La guerra va durar 17 anys. L'adequat seria dir que després va arribar la pau, però no va ser així. Després de tants d'anys lluitant la gent no recordava com vivia abans. Els homes buscaven qualsevol motiu per barallar-se, i els restes dels ciutadans vivien amb la por que tornes a començar aquell malson.

Era una població, una humanitat turmentada. Ningú era capaç d'oblidar tots el que havien perdut, tots els cossos que havien vist sense vida, tots els membres que no estaven units a un cos. Però a poc a poc varen a anar enterrant tots aquells records, la gent fingia la felicitat amb l'esperança que un dia s’oblidessin que estaven fingint i la sentissin de realitat.

L'estiu estava arribant a la seva fi i tornava el fred i humit hivern, i amb ell també el record d'una guerra massa difícil d'oblidar. Centenars de famílies havien estat destruïdes, devastades, els supervivents varen quedar malalts de per vida psicològicament i físicament, tots i cadascun d'ells tenia el fosc desig que haguessin preferit perdre la vida a la guerra. Encara que això suposés no veure a la família mai més.

En Bran havia complert 42 anys, i havia sobreviscut a la guerra, però ell tenia aquell desig més present que els altres. Amb els disset anys de lluita ho havia perdut tot. La seva mare que es va morir tota sola, a una casa freda i humida al cap de nou anys de començar la barbàrie; él seu pare, que va donar la vida per la seva pàtria; i finalment els seus dos germans, que varen preferir lluitar i morir com reis, abans de retirar-se de la lluita. La seva família havia desaparegut, igual que la seva humanitat, i ara com un animal dormia als carrers desolat per un passat massa difícil oblidar. Cada dia en tancar els ulls ho tornava a reviure tot, tots els homes que va trabessar amb la seva espasa, i el que més el turmentava era aquell mocador que duia gravat amb fil de plata el nom de "Karl Antoni de la creu", el nom del primer home que va veure decapitar. Ara no podia evitar preguntar-se: qui era aquell home en realitat? Quina era la fosca història que amagava?

En Bran tenia dues opcions; la primera, fingir que mai havia succeït, que mai havia trobat aquell mocador, que mai hi havia hagut una guerra, o buscar una resposta abans que la pregunta consumís tot el seu esperit. Va decidir anar a cercar aquella resposta, la resposta al misteri de tota la seva existència.

En els tres mesos següents d'haver pres aquesta decisió es va anar preparant, va tornar a la casa on s'havia criat, va aconseguir un cavall, roba decent i provisions pel viatge que l'esperava. I així va començar la història.

El nin convertit en home va cavalcar pel camí que feia 35 anys havia recorregut acompanyat pels seus germans i el seu pare, acompanyat dels homes de negre. Però ara estava tot sol, i no hi havia un petit poni acolorit a taques davall seu, sinó un cavall de 8 anys, amb la sang tan calenta i tant de nirvi, que si li hagués destensat una mica les regnes havia pogut córrer sense aturar fins a la fi del món.

Al cap d'unes hores va arribar al petit poble emmurallat i va començar la seva recerca. Primerament va anar a cercar pels carrers més pobres, preguntant a la gent per la família de la "Creu", sense èxit. Per a ells tan sols havia set un espectacle més entre tants, mentre que per al nin havia marcat tota la seva existència, destinant-la a la desgràcia. Així varen anar passant els dies, amb en Bran preguntant a cada una de les persones, mentre elles no es recordaven de res o fingien que no havia succeït. En Karl Antoni de la Creu va perdre la vida en aquell poble, però també la seva existència.

Varen anar passant els mesos, i després d'haver cercat per cada carrer, cada racó, va trobar una espurna d'esperança, entre tota la foscor i misèria que havia causat la guerra.

Una nit sense lluna, on la foscor ho inundava tot i pareixia que la nit t’anava a empassar per sempre, una dona que es cobria tant el rostre, com el cos sota una llarga capa de vellut vermell com la sang, cavalcant un cavall negre com la nit amb calcetins blancs, se li va aparèixer davant de la fonda en què estava instal·lat.

Ell, que no era capaç de dormir, turmentat pels malsons, mirava per la finestra, observant la immensitat de la nit. Va vorer arribar la dona, amb la seva llarga capa que tallava el vent, i hipnotitzat pels misteris que desprenia, va voler saber qui era. Va baixar al carrer amb un canelobre a la seva mà dreta. Volia saber el rostre que amagava a sota.

La dona es va parar just al davant d'ell, i amb la mirada clavada a terra li va dir que no tornés mai més per allí, que parés de preguntar o si no acabaria mort. Després va donar-li la volta al cavall i va desaparèixer direcció a l'oest.

En Bran no va saber com reaccionar, sense poder articular ni una paraula la va seguir amb la mirada, com si ella fos la vida que li faltava. Aquella dona desconeguda amb rostre desconegut, a la qual noms li havia pogut vorer la silueta dels carnosos llavis, va sobresaltar tot el seu esperit.

Llavors va sentir el desig de voler sebre qui era, i li havia dit que pares de cercar aquell home.

Va pujar a la habitació, va recollir totes les seves coses i va esperar que el primer raig de sol aparegués per l'horitzó, i seguidament va muntar damunt el seu cavall negre i es va dirigir cap a l'oest, en la direcció que havia vist a la dona anar-se'n. Va passar hores cavalcant fins que va observar en la llunyania situat al damunt d'una muntanya, el que pareixia un monestir. Es va dirigir cap aquell destí. Va passár-se dues hores més cavalcant, i quan per fi va estar davant va baixar del cavall, i subjectant-lo amb les regnes en la mà, va tocar la porta. Els va dir que necessitava un lloc en el qual poder passar uns dies, descansar i resar. Les monges li varen dir que només es podia quedar una nit, i llavors se n’havia que anar.

La nit va començar a caure, ja quasi havia arribat l'hivern. Va anar a veure el seu cavall, al qual havien posat dins d'un estable, es va quedar allí, consolat per la calidesa de l'animal una hora. Quan va sortir la nit havia caigut totalment, i va seguir passejant, o millor buscant algun senyal de la dona misteriosa. Va veure un cavall que estava en mig d'un prat pastant, i es va atracar a ell. Però el cavall al veure en Bran en va posar a dues potes. En aquell instant va veure el seu pelatge negre amb calcetins blancs, era el cavall de la dona sense rostre. Inconscientment es va anar atracant més i més aquell animal salvatge, i com més s'atracava més nerviós estava. El cavall li va donar una guitza i el va deixar inconscient. Al despertar-se estava estirat en un llit, cobert amb una manta. Al seu costat estava asseguda en una cadira una dona, la dona.

Ell al veure-la va sentir com si el temps es parés i aquell instant fos etern. La dona vestida de monja es va aixecar de la cadira i es va presentar a en Bran.

- El meu nom és Maria Antonieta de la Creu, tinc 38 anys. L'home al qual estàs cercant era el meu pare.

Quan l'home va escoltar aquelles paraules no va saber com reaccionar. En la seva mirada va aparèixer un petit flaix, va posar-se la mà a la butxaca, i seguidament va treure el tros de tela blau amb el qual havien començat totes les preguntes.

A Maria Antonieta, al veure aquell tros de tela amb el nom del seu pare gravat, li va caure una llàgrima, imaginant-se una vida en que ell fos present. L’al·lota li va explicar tota la història, resultava que les preguntes que ell s'estava fent, ella ja se les havia fet molts d'anys enrere. Li va explicar l'origen del llinatge de la seva família, la història que va marcar la història del regne actual.

Resultava que la família de la "Creu" feia 100 anys havien estat reies d'un regne petit, poc conegut, però molt important. Allí tenien els millors guerrers, i l'avi del rei actual temia que si esclatava una guerra ells guanyarien.

Així que va formar els homes negre, amb el propòsit que una nit sense lluna és presentessin allí sense avisar i arrasessin tot. Tots els nins, dones i homes varen ser executats, tots menys la princesa que va aconseguir escapar amb l'ajuda d'un plebeu.

Amb el qual va tenir un fill, que va tenir un altre fill, que era el seu pare. Després que ell i el seu pare es passessin tota la vida fugint es varen instal·lar en aquell poble en el qual va ser executat. Varen viure molts anys sense cap problema, passant desapercebuts, els anys varen anar passant i va haver-hi un moment on en Karl Antoni es va trobar tot sol. Va ser quan va aparèixer la dona amb qui tindria dues filles i un nin, fruit de l'amor. Però algú va descobrir d'on provenia i el va delatar al rei, el qual va enviar els homes de negre i el varen executar. En aquell moment la mare dels nins és va trobar desesperada i va entregar a les nines a les monges. De els dues nines només va sobreviviu-re la menor, aquesta era na Maria Antonieta de la Creu. La més grossa es va morir a causa d'una malaltia als 14 anys i deixà a la seva germana petita tota sola.

Després que la dona relatés la gran història, en Bran, impulsat pels seus sentiments incontrolables es va aixecar del llit en el qual estava estirat, i va anar atracant-se lentament a aquella religiosa de pell blanca com la llum i els ulls grisos i blaus, com la mar en un dia de tempesta. Llavors la va rodejar amb els braços, i va anar atracant els seus llavis rosats pausadament mentre sentia el batec del seu propi cos, i la respiració agitada de l'al·lota. I així van anar unint els llavis fins que varen estar completament junts. En Bran cada volta l'abraçava més fort contra ell, mentre ella reposava els seus braços damunt de les espatlles de l'home. A poc a poc els braços i les mans d'en Bran va anar recórreguen tota la seua silueta fins que va arribar al cap, on un vel li cobria els cabells i va passar les mans per baix; tenia el cabell fosc i llis, suau com la seda. Per un instant varen sentir que valía la pena la vida, valia la pena haver sobreviscut a tot.

Es varen anar separant, mentres s’acomiadaven amb la mirada intentant capturar cada instant. Sabien que mai més es tornarien a veure.

En Bran abans de sortir per la porta és va girar un últim instant i la va vorer al costa de la finistra, observant com se n'anava. Però abans de traspassar la porta li va dir:

-Ho havia de fer per assegurar-me que eres real. Si no ho hagués fet no ves pogut seguir vivint, però també t’he de dir que no ho faré una altra volta perquè sinó no em podria separar mai més de tu, i quedaria unit a tu per tota l'eternitat.

En Bran s’havia enamorat d'aquella dona, d'una dona que sabia que mai més podria retenir entre els seus braços, perquè ella consagrava la seva vida a Deu, però el que no sabia era que ella també tenia el desig de refugiar-se en el seu cor. I així, sense ni una paraula més, tan sols amb una mirada es varen acomiadar.

En Bran va cavalcar direcció a l'oest amb el seu cavall de color negre, tan veloç que pareix voler fregar el cel. Aquella va ser la primera volta que es va sentir un home un lliure. Mentres plantejava un venjança en nom de la família de la "Creu", a la qual varen arrabassar tot.

Però això ja es una altra historia, que serà contada en una altra ocasió.