Where do you think you're going?

Don't you know it's dark outside?

Where do you think you're going?

Don't you care about my pride?

Where do you think you're going?

I think you don't know

You got no way of knowing

There's really no place you can go



En acabar de cantar la primera estrofa, em va venir a la ment el primer cop que la vaig veure. La seva cara era rodona. El que més em va cridar l’atenció va ser el seu somriure extravagant, la fina línia vermella que formaven els seus llavis, reflectia la sinceritat d’aquell somriure, i inconscientment, vaig imitar-li el gest. A sobre, hi tenia un nas petit, tot cobert de pigues que feien que augmentés la seva expressió innocent.

Es trobava asseguda al banc de la plaça. Portava un vestit verd que ressaltava el color dels seus ulls, també verds, els quals em transmetien una inexplicable tranquilitat, aquests es movien constantment, examinant tot el que passava al seu voltant.

Vaig deixar aparcada la moto i em vaig asseure a l’altre extrem del banc, mantenint la mirada fixa en el rellotge, que marcava que ja eren més de les deu. No sabria com expressar el que vaig sentir en aquell moment. Tenia por al que pogués passar, però al mateix temps em sentia valent, havia estat capaç d’expressar els meus sentiments a l’oncle. Ara no sabia exactament on anar, però no m’importava, només volia deixar-ho tot enrere. Vaig pensar que hauria d’anar lluny, molt lluny, on probablement ningú em conegués. Allà on vivia ja no m’hi quedava res. Els nois de l’institut coneixien les meves preferències sexuals, des que em van veure amb l’Àlex, i no podria seguir a prop d’aquella zona sense que em fotessin una pallissa. A dins de la butxaca de l’abric, hi duia una certa quantitat de doblers, que em servirien per menjar un parell de dies, però a partir d’allà hauria de cercar-me la vida.

-Hola, soc la Marina - vaig girar el cap, no recordava en quin moment se m’havia atracat, vaig mirar la mà que m’acabava d’oferir i li vaig respondre, donant-li la meva mà i esbossant un tímid somriure.

Em va sorprendre la seva naturalitat.

-Ets nova per aquí? Mai t’havia vist.

-Sí, em vaig mudar amb la meva família fa una setmana - va respondre.

Després, vam començar una fluïda conversa sobre la distribució del poble i jo li vaig explicar com accedir a cada lloc. La major part del temps, ella xerrava i jo l’escoltava. Era impressionant la capacitat que tenia aquella noia de parlar constantment, i treure temes de conversa sense que en cap moment, el diàleg arribés a ser incòmode o avorrit.

-Ei, tenc una idea! - va dir emocionada - podríem anar a veure com surt el sol.

-Però si són les onze de la nit - vaig riure amb el seu comentari.

-Doncs haurem de fer alguna cosa fins que es faixi de dia, oi?

-Què proposes? - li vaig demanar, encuriosit pel que podria estar passant per la seva ment.

-Mai he dormit davall les estrelles, podríem anar-hi, coneixes algun lloc on les puguem veure bé?

Les seves paraules em van estranyar. No sabia què volia la Marina exactament, però jo li havia de deixar clar que no desitjava tenir cap relació sentimental amb ella. En aquell moment, vaig pensar que potser em precipitava si li contava que era homosexual, però em va semblar que la Marina era el més semblant a una amiga que podria arribar a tenir, tot i que l’acabava de conèixer, i que si no li contava el que em passava, potser em malinterpretaria:

-M’agraden els nois - vaig amollar.

-A mi també. Que bé, ja tenim cosa en comú! I ara, vols contestar-me al que t’acabo de demanar?

Vaig riure, i sorprès davant el seu comentari vaig respondre:

-Podem anar a una clariana que hi ha al bosc, però no hi arribarem caminant, si vols t’hi duc amb la moto.

-Si! - va exclamar - m’encanta anar en moto.

Em va semblar molt estrany que confiés tant amb jo, però el fet és que, inexplicablement, jo també confiava amb ella.

-D’acord, has d’avisar als teus pares abans?

-No, és igual, no crec que em trobin a faltar -va respondre amb la mirada trista, i canviant de tema va afegir - Crec que hauríem de comprar alguna cosa de menjar.

Vaig assentir.



-Hauries de menjar alguna cosa. Has perdut molta sang - em va dir l’oncle, fent-me tornar al present.

-És igual - vaig contestar amb desgana.

-Em preocupes. No sé què et pot estar passant pel cap ara mateix, però no crec que sigui res bo.

-Estic cansat, res més - no vaig sonar molt convincent, tot i així, l’oncle va interpretar la meva resposta com que no volia mantenir cap conversa amb ell, així que va deixar de parlar.



Aquella nit vaig dormir amb la Marina sota les estrelles, i li vaig contar tot sobre la meva vida, mai m’havia obert tant amb ningú. Vaig parlar-li sobre la mort dels meus pares i de com ara vivia amb l’oncle. Ella també tenia problemes, i això la feia més propera a jo. No em podia creure el que m’estava passant. Per primer cop en molt de temps, havia trobat algú que em comprenia. La Marina m’aportava aquella tranquil·litat que em feia tanta falta, i era com la germana que mai havia tingut.

-I tu què? - em va demanar - t’agrada algú?

-No - pel que sembla, la meva veu no li va semblar molt convincent, i em va acariciar una mà mentre em mirava directament als ulls, demostrant-me que podia confiar amb ella - d’acord, sí, m’agrada un noi.

-Ho sabia! - va dir amb l’expressió triomfant.

-Es diu Àlex i té tres anys més que jo. Ens hem trobat un parell de vegades, d’amagat - vaig fer una pausa - Tenc molta por al que la gent pugui pensar.

No va dir res, només em va abraçar, i amb aquell simple gest vaig comprendre tot el que la Marina significaria per jo a partir d’aquell moment. No feien falta paraules entre nosaltres, ens complementàvem a la perfecció i a vegades la situació semblava irreal.

Després d’això ens vam tornar inseparables, cada capvespre observàvem la posta de sol, sempre des d’algun lloc diferent. Xerràvem, ens contàvem els problemes mútuament, anàvem junts a la platja, al bosc i viatjàvem pertot arreu amb la moto. Durant aquells dies, no em vaig permetre pensar ni un segon en el meu oncle, la veritat és que no l’enyorava. Amb la Marina podia ser jo mateix.



-Què va passar? - vaig dir-li de cop al meu oncle, tornant a la realitat.

No va contestar, segurament estava cercant les paraules adequades per al que m’havia de dir.

-És difícil d’explicar. La veritat és que no ho sabem exactament. De moment hauries de descansar - Les seves paraules no em van tranquil·litzar en absolut.

-Te’n pots anar per favor? Vull estar sol, de veritat.

Sense dir res es va dirigir cap a la porta, i abans de sortir em va dedicar una mirada preocupada. Vaig quedar sol.



Un dia, la Marina i jo vam aturar-nos a una benzinera, per comprar alguna cosa de menjar, quan vam entrar, sonava una cançó per la ràdio, era aquella cançó:

-M’encanta! - deia la Marina, mentre agafava una capça de Phoskitos del prestatge.

-De debò? - vaig demanar-li sorprès, ja que aquella era una de les meves cançons preferides.

-És clar! És la que més m’agrada dels Dire Straits.

-No pot ser! A mi també!

Els dos vam seguir la lletra amb una pèssima pronunciació i saltant-nos algunes paraules, tot i així, ens ho vam passar d’allò més be. L’encarregat de la botiga ens mirava bocabadat. Aquella s’havia convertit en la nostra cançó.



Em vaig aixecar del llit suant. Tenia la respiració accelerada i podia notar els batecs constants del meu cor. L’oncle no hi era. Volia cridar, però no em sortia la veu. Tenia por, moltíssima por. Havia de trobar a la Marina. Recordava cada detall de l’accident que havíem tingut amb la moto. La seva mirada se m’havia quedat clavada com un punyal, tot havia estat tan ràpid que no vaig tenir temps a reaccionar. Recordava el dolor profund que havia sentit quan m’havia atravessat aquell ferro. Però no era comparable al que estava sentint ella, el Vespino li havia caigut a sobre i jo, malferit, no tenia prou forces per aixecar-lo. La Marina tenia una profunda ferida sobre la cuixa dreta, de la qual no aturava de sortir sang. Vaig intentar aturar l’hemorràgia amb la meva camiseta, mentre cridava per si algú ens sentia, cosa que era molt improbable:

-Auxili!

Cada vegada el volum dels meus crits disminuïa. Estava esgotat, i em vaig deixar caure al costat de la Marina.

-Em sap molt greu - vaig dir-li, fixant-me en els seus ulls, dels quals brollaven nombroses llàgrimes.

Ella no podia parlar, però va somriure. Llavors vaig recordar el primer cop que la havia vista, asseguda a aquell banc, amb el vestit verd i el mateix somriure innocent.

-Marina, no et moris per favor - vaig dipositar una suau besada sobre el seu front, i ella va tancar els ulls. Encara respirava - aguanta un poc més, vaig a buscar ajuda.

Vaig aixecar-me i vaig començar a córrer cap al bosc en direcció a la ciutat. Després de molta estona, vaig caure a terra rendit, amb l’esperança que algú em trobés, i així va ser.