L'hivern va ser molt dur per tots.

En Bran cada dia en els somnis veia el rostre d'aquell home, la seva mirada de desesperació, i la seva dona tirada a terra mentre els altres observaven l'espectacle, cridant, aplaudint.

Però la pregunta que sempre li rondava el cap era: què havia succeït amb l'esposa del condemnat i els fills?

Després de la decapitació del seu amat que ho va arriscar tot per ells, la dona no podia mantenir els seus fills. Hi havia vegades que es passaven dos dies sense menjar, i davant la impotència va fer l'únic que se li va ocórrer per complir l'últim desig del seu espòs: que sempre cuidaria d'ells.

Va agafar les dues nines petites que eren inseparables, i amb tot el dolor del seu cor, les va entregar a les monges, on les educarien, els donarien menjar, un llit en què dormir i fe. Però la mare abans d'acomiadar-se d'elles li va donar un tros de tela de color blau fosc amb el nom de la famili gravat amb fil de plata.

-Aquest tros de tela és la nostra història, du gravat el nom de la família. Cada vegada que el mireu us recordareu de nosaltres. Tots els membres de la nostra mateix sang tenen el mateix. Sempre dueu-lo damunt i quan trobeu una persona que creieu que és família ensenyau-li el mocador i ell ús respondrà amb el mateix gets.

Sempre estaré amb vosaltres, observant com creixeu, i com us convertiu amb unes dones dignes d'un noble.

Amb aquestes paraules la mare és va acomiadar de les seves filles, amb els ulls plens de llàgrimes i intentant somriure. Mestrestant elles s'aferraven al seu coll, intentant-la retenir per sempre, i cridant que no volien separar-se d'ella.

Llavors el seu germà, de nom Fèlix, es va atracar a les noies i sense saber dir ni una paraula les va agafar entre els seus braços i va plorar amb elles, suplicant que tot tornés a ser com abans. Potser eren pobres però almenys es tenien els uns als altres.

I així es varen dir adéu, entre llàgrimes i amb la promesa que tornarien a trobar-se.

El nin es va quedar amb la seva mare, la qual va endinsar-se en els carrers de la nit, venent els seus serveis a canvi de quatre grans de blat que poguessin ajudar-los a sobreviure.

Van anar passant els anys, la mare i el fill vivint als carrers i en Bran atemoritzat pel que li deparava el futur.

Quan en Bran va complir 25 anys, va tornar l'hivern i amb ell va començar la guerra. Una guerra provocada per un rei, aqui no li bastava en tenir la meitat del món daball els seus peus; havia de tenir-lo sencer. Ser el rei suprem. I com qui juga a les cartes va començar a enviar els homes a la guerra, amb la promesa que quan tot acabes tindrien una vida digna i mai els faltaria de res.

Així, dia rere dia, anys rere anys, van anar enviant homes a la guerra, a mesura que tornaven els taüts dels caiguts en combat. Tot provocat per l'avarícia del rei.

En Bran va acceptar el seu futur, i es va unir als homes de negre, vestit tot de negre i amb una insígnia dorada al pit, muntat damunt un corser blanc amb crin negra, es va endinsar a la guerra. S'havia convertit en el que més menyspreava en aquell món.

Mentrestant en Fèlix havia anat a lluitar en el bàndol contrari, amb l'inútil intent d'honrar la memòria del seu pare, assassinat pels homes de negre.

Cada dia centenars d'homes queien a la guerra, i amb ells també la seva futura esposa, amb els seus futurs fills i els futurs nets, la seva futura vida. Per tots i cadascun d'ells es creia que ell seria l'excepció que confirmaria la regla que tots els homes morien a la batalla. Entraven en el camp de combat amb aquella brillantor d'esperança en els ulls, es pensaven que sobreviurien, eren uns grans somiadors que lluitaven per aconseguir un futur.

En Bran estava a segona fila entre els homes de negre, es podria dir que eren com la reialesa a la guerra, entrenats per matar i destruir tot el que s'interposava en el seu camí, com àngels de la mort.

Muntant el seu cavall, amb una espasa de plata a la seva mà dreta i amb la seva esquerra duent les regnes, una expressió d'indiferència i uns ulls opacs, lluitava per una pàtria que mai havia considerat la seva.

Els dies anaven passant, i dia rere dia veia com els somiadors sa aproximaven a ell intentant derrotar-lo sense èxit i morint en l'intent. El més curiós d'aquells individus era que fins a l'última respiració creien que es podrien salvar. Tirats al terra sagnant, sense un braç, una cama o una espasa clavada al pit, miraven al cel, després als seus companys lluitant, i pareixia que en aquell precís instant s'adonaven de la realitat que els envoltava, i perdien la brillantor en la mirada. Estaven morts.

Cada dia en Bran, quan tothom estava descansant, sortia a altes hores de la matinada i passejava pel camp de batalla, amb una candela en la mà buscant algun supervivent que s'aferrés en el fil de la vida, i que fos capaç de tornar-li la humanitat que havia perdut en la guerra. Però mai trobava cap, i una nit de lluna plena, entre tots els homes morts, va veure una petita brillantor. Llavors es va aproximar i va poder observar que eren unes lletres platejades d'un mocador que estava situat al coll d'un caigut. La tela estava tota coberta de sang i només es podia apreciar una “a”, i com els morts no necessitaven roba, se'l va endur com un recordatori que la mort estava molt prop.

Al tornar a la tenda va treure el mocador de la seva butxaca i amb un poc d'aigua el va fer net i li va llevar les restes del seu antic propietari, seguidament el va observar a la llum d'aquella petita llama de foc.

En observar-lo va veurer que hi tenia gravat un nom amb fil de plata.

-Karl Antoni de la Creu.

Al veurer aquell nom, els seus llavis es varen contraure formant una ganyota de dolor, els seus ulls de color blau fosc es varen tornar completament i absolutament opacs convertint-se en negres, la seva pell es va tornar pàl·lida i amb el front xopat de suor i els cabells negres i llisos damunt la seva cara, va sentir que una cosa dins d'ell s'acabava de morir també. Havia passat anys intentant oblidar aquell nom, intentant oblidar la sang vessada l'1 setembre de l'any 153, el primer dia que va veurer una execució. Però ara no podia negar-ho, tot allò no havia set només un mal somni, era real i en aquest mateix instant es va tornar a sentir com el nin de set anys, enmig d'una plaça observant com queia la neu, mentre el cos tacava la puresa de la blanca neu amb sang.