La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Però llavors, quan la gent havia perdut les esperances, vaig tornar a aparèixer. Em trobava mig nu i no recordava res del que havia passat. Sé que algú em va agafar i em va portar ràpidament a l’hospital. Jo estava dèbil i quasi no podia percebre el que succeïa al meu voltant. Recordo vagament que, un cop a l’hospital, em van posar a sobre d’un baiard. Quan em vaig tornar a despertar, vaig notar un dolor inexplicable a les costelles, però aquella no era la meva major preocupació. Hi havia alguna cosa que m’inquietava i no sabia què era. Tot es tornà a fer fosc molt ràpid.

Vaig dormir quinze hores seguides i, quan per fi vaig despertar-me, algú m’observava. Vaig recolzar el cap sobre un coixí mentre obria lentament els ulls adaptant-me a la llum del sol que entrava per la finestra.

L’habitació era gran, més del que m’havia imaginat. A un dels racons hi havia un gerro amb flors, suposo que devien ser de plàstic, ja que estaven massa ben conservades, i no crec que ningú s’hagués molestat a comprar-me’n. I allà estava ell, ben vestit, com sempre, amb una corbata impecable i el seu capell vermell, que mai passava desapercebut. Tenia una mirada incrèdula i a la vegada distant. Jo no sé com me’l devia estar mirant. Probablement amb la cara inexpressiva que se’m quedava sempre que el veia. No sabia què dir-li, tampoc estava gaire segur que em sortís la veu, així que vaig fer silenci, cedint la paraula al meu interlocutor:

- Bon dia. Com et trobes? - la seva veu intentava ser acollidora, però li va sortir ridículament forçada. No vaig contestar. Tampoc li hauria sabut dir exactament com estava.

- Necessites alguna cosa? Si vols et duc un got d’aigua o menjar.

Vaig fer un gest de negació amb el cap, no necessitava que ara em cuidés com a un nen petit. Sé que ho intentava, sé que feia tot el que estava a les seves mans perquè me l’estimés, però a mi em resultava impossible. Mai no podria substituir els meus pares, i ell n’era conscient.

- Encara et fa mal la ferida? - fins ara no hi havia tornat a pensar.

Quan m’ho va dir em va venir un dolor intens just davant el pulmó esquerre. Vaig col·locar la meva mà a sobre de la zona que em feia mal, i sense voler, de la boca em va sortir un crit agut. No vaig arribar a tocar la ferida, perquè estava tota embenada, però en situar-hi la mà em va venir un record fugaç. Un ferro em travessava les costelles, d’una banda a l’altra. Llavors, vaig començar a cridar el seu nom. Ja sabia què era el que m’inquietava. Vaig recordar la seva cara, i la seva veu:

- Marina! - vaig cridar.

El meu oncle m’observava perplex.

- Què et passa noi?

- Marina! Marina! - vaig seguir cridant, gastant les poques forces que em quedaven.

Dues infermeres entraren a l’habitació espantades. Jo no podia aturar de cridar, tot i que en el fons sabia que no servia de res. Que la Marina ja no hi era.

Els records m’arribaven com flaixos. Na Marina no sortia de la meva ment. Què havia passat amb aquella noia? Sabia que tot tenia una explicació, que tot estava relacionat d’alguna manera. Cada vegada el meu passat era més nítid i real. Era real? Vaig sentir la mà gelada del meu oncle sobre la cara, acariciant-me. I llavors ho vaig recordar. Tornava a ser aquella nit. La nit de la meva desaparició. Recordo que m’havia barallat amb l’oncle Francesc i havia sortit de casa disgustat. La nostra casa es trobava als afores, on vivíem nosaltres dos sols. Ningú no em comprèn. Amb aquesta frase, l’escena que s’havia desenvolupat al menjador va començar a fluir per la meva ment. Estàvem els dos callats a la vora del foc. Ell completava uns mots encreuats que es trobaven a la darrera pàgina del diari. Jo mentrestant, immers en els meus pensaments, observava el foc i cada una de les espurnes que desprenia. El meu oncle mai no serà capaç d’entendre-ho, vaig dir-me a mi mateix. En aquell moment, mantenint la mirada fixa en el foc, i sense saber d’on m’havia sortit la força de voluntat, vaig rompre el silenci:

- T’he de contar una cosa - vaig dir amb veu tremolosa.

Ell va deixar el diari a un costat i em va mirar.

- Sobre què? És sobre noies? A mi mai se m’han donat bé aquests temes - em va contestar.

- Precisament d’això et volia parlar, no m’agraden les noies - vaig aconseguir dir, amollant un petit sospir, com si m’hagués llevat una gran càrrega de damunt.

- Què?

- El que sents. M’atrauen els nois.

La seva reacció em va sorprendre. Va deixar de mirar-me i va tornar a agafar el diari per seguir fent el que feia. No m’ho podia creure.

- Què passa?

- No sé què intentes noi - va contestar-me sense deixar els mots encreuats.

- Només volia que ho sabessis - vaig dir intentant retenir les llàgrimes.

- Saps que no m’agraden aquestes bromes. Ets conscient que això és un problema real que afecta la nostra societat? Ara, de cop i volta, sembla que tothom es pugui emparellar amb tothom. Però què ens hem cregut? - em va pessigar la galta i va tornar a girar-se cap al diari - Vinga, vés a dormir i deixa’t de bajanades, i no tornis a dir això, d’acord?

Sense pensar-m’ho dos cops, em vaig aixecar del sofà on ens trobàvem, vaig agafar el meu abric i vaig sortir d’allà tancant la porta bruscament. Vaig pujar al meu Vespino sense dirigir-me a cap lloc en concret, intentant oblidar les paraules del meu oncle.

La seva mà em seguia acariciant quan em vaig despertar.

- On és la Marina - li vaig demanar, dirigint-li per primer cop la mirada.

- Marina? No conec cap Marina noi, et trobes bé? Serà millor que descansis.

- Està ferida, que algú l'ajudi - en aquell moment ho tenia claríssim, havíem caigut amb la moto.

- No hi ha cap Marina. Quan et vam trobar estaves sol al bosc.

- Where do you think you’re going, don’t you know it’s dark outside? - vaig començar a recordar aquella cançó que tant agradava a la Marina. I a mi.