JUSTÍCIAAquest relat transcorre en un món imaginari en el qual domés existeix l'hivern i l'estiu, tots dos amb una durada de 9 anys cadascun. La societat està molt avançada, i el relat està situat en el segle 8 dC mirant-lo des de la història de la nostra humanetat.

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalgava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Ningú vés imaginat que el dia 1 setembre de l'any 153, marcaria en un futur el final d'una època i el principi d'una altra.

I allí estava ell amb un somriure d'orella a orella, muntat d'amunt d'un petit poni acolorit a taques, i va mirar als seus dos germans, dos alots de 20 i 16 anys que anaven just a davant d'ell, i va pensar algun dia seria com ells.

El més gros era de pell blanca i cabell negre, i el segon el pèl-roig, tots dos eren prims, alts i fornits, però hi havia una cosa en ells que no comprenia. Eren freds i calculadors, molt poques vegades parlaven, i va dir-se que ell seria més feliç i que obtindria la felicitat absoluta. Però per un nin la felicitat és algú fàcil d'aconseguir, i en el món real és com vorer una estrella fugas, sabies que existia però era incansable.

Després va alçar la vista i es va adornar que havien passat hores des que varen començar el viatge a cavall, es trobava rodejat per homes tots vestits de negre i amb una insígnia dorada al pit que representa tots els ideals d'aquella època, muntant un corcel de color blanc de crin negre, damunt un paisatge de somni. Tots anaven al galop forma'n una perfecta harmonia entre el cavall i el genet, pareixia que intentaven rosar el cel.

Eren coneguts per tothom, temuts i respectats per igual, els anomenaven "els homes de negre".

Però en Bran no s'adonava conta de la realitat i submergit en un món de fantasia, sa aproximava al que seria la seva perdició.

Al cap de tres hores més varen arribar, els estaven esperant. Era un petit poblat emmurrallat situat al devora d'un gran penya-segat, on en el cor de la ciutat és trobava la reialesa. Llavors es varen dirigir a la plaça en la qual estava reunida tota la ciutat, a l'espera dels hòmes de negre. Els justiciers que s'en carregaven de fer complir les lleis del rei.

I allí estava en Bran, observant com el condemnat a mort estava cridant, demanant pietat, resant a deu, però no existeix deu per una persona com ell, per una persona condemnada a mort.

Els homes de negre va pujar damunt l'escenari on es realitzaria la decapitació, en Bran no podia pujar així que es va quedar a baix, entre la multitud, escoltant com cridaven, com animaven a què matessin a aquell pobre desgraciat.

Va començar la cerimònia.

-“Carl Antoni de la Creu, 28 anys, condemnat a mort, pel robatori d'una gallina.”

La gent va començar a cridar, una i una altra volta, tots a l'hora com si fos un crit de guerra.

-“Mort, mort, mort, mort...!!!”

Cada vegada sonava més fort, i el noi estava entre la multitud observant l'espectacle.

Els homes de negre varen fer un pas cap endavant, i de sobte varen donar un cop al terra de fusta tots a la vegada, com si fossin un sol. En aquell moment la multitud es va quedar muda. Llavors varen agafar al condemnat el varen mostrar al públic, com qui mostra un animal en un mercat a punt de ser subastat, i varen colocar-lo de genolls amb les mans fermades al darrere.

El home mes vell de tots va donar un altre pas endavant, i va dir:

-“Unes últimes paraules”

En Carl estava tremolant, però amb un somriure petrificant va mirar a l'home als ulls, després a la multitud i finalment a una dona, que estrovaba a primera fila i els ulls se li varen omplir de llàgrimes.

-“Sempre t'estimaré, cuida d'ells.”

Llavors l'al·lot es va quedar mut, la dona intentava aguantar les llàgrimes, i tapava els ulls als seus tres fills, dues noies de 3 i 6 anys, i un noi de 8. Volia apartar la mirada pero no podia, ell era el seu marit i el pare dels seus fills, però en un instant desapareixeria per sempre de la seva vista i nomes existiria en el seu recort.

Llavors els homes de negre varen cridar.

-“Per la justícia del rei!”

En aquell mateix instant l'home més vell va agafar una destral, i amb un colp sec li va tallar el cap, el qual es va desprendre del cos. Finalment el va agafar pels cabells i la va mostrar al públic.

El poble va esclatar de euforia, mentres la dona estava tirada a terra amb la mandíbula desencaixada de cridar, els ulls fora d'òrbita i amb els petits entre els braços.

En Bran no comprenia rés del que estava succeint, i va alçar la vista al cel com si cerques una resposta. De cop i volta va caure un gota de neu del cel, havia començat l'hivern i es va quedar allí observant la neu, era la primera vegada que la veia.

Tot el poblat es va cobrir de color blanc, i en l'escenari encara seguia allí el cos, sagnant i tenyint la pura i blanca neu, de sang.

Havia començat la temporada d'hivern, i tardaria 9 anys en vorer l'estiu de nou.