la part que més m’agrada? - sense esperar resposta es va aixecar.
Quan em va agafar del braç bruscament vaig comprendre que alguna cosa no anava bé. Vaig seguir-lo mentre em subjectava amb més força. Em va guiar fins a un extrem de la cabana i va introduir una clau a una trapa al sòl. En obrir-se, vaig veure una curta escala que es dirigia a un soterrani. Em va empènyer i vaig caure estrepitosament. Llavors, ell va baixar i va tancar la porta. No podia veure res i la por s’havia apoderat de mi. A vegades sentia la seva respiració a l’esquena i després s’allunyava. Quan va parlar no vaig poder evitar amollar un crit agut:
-D’acord. De què volies parlar?
No vaig contestar.
-Saps que no podem estar així tota la nit oi? Conta’m, què és el que et preocupa?
Vaig seguir en silenci.
-No fa falta que m’ho diguis, ho sé perfectament.
Cada paraula se’m clavava com un punyal. El que va fer després em va deixar atònit, i és que contra tot pronòstic, va començar a riure. Després se’m va posar just devora l’orella, per xiuxiuejar amb un to de malícia:
-Et fa por que la gent sàpiga que ets marica. Que se’n riguin de tu. Que no t’acceptin. Vols que segueixi?
Amb prou forces podia respirar, i no em sentia capaç d’articular paraula.
-Et conec més del que creus - el seu to de veu va passar a ser amenaçant i repulsiu.
Llavors mentre m’agafava el braç novament i m’arrossegava cap a l’altra banda del soterrani, em va cridar:
-Et fa por que se’n adonin que ets un puto ninyato reprimit que no és capaç de dir que li agraden les polles!
Em va copejar al cap i vaig quedar inconscient.

Quan em vaig despertar tot encara era fosc, però els meus ulls es van anar acostumant. Vaig girar el cap a banda i banda. Tenia les mans lligades amb unes gruixudes cordes fermades entre sí i al mateix temps enganxades per mitjà d’una anella a la paret. Aquella cançó no parava de sonar. You know I like you to be free... I seguia…Where do you think you're going… I quan s’acabava i sonaven els últims acords… I think you'd better go with me, girl… Tornava a començar.

Quan vaig poder veure-hi amb més claredat, vaig comprovar que la música provenia d’un cassette a l’altra banda del soterrani. El lloc devia mesurar uns cinc metres quadrats i estava molt mal cuidat. Aquella seria la meva tortura. L’Àlex baixava per donar-me menjar, però a canvi, abusava de mi. Sí, l’Àlex, el noi tan comprensiu, qui es suposava que era la única esperança que m’hi quedava, m’estava agredint sexualment a algun lloc remot del bosc on ningú no em trobaria.

Durant aquella dura setmana, on el temps semblava no transcórrer, vaig patir com no ho havia mai fet abans, sentint-me miserable. Diversos cops vaig pensar en acabar amb tot. Però em trobava massa dèbil per fer-ho. La meva vida estava a mans d’una altra persona, i no hi podia fer res. No sabia què passava al món exterior i la cançó no aturava de sonar. Al principi em torturava, però es va acabar convertint en part del meu dia a dia. Em vaig tornar boig.

Després de set dies i set nits de suplici, vaig fugir. Ell havia baixat al soterrani com de costum, però no es trobava en gaire bon estat, segurament per la droga, i va deixar la porta oberta. Em va desfer de les cordes perquè pogués menjar, i jo vaig aprofitar el moment en què es va girar per sortir, pujant les escales intentant no caure. La porta d’entrada estava tancada, i vaig haver de saltar per la finestra, aterrant sobre un munt de restes d’obra, dels quals hi sobresortia una peça metàl·lica que em va travessar el costat esquerre. És inexplicable el dolor que vaig sentir en aquell moment, els crits constants de l’Àlex em perseguien i cada vegada els sentia més a prop. Vaig anar corrent pel bosc, confiant en el meu instint de la orientació. M’havia enlluernat, després de tant temps sense veure el sol i amb prou forces podia distingir el camí. La ferida feia que el meu pas rellentís. Per sort, vaig trobar el Vespino al mateix lloc on l’havíem deixat dies abans. Les claus estaven posades i vaig pujar-hi dirigint-me a la ciutat, però vaig perdre el control i vaig caure. En veure que la moto no arrancava, vaig seguir corrent pel bosc, ferit.

Em trobava mig nu quan em van trobar i no recordava res del que havia passat. Sé que algú em va agafar i em va portar ràpidament a l’hospital.

He començat a plorar i m’he tocat la cicatriu del costat, que m’ha acompanyat durant tots aquests anys. No hi havia ningú al carrer, estava sol, com sempre.

Ara només m’envaïa el meu passat real. Ha estat molt difícil processar el fet que la Marina mai no hagi format part de la meva vida, que al món no hi hagi una noia així, però després de tot, he descobert que, l’única persona que realment em va ajudar, va ser l’única que no havia existit mai.